Diumenge
XXIX durant l'any / Cicle A
Parròquia de Santa Coloma a
Cabanelles
Diumenge 18 d’octubre de 2026
Is 45,1.4-6; Salm 95,1 i
3.4-5.7-8.9-10a; 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21
Déu sobretot és una expressió que s’emprava habitualment a les nostres terres. Les lectures d’aquest diumenge posen l’accent en aquesta primacia de Déu per davant de qualsevol altra cosa. Déu cridà pel seu nom a Cir, li donà un títol honrós i, tot i que Cir no el coneixia, li manifestà que Ell era l’únic Déu. Déu ens crida pel nostre nom, és aquesta una dimensió de la nostra fe que no podem obviar. Déu ens crida de manera personal a cadascun de nosaltres, com ho va fer amb Cir, com ho va fer amb els apòstols, com ho continua fent amb tots nosaltres. La fe és fruit d’una relació personal amb Déu, és fruit d’una crida i d’una resposta. Axó constitueix una relació que obre portes i s’estén des del llevant fins al ponent de la nostra vida.
La fe però viscuda en solitari no esdevé una fe plena, cal viure-la en comunitat. Aquesta dimensió comunitària de la fe és de la que ens parla l’apòstol sant Pau. Ens parla d’una comunitat reunida per Déu en nom de Jesucrist, el Senyor. Una comunitat que treballa per propagar la fe, que practica la caritat sense cansar-se i que posa l’esperança en Jesucrist i mantenint la vista posada en aquesta esperança aguanta les adversitats.
Aquells fariseus dels que ens ha parlat l’Evangeli que hem escoltat, volien sorprendre a Jesús, sabent que Ell diu sempre la veritat i obre de debò els camins de Déu. Volien escoltar de la seva boca alguna paraula que el pogués comprometre per així acusar-lo davant de les autoritats. Li plantegen un tema recorrent també avui per a nosaltres: la relació entre la nostra dimensió espiritual i la nostra dimensió social. Tots vivim la fe en un moment concret i en una societat concreta i això ens posa al davant dels ulls la pregunta de com, des de la nostra fe, hem d’afrontar els reptes que la societat ens posa cada dia. La resposta de Jesús la recordem tots: a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. I és que, malgrat que molts ho pensessin, Jesús no havia vingut a portar un regne terrenal.
Ell no era un nou David, un rei vingut per lluitar contra els pobles veïns i per exercir un poder terrenal. El seu regne no és d’aquest món, però no sent d’aquest món, creure en Ell, seguir-lo de paraula i d’obra, sentir-se cridat per Ell i formar part d’una comunitat cristiana implica la defensa de la dignitat de la vida humana, des de la seva concepció fins al final de la vida, una dignitat que ens ve donada com a fills de Déu. Déu ens elegeix per tal de que visquem la fe de paraula i d’obra i si no veiem en l’altra aquesta imatge de Déu poca feina farem com a seguidors de Crist. Perquè Ell va venir precisament per donar a tot home i a tota dona aquesta dimensió que Déu li dona: ser fills de Déu.
Fora d’aquest reconeixement no hi ha possibilitat de viure la fe amb
coherència i amb autenticitat. Ens ho deia el papa Lleó XIV en la seva visita a
casa nostra: l'Església catòlica ha d’estar al servei de la set del cor humà;
mai de manera impositiva, sinó sempre amb el testimoniatge evangèlic a les mans
i disposada a posar-se al servei de la reconciliació i la pau; abandonant, per
amor a la veritat, qualsevol divisió i optant per la claredat que il·lumina i
la franquesa que obre camins. (Cf. 6 de
juny de 2026). No n’hi ha d’altre de camí per viure la fe i posar a Déu
sobretot.