Fidels difunts

Fidels difunts

2 de novembre de 2017

Sa 3,1-9, Rm 8,14-23 i Jo 11,17-27

Tenim la mort per un mal, per un desastre; si tinguéssim la fe de Marta  sabríem que els difunts han trobat la vertadera vida i han abandonat les penes d’aquest món; però tot i això quan ens deixa un germà de comunitat, el pare o la mare, el marit o la muller, el germà o la germana, l’amic o l’amiga, i no cal dir si és el fill o la filla; ens sembla que han mort i han caigut al regne de les tenebres. Sabem per la fe que els qui han estat trobats justos, Déu els donarà una felicitat immensa, que els ha posat a prova i ha trobat que eren dignes d’ell. Marta sap que Llàtzer ressuscitarà el darrer dia. Però tot i així vol que el seu germà torni a la vida efímera i mortal d’abans, prefereix la certesa de quelcom fugisser a l’esperança en una cosa molt més gran. Marta, quan afirma que sap que el seu germà ressuscitarà el darrer dia, podria dir a Jesús com Don Juan Tenorio al seu pare «largo plazo el que me ponéis». Marta arribarà a saber que Jesús és la resurrecció i la vida, que els qui creuen en Ell encara que morin viuran i no moriran mai més. Sap, com diu l’apòstol, que l’esperit de Fills que ens fa cridar «Abbà, Pare!» farà que es reveli en nosaltres la felicitat de la glòria. Davant de la mort d’aquesta vida terrenal sols hi ha lloc per l’esperança; la mort se’ns mostra com un absurd, un esclavatge, un univers que gemega i pateix dolors com la mare quan infanta; aleshores esperem l’hora en que serem fills en plenitud, quan serem redimits.

El centre de l'Evangeli és la resurrecció de Jesús. Sense aquesta resurrecció la nostra fe seria inútil. L'Evangeli ens recorda que tota la nostra vida és una espera del pas d'aquest món al Pare. El dia del nostre baptisme ens unim a l'amor de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, un Déu que és amor. Incorporats pel baptisme a la fe, ja res no pot ser com abans; perquè hem fet el pas d'una vida sense Déu a una vida plena d'amor. Com Marta, el testimoni de la qual ens convida a l’esperança; Jesús tampoc no amaga la seva tristesa davant la mort de l’amic. Plora i crida com ho fem per un de nosaltres que acaba de morir. Però Ell sap que aquesta malaltia i aquesta mort està destinada a donar glòria a Déu, que aquest dol, fins i tot seu, quan diuen en veure’l plorar i afligir-se, «mireu com l’estimava», serà motiu de revelació. Mentrestant Marta passa  del «ja se» al «jo crec».  I qui creu en Jesús descobreix amb sorpresa que la mort no té la darrera paraula. Que la nostra vida té un significat. Seguir a Jesús i mantenir-nos-hi fidels.

Quan preguem per un difunt posem el ciri pasqual al seu costat; és el signe del Crist ressuscitat, el signe de que la mort ha estat vençuda, que la llum preval sobre la nit. La resurrecció és llum en les nostres vides. Res, ni tan sols la mort, pot separar-nos de l'amor que està en Jesús. La nostra fe en la resurrecció està lligada a la nostra fe en Déu que és amor i vida; no és el Déu de la mort, sinó el de la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. El seu gran projecte és compartir amb nosaltres la plenitud de la seva vida i del seu amor.

Hem de ser com Marta, que confessa a Crist. Hem de prestar atenció al fet que l’evangelista Joan no tracta de donar-nos cap informació sobre l'experiència de Llàtzer, o quan va morir, o que va fer després de tornar a la vida. L'únic important és que era ben mort, de feia ja quatre dies, i ha tornat a la vida. Les paraules de Jesús, «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més», donen sentit a la nostra fe.

Preguem per tots els difunts, la fe dels quals sols Déu ha conegut, i demanem per a nosaltres aquesta fe de Marta per a ser alliberats de tot el que ens impedeix viure i veure plenament la presència de Déu en les nostres vides.

Tots Sants

Tots Sants

1 de novembre 2017

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Per anar a l’encontre del Senyor, anar a cercar-lo, a buscar-lo, per veure’l de cara; no importa la nacionalitat, la raça, la llengua o el poble al qual es pertany. La crida a la santedat no sap de fronteres, ni d’ideologies, ni de riqueses, ni de poders. Déu ha enviat al seu Fill, la Paraula s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per salvar-ne una multitud, tants que ningú els podrà comptar mai. Perquè la bondat de Déu és immensa, no pot ser quantificada, ni l’abasta cap mesura. Es tanta la seva bondat que ens ha fet fills seus, ens reconeix i ens estima com a fills. En la nostra filiació divina, la que té tot home i tota dona, rau l’origen de la nostra esperança.

Però la nostra no pot ser una espera inactiva, sinó que tot esperant la manifestació de Déu, aquell dia en que la imatge de Déu que portem dins nostre, ara enterbolida per les nostres innombrables limitacions, pels nostres pecats, serà restablerta i el veurem tal com és; demana la nostra voluntat de purificació, a imatge de Jesucrist, l’home pur, l’home perfecte. Els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els famolencs de justícia, els nets de cor, els qui passen fam, els perseguits pel fet de ser justos; es purificaran i quan Déu es manifestarà i la seva recompensa serà gran perquè obtindran consol, posseiran el país, seran saciats i obtindran la compassió de Déu. Obtindran el Regne del cel, veuran Déu tal com és.

Les benaurances són la definició més completa i exigent de la santedat; no són un conjunt de normes, un manual pràctic per arribar a la santedat. El que Jesús ens proposa amb elles és una actitud, una disposició interior, una entrega i una generositat sense reserves i lliure als valors de l’Evangeli. Aquest és el camí que els qui ara gaudeixen de la santedat varen escollir, perquè el model a seguir de fet no són els sants, és Crist mateix. Els sants, aquells als quals coneixem i tots aquells als qui desconeixem, ens mostren que el camí de la santedat, tot i la nostra imperfecció, és possible de fer-lo.

La vertadera felicitat poc té a veure amb la idea de felicitat que avui tenim en la nostra societat. També en el temps de Jesús qui era considerat beneït pel Senyor era un home adult, amb bona salut, casat amb una dona honesta i fecunda, amb fills per heretar les seves terres, observant de les prescripcions de la seva religió i que mereixia el respecte i també l’enveja dels seus conciutadans. Aquesta no és la idea de Jesús, Ell sense dona, ni fills, sense terres ni béns, sense un cau on reposar no responia a la idea de felicitat que el seu món concebia. La seva vida l’emprava en fer el bé, per retornar la salut, per alliberar d’esperits impurs. No buscava el seu propi interès sinó predicar la bona nova, fer arribar el Regne a tots els que se li apropaven.

Jesús veu una multitud puja a la muntanya, com fa quan s’aparta per pregar al Pare, s’asseu, se li acosten els qui volen i aleshores els intrueix. Déu crida a tothom, com aquesta multitud, que prefigura la multitud dels cridats a la salvació, però els qui s’acosten per veure’l i escoltar-lo, els sants, els salvats, no són tots, són sols els deixebles; perquè «molts són cridats, però pocs són escollits» (Mt 22,14). Déu respecte la nostra llibertat, no ens obliga a fer allò que fa mal ni ens prohibeix allò que fa el bé; però Ell sempre vol el nostre bé. Per això tothora vol que ens salvem, que ens acostem a Ell; ens ofereix de convertir els nostres cors, que no vol dir portar una vida infeliç i plena de privacions, sinó orientar la nostra pròpia llibertat, regal de Déu, aprenent a viure fent el bé, seguint el camí obert per Jesús.

El camí que ens mostren les benaurances porta  a conèixer, ja en aquesta terra, la felicitat que va viure i experimentar Jesús mateix; és el camí que van recórrer tots els sants. Aquells qui estan drets davant del tron i davant l’Anyell i amb palmes a les mans lloen al Senyor; els qui han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell i els han quedat blancs, que tingueren el cor sincer i les mans sense culpa i per això han rebut la benedicció del Senyor, els favors del Déu que vol la nostra salvació més que cap altra cosa; tant que ens envià al seu propi Fill per anunciar-nos-la.

Diumenge XXX Durant l'any / Cicle A

Diumenge XXX Durant l'any / Cicle A

29 d’octubre de 2017

Institució com a lector i acòlit de fra Borja Peyra Almunia

Ex 22,20-26; Salm 17,2-3-4.47 i 51; 1Te 1,5-10 i Mt 22,34-40

Jesús no s’ho pensa dos cops, la seva resposta al mestre de la llei fariseu que vol provar-lo quan ja ha fet callar als saduceus, és clara i ràpida. No era una pregunta fàcil, si tenim en compte que en la Llei de Moisès es contemplen centenars de preceptes i prohibicions. Com destriar, d’entre tots ells, el més gran? Però Jesús respon amb promptitud:  «Estimaràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots» (Mt 22, 37-38). No li és massa difícil de dir, perquè cada jornada al començament i al final del dia un bon jueu com Ell recita el Shemà Israel «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono.» (Dt 6,4). Segurament Ell mateix havia pronunciat aquestes paraules al matí, però hi incorpora quelcom més «Estima els altres com a tu mateix.» com ja diu el Levític (Lv 19,18). 

Jesús ho té ben clar, l’amor és allò d’essencial, el que hi ha darrera tots els altres manaments. Som imatge de Déu i per tant imatge de l’amor de Déu i per això n’hem de ser també reflex. L’escena té com a rerefons una atmosfera religiosa plena de prescripcions que no acaben d’arribar a allò que és el moll de l’ós, allò que és el més important. L’amor, aquell amb el que cal estimar a Déu i als germans no és  un pur i simple sentiment o emoció, dirigit a un ésser imaginari; si així fos seria ben fàcil perquè sempre tenim la temptació de fer-nos un Déu a la nostra mida, i si ens fem Déu a mida nostra com no tant més fàcil serà voler que els altres esdevinguin com nosaltres voldríem que fossin. Però l’amor del que ens parla Jesús baixà al pla, a allò concret, no és pas teòric. Ens ho diu el llibre de l’Èxode, es concreta en no maltractar ni oprimir als immigrants, ni a les vídues, ni als orfes; en no practicar la usura. Perquè el Senyor escolta el clam dels maltractats, perquè Ell si és compassiu. L’apòstol Pau ens convida també a imitar l’exemple del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig d’adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant; adorant tant sols el Déu viu i veritable tot esperant que Jesús ens salvi pel seu amor. Ser deixebles de Crist és posar en pràctica la Paraula de Déu, els seus ensenyaments, que es resumeixen en el primer i més gran dels manaments de la llei divina, el manament de l'amor. Un amor testimoniat concretament en les relacions entre les persones, relacions de respecte, de col·laboració, d'ajuda generosa. I sobretot en el proïsme al que hem d'estimar, un proïsme que és també el foraster, l'orfe, la vídua i l'indigent, és a dir, aquells que no tenen ningú que els defensi

Avui, estimat fra Borja, rebràs els ministeris del lectorat i de l’acolitat, esdevindràs servidor de la Paraula i de la taula del Senyor. Déu es fa present enmig nostre, en cada celebració eucarística, perquè quan ens reunim dos o tres en el seu nom, Déu és enmig nostre. Però s’hi fa present d’una manera especial a través de la Paraula i d’un manera fonamental en el pa i el vi que esdevenen el cos i la sang de Crist. És la gran manifestació de l’amor de Déu vers els homes. Però nosaltres, malgrat que ens costi, hi hem d’aportar quelcom; hi estem cridats, precisament perquè participem de la taula del Senyor, som cridats a ser testimonis del seu amor enmig dels món. Crist ens ha revelat el misteri de l’amor de Déu, medita doncs assíduament la Paraula, perquè comprenent-la cada dia més la puguis anunciar amb més fidelitat als germans. Sigues assidu al servei de l’altar; perquè distribuint fidelment el pa de la vida, creixis en la fe i en la caritat i vivint així puguis servir dignament la taula del Senyor i de l’Església i esdevinguis testimoni del seu amor enmig del món. I fes-ho, fem-ho tots, amb tot el pensament, amb tota l’ànima i amb tot el cor.

Diumenge XXIX Durant l'any / Cicle A

Diumenge XXIX Durant l'any / Cicle A

22 d’octubre de 2017

Is 45,1.4-6; Salm 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a i c; 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21

Jesús és aquell qui diu sempre la veritat, el qui ensenya de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú sigui qui sigui; aquell qui no obra per complaure als homes sinó per agradar a Déu; és el servent del Senyor, el seu elegit. Ho reconeixen, al menys de boca, fins i tot aquests fariseus que persegueixen la manera de sorprendre’l en alguna paraula comprometedora i van al seu encontre amb un grup d’herodians, contraris Roma. Es que a l’època de Jesús l’imperi romà dominava d’orient a occident, tot el voltant de la Mediterrània estava sotmès al seu poder, però era alhora fogar de civilització, de cultura, de dret, i la seva herència està encara ben present en la nostra societat i en la nostra cultura. Però el que interessa als fariseus no és treure de Jesús una declaració a favor o en contra de Roma, sinó comprometre’l. L’evangelista Mateu ens ho va mostrant un cop Jesús ha entrat a Jerusalem i ha foragitat als mercaders del Temple. Els grans sacerdots li pregunten amb quina autoritat actua; uns saduceus l’interroguen de qui serà esposa en la vida eterna una dona que s’ha anat casant i quedant vídua successivament de set marits. Avui Jesús els interpel·la dient-los «hipòcrites, per què proveu de comprometre'm?», al final els anomenarà guies cecs i estúpids i anunciarà la destrucció del Temple i de Jerusalem, que arribarà precisament de la mà de Roma.

Perquè el Regne que Jesús ha vingut a portar està més enllà del Cèsar, del Temple o de Jerusalem, de marits, de mullers o de mercaders. Davant d’Ell tremola tota la terra, Ell és gran i digne de ser lloat perquè ha fet el cel i la terra. Sols Ell mereix honor i majestat, no n’hi ha d’altre com Ell perquè fora d’Ell no hi ha cap Déu. És Ell qui ens elegeix i sols l’esperança en Ell ens pot fer suportar qualsevol adversitat. La idea de poder de Jesús és una altra; refusa als qui figuren com a governants de les nacions, les dominen com si en fossin amos i les mantenen sota el seu poder (Cf. Mc 10,42) i també la seva pretensió de fer-se anomenar benefactors (Cf. Lc 22,25). Mai però no contesta l’autoritat dels governants del seu temps sinó que afirma que cal donar a Déu allò que és de Déu i condemna implícitament, tota temptativa de divinització i absolutització del poder temporal; perquè sols Déu pot exigir-ho tot a l’home. 

Ell és el Fill de l’home que ha vingut a servir i no a ser servit, a donar la vida i no a ser un messies caracteritzat pel domini sobre les nacions. Per això quan els seus discutien sobre quin havia de ser el més gran (Cf. Mc 9,33-35) els ensenyà que cal fer-se els darrers i servidors de tots; quan Jaume i Joan ambicionaven seure a la seva dreta i a  la seva esquerra en el Regne, els indicà que el bon camí porta a la creu (Cf. Mc 10,35-40). Crist desvela a l’home, sempre temptat pel poder, el significat autèntic de la paraula servei. La sobirania sols pertany a Déu, Pare únic, i a Crist l’únic mestre. Déu és aquell qui té un profund respecte per la llibertat humana, perquè Ell ens ha fet lliures fins i tot per negar-lo, per pecar, per allunyar-nos d’Ell. Aquest comportament, ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica (CEC 1884), hauria de ser font d’inspiració de la saviesa d’aquells que governen les comunitats humanes. Sols la veritat, la justícia i la solidaritat procuren la pau. Veritat i llibertat o bé van juntes o bé juntes desapareixen, escrivia sant Joan Pau II (FR 90). 

Per això l’Església en el Concili Vaticà II demana que «les institucions humanes, privades o públiques, s’esforcin per posar-se al servei de la dignitat i de la fi de l'home. Lluitin amb energia contra qualsevol esclavitud social o política i respectin, sota qualsevol règim polític, els drets fonamentals de l'home (...) responent cada vegada més a les realitats espirituals, que són les més profundes de totes.» (GS 29) 

«Aquesta paraula de Jesús és rica en contingut antropològic, i no la podem reduir únicament a l'àmbit polític. L'Església, per tant, no es limita a recordar als homes la justa distinció entre l'esfera d'autoritat del César i la de Déu, entre l'àmbit polític i el religiós. La missió de l'Església, com la de Crist, és essencialment parlar de Déu, fer memòria de la seva sobirania, recordar a tots, especialment als cristians que han perdut la seva identitat, el dret de Déu sobre el que li pertany, és a dir, la nostra vida.» (Benet XVI Homilia 16 d’octubre de 2011). Perquè, com ens diu sant Agustí, si en la moneda hi ha la imatge del César i al César pertany; en nosaltres hi ha la imatge de Crist, en nosaltres hi ha gravat el nom de Crist, la funció de Crist i els deures de Crist; i a Crist pertanyem.

Vallbona visita regular

Vallbona visita regular

18 de setembre de 2017

1Tm 2,1-8; Salm 27,2.7.8-9; Jo 20,19-23

El davallament de l’Esperit Sant sobre la comunitat dels apòstols, quan es trobaven tots junts en un mateix lloc asseguts, dona un nou sentit a la història de la salvació. La resurrecció, la passió, el baptisme i l’encarnació adquireixen un sentit ple. L’Esperit és el gran do de la Pasqua, sense Ell la resurrecció esdevindria una mena de recompensa a l’obediència de Jesús crucificat; Crist és el Senyor des del començament dels temps però en la Pentecosta passa de ser el destinatari i posseïdor de l’Esperit a ser el seu principal comunicador. 

L’acompliment de la nostra salvació mira enrere amb la vida històrica de Jesús, en la seva humanitat de l’encarnació a la resurrecció i mira endavant en l’Esperit de la veritat. L’Esperit il·lumina la nostra fe, no veiem en Jesús de Natzaret el Senyor, el salvador sinó és pel do de l’Esperit Sant. Era el mateix diumenge quan apareix un Jesús que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea. els parla, els hi confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant. 

Estem davant d’una l’experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida quan Jesús s’hi fa present enmig, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat qui no hi participa, qui se n’aparta, no pot creure o si més no, ho té bastant més difícil. Una reunió en la que Jesús alena l’Esperit Sant sobre ells, i és per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la vocació encomanada. 

Experiència personal i experiència comunitària dos marcs per la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit. És la plenitud del misteri pasqual, l’Esperit que unifica l’Església, que és una en Crist, «des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.»  (Col 3,11).

L’Esperit Sant fa catòlica l’Església, en un sentit extensiu i intensiu; perquè l’Esperit obre l’església a la universalitat seguint el manament de Jesús «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Però la catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat. 

L’Esperit fa apostòlica la seva Església que rep de l’Escriptura, dels apòstols i de la tradició l’experiència de la fe, els sagraments de la gràcia i el ministeri fidel a Crist. L’Esperit és fidelitat i novetat, fidelitat a l’experiència apostòlica fundacional de l’Església i novetat per la seva renovació incessant. L’Esperit és l’arquitecte de la creació, l’alè que tot ho vivifica; res es pot sense la seva força. 

El sentit de la vida cristiana, de la vida monàstica està en deixar-se portar per l’Esperit. Nosaltres hem estat cridats a la vida monàstica no tenim dues vocacions, una com a cristians i una altra afegida pel nostre estat de monges i monjos. La nostra vocació monàstica no és més que un simple desenvolupament, una concreció de la vocació cristiana, un pas més en el camí triat personalment per seguir a Jesucrist. El que escolta la veu del Senyor ha de reconèixer que està cridat a una aventura el final de la qual no pot preveure, perquè està en mans de l’Esperit  Aquest és el risc i el desafiament de la nostra monàstica: lliurem les nostres vides en mans de l’Esperit; per això pels resultats, les esperances, els temors, les necessitats i les satisfaccions que experimentarem ni ens podem fer excessives il·lusions, ni evitarem ensopecs. Hem, de posar-hi voluntat per seguir endavant i esperar que la resta se’ns donarà de més a més per l’Esperit.

El Senyor es dignarà a manifestar-nos el camí a seguir per l'Esperit Sant; ens donarà força per assolir tots els graons de la humilitat, sols per la força de l’Esper podrem pretendre arribar a aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observàvem no sense temença, ho començarem a complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts; ens diu sant Benet (Cf. RB 6,67-70) Al llarg de la nostra jornada, de la nostra vida, del nostre camí monàstic, el contacte amb l'Escriptura ens desvetlla i obre els ulls a la llum, i l’orella al que que cada dia ens repeteix la veu divina. Si sentim la seva veu, no endurim els nostres cors quan l’Esperit ens diu "Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor".  (Cf. RB Pròleg 8-13)

Què l’Esperit Sant davalli sobre la nostra comunitat aplegada en nom de Crist, del qual tots som inútils servents, sobre la seva Església hereva i continuadora de la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària per mantenir-nos fidels en la fe, en l’Evangeli, en la Regla, amb una vida de pregària i de treball.