Divendres
de la setmana XXVI durant l'any / II
Sants
Àngels de la Guarda
Missa
de ritus d’entrada del ministeri del nou rector
Parròquia
de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols
Divendres
2 d’octubre de 2026
Jb
38,1.12-21; 40,3-5; Salm 138,1-3.7-8.9-10.13-14ab i Mt 18,1-5.10
Hem escoltat en la primera lectura la resposta del Senyor a Job. Aquest llibre de l’Escriptura ens mostra el sofriment humà i la relació d’aquest amb la voluntat de Déu. Job un home a qui tot li somreia de sobte veu com la seva sort li dona l’esquena i perd primer les seves riqueses, després la seva família i finalment la seva salut. Sols li queda Déu. Déu respon a Job en un ambient on la prosperitat personal es lligava estretament al compliment dels manaments. El Senyor posa les coses clares i mostra a Job els límits humans i davant d’això Job sols pot respondre «em poso la mà a la boca i callo.»
Si la primera lectura ens parla dels límits humans en l’Evangeli Jesús ens diu amb tota veritat que els petits són els grans i els importants i els qui els acullen, acullen al mateix Crist. Les coses a la llum de l’Evangeli es capgiren i adquireixen la seva vertadera proporcionalitat. Això ens serveix per donar-nos compte de les nostres limitacions davant d’aquell que com ens ha dit el Salm ha creat el nostre interior. Tenim com a humans uns límits i tant sols des de la humilitat podrem ser capaços d’afrontar el repte de Déu que es resumeix amb aquella frase que el papa Lleó XIV ens va deixar com un llegat en la seva visita: «Déu ens estima com som, però ens somia millors.»
I en aquest camí per ser millors la comunitat, aquells qui amb nosaltres la comparteixen i com nosaltres, viuen la seva fe, hi té molt a fer. I al capdavant d’una comunitat, en aquest cas la parroquial o la d’un conjunt de parròquies, hi ha el rector, el prevere que coordina i dirigeix una comunitat. El seu paper no és fàcil en primer lloc perquè els rectors arriben a una parròquia i participen en la seva vida durant un temps determinat, mentre que els fidels que la formen, en principi, hi romanen i sovint hi han nascut, hi han rebut els sagraments d’iniciació, a voltes s’hi han casat i aquí han educat als seus fills en la fe conjuntament entre família i parròquia i hi han enterrat als seus pares.
El rector i la comunitat, de la que forma part, juntament amb aquells fidels que s’uneixen a la comunitat parroquial en determinades circumstàncies, fan camí units cap a Crist. I aquest “units” és molt important, perquè Crist ens vol sempre units. Aquesta ha de ser la manera de viure la fe d’una comunitat a la que el rector serveix en nom del bisbe, és a dir en comunió amb el conjunt de l’Església de Girona, en comunió amb l’Església universal. I viure així la fe és el que heu fet fins ara amb Mossèn Pere i abans amb Mossèn Joan i així amb tants d’altres que han servit aquí a l’Església i pel ministeri dels quals cal donar gràcies a Déu. Treballant sempre per una Església més senzilla, més fraterna, més acollidora i més evangelitzadora; una Església capaç de sortir i d’anar a trobar aquells que ja no venen al temple, aquells que no ens coneixen, aquells que cerquen Déu fins i tot sense saber-ho. Una Església sense por a parlar de Crist, sense por a saber escoltar als altres, especialment als qui pateixen. Una Església que viu la seva fe amb fidelitat a l’Evangeli i al magisteri, que la viu amb humilitat i convicció, que la viu amb joia i esperança.
No es pot viure la fe de manera rutinària, la fe sempre és nova, sempre és enriquidora i sempre és esperançadora. Avui és un bon moment per recordar que és Crist el veritable i bon pastor del seu poble. Nosaltres rebem una missió en nom de Crist per servir a la comunitat. No estàs doncs Mossèn Jordi cridat a ocupar un lloc, sinó a servir una Església concreta, amb la seva història, les seves alegries, les seves ferides, les seves esperances i també els seus reptes.
Estimat Mossèn Jordi has rebut l’encàrrec de servir avui a una comunitat concreta, aquesta. La formen unes persones amb noms i rostres concrets. La formen famílies, infants, joves, matrimonis, persones grans, malalts, persones que viuen la fe amb molta intensitat i d’altres que potser se n’han allunyat. La formen també els qui cerquen, els qui dubten i els qui esperen una paraula d’acolliment.
Darrera de cada un d’ells hi ha la imatge de Déu, aquest Déu que parlava des de la tempesta a Job. Estima doncs aquestes comunitats que t’han estat confiades, estima-les amb la grandesa d’un infant i estimant-les, estigues ben segur, estimaràs a Déu. El llaç que us uneix com a comunitat, no ho oblideu mai, és l’amor a Déu.