Diumenge IV de Quaresma / Cicle A
Diumenge 14
de març de 2021
Iniciació
cristiana d’adults
Segon
escrutini
1S 16,1.6-7.10-13a, Salm responsorial 22,1-3,4-6, Ef 5,8-14 i
Jo 9,1-41
Diu la dita
popular que no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi. És la ceguesa que
afecta aquells qui es pregunten com se li han obert als ulls a aquell cec de
naixement, com pot ser que un pecador, com consideren a Jesús, faci tals
miracles, com és que ara hi veu aquell qui no hi havia vist mai, com pot ser si
aquell cec va néixer en pecat que ara doni lliçons i es negui a donar glòria a
Déu de la manera que ells volien, negant
al Fill del déu que deien adorar. El mateix cec els hi ho diu «ja us ho he dit
i no n’heu fet cas». El que és evident és que aquell home que era cec, ara hi
veu. Així com Déu creà l’home amb la pols de la terra i així aquest es convertí
en un ésser viu (Cf, Gn 2,7); així Jesús fent una mica de fang amb la seva
saliva i estenent-la sobre els ulls del cec de naixement feu d’aquell cec un home
nou, un fill de la llum nascut de nou, desvetllat del són de la seva ceguesa,
ressuscitat de la foscor, il·luminat pel Senyor, com ens dius sant Pau.
Les aparences
enganyen i els vertaders cecs, els qui vertaderament estan en pecat són aquells
fariseus que no volen veure en Jesús al Messies, al Fill de Déu. «Allò que
l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior però Déu veu
al fons del cor», digué el Senyor a Samuel perquè no es deixes guiar per les
aparences i acabés per ungir com a rei als qui semblaven reunir totes les
gràcies però el cor dels quals no era net, estava entelat i els feia cecs. Hi
ha tels que ens impedeixen la visió, que ens fan cecs de cor. Són el nostre
egoisme o el nostre egocentrisme, les nostres pors transformades en enganys que
ens envolten i ens enceguen. És per la fe que arribem al regne de la llum i a
aquest regne ens hi crida el Senyor. Com a aquell cec de naixement que deuria
seure vora el camí pel que passava Jesús, sense d’antuvi adornar-se que tenia davant
seu aquell qui és la llum del món.
Aquell cec de
naixement, aquell qui potser tant ell com els seus pares acorralats a preguntes
i retrets pels fariseus deurien pensar en quin embolic els havia posat Jesús,
era allí perquè en ell es revelessin les obres de Déu, per ser un instrument de
Déu com ho som cadascun de nosaltres si ens confiem a Ell. Aquell home que
captava, que no podia fer res més que demanar almoina perquè mai no havia
conegut el que és la llum, acaba coneixent a aquell qui és la llum. Aquell home
que no pot caminar per si mateix perquè no és capaç d’orientar-se, acaba
trobant aquell qui és el camí, la veritat i la vida. Aquell home la vida del
vida qual transcorria a les fosques, que mai no podia ni somiar una vida digna
perquè es creia nascut en pecat, acaba essent escenari de la revelació del Fill
de Déu, aquell qui fa les obres del qui l‘ha enviat. Tants sols li ha calgut
anar a rentar-se i ell hi anà, es rentà i hi veié.
Ens ho ha dit
l’Apòstol, també nosaltres som cecs, estem en la foscor, som foscor; tant sols
en el Senyor esdevenim llum, tant sols per Ell podem viure com els qui som de
la llum i quan trobem al Senyor, quan Ell ens troba com va trobar al cec de
naixement, les coses a la llum de la fe esdevenen clares i visibles. Aquest
camí cap a la llum de la resurrecció és el que recorrem durant la Quaresma, el
que recorren els catecúmens cap al baptisme. Com el camí espiritual que
recorregué aquell cec de naixement que començà per considerar a Jesús com aquell
home, per passar a veure-hi en Ell un profeta i acabar reconeixent-lo com el
Senyor, aquell qui té un poder que no pot tenir ningú que no vingui de Déu.
Aquest és el camí de la conversió, el camí de la fe cap a la plenitud de la
llum, un camí en el que sovint podem ensopegar en el pecat quan esdevenint cecs
de cor i ens tanquem a aquell qui és la llum i ens deixem vèncer per la
temptació de fer el mal enlloc de fer el bé.
En la nit de
Pasqua i en el ritus baptismal la llum pren un protagonisme molt especial; una
llum que neix d’un foc nou per tal de donar-nos una vida nova. Però per poder
caminar sota la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò
de dolent que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i
configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de
l’enviat, aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres.
Aquesta és
l’alegria que aquest diumenge Laetare comencem a albirar la llum que la
nit de Pasqua esclatarà amb tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta
molt, Crist encara ha de patir molt, ha de ser negat, traït, abandonat, vexat,
i mort. Però l’albada de la resurrecció que et portarà a tu estimat catecumen a
rebre les aigües del baptisme per poder arribar així per la fe al regne de la
llum, ja s’albira.