Anunciació del Senyor
Santa Maria de
Valldonzella
Dijous 25 de març de 2021
Is 7,10-14;8,10; Salm
39,7-8a.8b-9.10.11; He 10,4-10 i Lc 1,26-38
L’evangelista sant Lluc ens diu al pròleg del seu Evangeli, dirigint-se a Teòfil, que ha decidit escriure ordenadament tot allò que havia ocorregut després d’haver-se informat minuciosament. Així ens arriba el seu relat de com Déu irromp en la història humana d’una manera desconcertant. Calia esperar que aquesta entrada es produís de forma majestuosa, demostrant tot el seu poder, però no fou així. Va entrant pas a pas a partir de la història humana, de la petita història, de cada persona. Ja davant d’Elies Déu no es presentà com un vent huracanat, ni com un terratrèmol, ni com un foc; sinó com un ventijol suau (Cf. 1Re 19,11-12). Així com un ventijol suau Déu entra en la història a través de la petita història de Zacaries i d’Elisabet; de Maria i de Josep.
Ens ho ha dit la
Carta als cristians Hebreus, Déu no vol grans holocaustos, ni oblacions, ni
sacrificis de vedells o de bocs; a Déu li és plaent una ofrena més simple en el
seu plantejament però que no ens resulta pas fàcil d’oferir-li; la nostra voluntat;
conformar la nostra voluntat a la seva com ho va fer el mateix Crist i com
escoltarem d’aquí a molt pocs dies en el relat de la passió i en l’episodi de
Getsemaní on davant la seva pròpia mort Crist s’angoixa però es conforma en tot
a la voluntat del Pare.
Aquell ventijol suau en el que Elies reconegué al Senyor és, en l’escena de l’anunciació, la senzillesa d’una casa de poble, d’un llogaret tranquil i humil anomenat Natzaret on una noia fa plans després d’haver estat promesa amb un home anomenat Josep, de la casa de David. Cinc mesos abans Déu havia irromput en la vida d’un matrimoni ancià, que patia la manca de fills ja sense cap esperança de tenir-los, però a Déu res li és impossible. No serà a casa d’Herodes el rei de Judea on actuarà Déu, sinó en un dels sacerdots del temple; el seu Fill no serà engendrat en el si de cap dona de nissaga reial, sinó en el d’una noia que es deia Maria que humilment esperava el moment d’unir-se al seu espòs.
Déu
entra en aquestes humils històries per quedar-s’hi; perquè és el Déu amb
nosaltres. Cadascú però davant la irrupció suau de Déu en la seva vida l’acull
a la seva manera; Zacaries amb escepticisme quan no amb incredulitat, Elisabet
amb joia continguda que la fa amagar-se durant cinc mesos a casa. Maria amb
torbació, por i interès per saber com serà tot allò que li diu aquell àngel que
Déu li ha enviat. Maria no se sap pas escollida per Déu per a ser mare del
Salvador, no sap pas que ha estat concebuda sense pecat precisament per a poder
ser la mare del Fill de Déu; Maria es creu una noia com qualsevol altre, que
aspira a una vida com la de qualsevol altra noia del seu humil poble de
Natzaret. Per això se sorprèn quan un àngel li parla directament, per això vol
saber com serà tot allò.
La vida de Maria
canvià d’un dia a un altre de manera radical, fou cridada per Déu a seguir-lo
d’una manera singular, ella serà la primera deixeble del Crist, del seu fill.
Una deixeble neguitosa en perdre al seu fill a Jerusalem, confiada com a Canà o
adolorida com al calvari. Per Maria després d’acollir en el seu sí a la Paraula
feta carn és més important ser deixeble que mare, tot i la grandesa sublim de
la seva maternitat. Ens ho dirà Jesús mateix quan una dona li digui «sortoses
les entranyes que et van dur i els pits quer vas mamar!» (Lc 11,27) i Ell
respongui «més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden»
(Lc 11,28) i ningú com Maria sap guardar la paraula de Déu en el seu cor i
meditar-la, ningú com ella sap acollir
la voluntat de Déu i deixar que en ella s’acompleixin les seves paraules.
Déu fa grans
coses a través de la humilitat de Maria.