Sant Feliu
Basílica Parroquial de Sant Feliu a Girona
Dissabte 1 d’agost de 2026
Sa 3,1-9;
Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jo 12,24-26
La vida dels
màrtirs ens posa davant dels ulls una gran pregunta: com pot la mort esdevenir una
victòria? El món i els seus perseguidors veuen en la mort del màrtir una
derrota; en canvi Crist hi revela un triomf. Per això l'Evangeli ens fa sentir
aquestes paraules: «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda
sol; però si mor, dona molt de fruit.» Així els màrtirs essent fidels
donen el cent per u.
Aquest gra de
blat és, primer de tot, el mateix Crist. Ell és el Verb fet carn que ha baixat
a la terra. La seva creu no és un signe de derrota, és un pas, un camí que
porta cap a la victòria total, la de la vida sobre la mort, la de la llum sobre
la foscor. La seva mort no és esterilitat, sinó fecunditat. De la seva tomba en
brolla la vida nova de la Resurrecció.
Però el Senyor
afegeix immediatament: «Si algú es posa al meu servei, que em segueixi.»
És a dir, el que ha passat en Crist també s'ha de realitzar en els seus
deixebles. El cristià no només admira a distància a Jesús; el segueix i ho fa
de cor. No només contempla la creu; la porta darrere d'Ell amb fidelitat i
perseverança.
Sant Feliu és
precisament un d'aquests grans de blat que morint han donat fruit i un dels
seus fruits som nosaltres. Ell forma part de les nostres arrels com a comunitat
cristiana i també avui ens convida a seguir el seu exemple. La seva sang no fou
vessada inútilment.
Els màrtirs no
moren per no res; moren per Crist, moren per ser fidels a la seva fe, moren
confiats i disponibles a allò que Déu els hi demana. Ells no cerquen pas el
martiri, no són suïcides, són coherents amb el que creuen i si creuen en Crist
no anhelen altre cosa que seguir-lo fins on calgui, assumint totes les
conseqüències de la seva fidelitat. La sang dels màrtirs és llavor de nous
cristians; la seva mort que sembla als ulls dels seus botxins el final de tot,
de fet és l’inici de tot. I la sang de sant Feliu ha estat i és per a nosaltres
llavor de fe aquí a la nostra ciutat.
El llibre de la
Saviesa ens ho concreta dient que: «Les ànimes dels justos estan en mans
de Déu.» Els homes veien el seu suplici; Déu contemplava la seva
fidelitat. Els perseguidors pensaven haver-los vençut; però en realitat, eren
els màrtirs els vencedors. Perquè ningú no pot arrabassar de les mans de Déu
aquell que s'hi ha confiat.
Dels màrtirs es
pot dir que: «Déu els ha provat i els ha trobat dignes d'ell.» La
prova no és un abandonament de Déu, sinó una part del camí de fe. El màrtir no
és aquell que no té por; és aquell que estima Crist més que la pròpia vida.
Sant Pere ens
diu: «No us estranyeu del foc de la prova.» I no ens ha
d’estranyar que la fe calgui ser provada al foc. Les primeres comunitats sabien
que seguir Crist comportava incomprensions, persecucions i sofriments i així ho
ha viscut l’Església i ho viu també avui. Ho va viure aquí mateix fa noranta
anys i és bo recordar-ho tenint sempre el perdó als llavis.
També nosaltres,
encara que no siguem cridats al martiri de la sang, coneixem un altre martiri:
el de la fidelitat quotidiana, el de perseverar en la fe quan és ridiculitzada,
el de mantenir la veritat quan és més fàcil callar, el de perdonar quan el cor
demana venjança.
Els Pares de
l'Església deien que hi ha un martiri visible i un martiri ocult. Visible és el
dels qui donen la vida en un instant. Ocult és el dels qui, cada dia, moren al
pecat per viure per a Crist. Cada vegada que renunciem a l'egoisme, que
preferim la caritat a l'orgull, que escollim la veritat abans que la comoditat
de la mentida, el gra de blat torna a caure a terra, torna a morir perquè pugui
donar fruit.
La memòria dels
màrtirs no és només un record històric. Ells ens ensenyen què vol dir creure.
Ens mostren que la fe no és una opinió, sinó una vida lliurada; que l'esperança
no és sols optimisme, sinó confiança en les promeses de Déu; que la caritat
arriba fins al do total d'un mateix.
Demanem avui a
sant Feliu que intercedeixi per nosaltres. Potser el Senyor no ens demanarà mai
vessar la sang per Ell, però sí que ens demana oferir-li el cor. Potser no ens
demanarà morir en una persecució, però sí morir cada dia al pecat perquè Crist
visqui en nosaltres. Ens demana a vegades viure la incomoditat de la fe i
rebutjar el confort d’una vida acomodatícia amb el nostre entorn.
La fidelitat i la perseverança són les que permeten que quan arribi el dia de trobar-nos davant el Senyor, també de nosaltres es pugui dir allò que hem escoltat avui: que les nostres ànimes han estat sempre en les mans de Déu, i que, havent seguit el Crist, tal volta siguem trobats dignes de compartir la seva glòria, com la comparteix ja sant Feliu.