Sant Feliu
Monestir de Sant Feliu de Guíxols
Dissabte1 d’agost de 2026
Sa 3,1-9;
Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jn 12,24-26
Avui recordem i celebrem a Sant Feliu, màrtir durant la persecució
decretada per l’emperador Dioclecià i patró d’aquesta vila. Els màrtirs són aquells la vida dels quals
està en mans de Déu, encara més, són els qui confien la seva vida a la voluntat
de Déu. Ells no cerquen la mort, no busquen el martiri; aquest els ve donat per
la seva fidelitat a Crist. La seva opció prioritària és Crist i tot el que els
ve, és en funció d’aquesta seva opció de la que res els pot allunyar.
Davant del martiri hi ha dues mirades ben diverses. Els martiritzadors
creuen haver guanyat la partida, perquè sols hi veuen a curt termini, no veuen
més enllà. Els màrtirs en canvi, estan segurs de que la seva fe, aquella confiança
que han dipositat en Déu, res no la pot trencar; són ells els que hi veuen a
llarg termini. Per això els primers veuen en la seva mort un fracàs de la
víctima, tots els seus esforços, tota la seva lluita és en va i finalitza en
una mort sagnant. Però la veritat està en la visió dels justos que tenint
l’esperança segura de la immortalitat, havent estat posats a prova i havent-se
mantingut fidels, han esta trobats dignes de participar del Regne de Crist. Són
aquells que el Pare honora perquè han estat fidels servidors seus. Ens ho ha
dit Crist en l’Evangeli: «si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda sol,
però si mor, dona molt de fruit.» El seu exemple ens mou a seguir fidelment a
Crist fent el bé, a mirar de seguir fent-lo i a confiar la nostra vida al
creador, sabent que Ell ens és sempre fidel.
Davant de les dificultats, davant dels martiris de cada dia, davant del
sentiment de fracàs que molts cops ens envaeix, tenim l’exemple dels màrtirs,
tenim l’exemple de Crist. També ells davant del món va semblar que fracassaven,
que tots els seus esforços havien estat per no res; però està ben lluny de ser
cert això, la realitat és ben diversa. En la seva mort hi ha la seva victòria,
en la seva perseverança el seu triomf.
Una de les virtuts dels màrtirs és la disponibilitat, deixar-se en mans
de Déu. Per perseverar en aquesta disponibilitat cal que la seva fe sigui ferma,
ben ferma, perquè sols així la disponibilitat esdevé virtut i no pas
insensatesa. També a cadascun de nosaltres Déu ens vol disponibles, sovint i
gràcies a Déu, sense arribar al martiri, però si participant d’aquest a través
de la renúncia a fer allò que voldríem per acabar fet allò que a Déu li plau. Ens
ho ha dit sant Pere: «si algú ha de sofrir perquè és cristià, que no
s’avergonyeixi, sinó que glorifiqui Déu perquè pot portar aquest nom.»
Déu sap que vol de cadascun de nosaltres, sap que en pot treure de
cadascun de nosaltres, fins on podem arribar. Ens coneix bé, sap de les nostres
febleses i de les nostres debilitats, però també sap quins talents ens ha donat
i sap quin ús en som capaços de fer. Fidelitat, perseverança i disponibilitat
són els trets característics dels màrtirs que ens poden servir de model a
cadascun de nosaltres. Tots som ben conscients de que al llarg de la vida no
sempre, quasi mai, podem acabar fent allò que voldríem fer.
Ho sap això una mare de família que renuncia a la pròpia llibertat per
dedicar-la a la cura dels fills, ho sap també el pare en el mateix sentit. Ho
saben els esposos que venint cadascun d’una família determinada, amb uns
costums concrets, acaben per formar una nova família on viure la vocació
matrimonial, que és fonamental per a la vida de l’Església.
Ho saben els religiosos i consagrats a qui Déu els diu, com escriu sant
Benet a la seva Regla: « A tu, doncs,
s'adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis
volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les
fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència.» (RB Pròleg, 3).
Ho saben els preveres i els diaques que viuen la seva vocació al servei
de l’Església diocesana i de l’Església universal. Ho sabia sant Feliu que lluny de fugir, lluny
de cercar de salvar llur vida, era conscient de que conservar-la en aquelles
circumstàncies, hauria estat una pau incompleta, allunyada de Déu.
Sant Feliu es va alegrar de poder compartir els sofriments de Crist i va
desbordar d’alegria compartint la seva gloria. A la fi del seu camí va trobar
la pau i aquella felicitat immensa que sols Déu ens pot donar. Emmirallem-nos
en els màrtirs, en aquells que han estat capaços de ser vertaders testimonis de
Crist.
En ells s’acompliren les paraules de sant Pau: «Qui ens separarà de l'amor de Crist? La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta? (...) de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.» (Rm 8, 35-39).