Dimarts IV
de Quaresma
Santa Maria de Solius
16 de març de 2021
Ez 47,1-9.12; Salm 45,2-3.5-6.8-9 i Jo 5,1-16
«Et vols posa bo?» preguntà Jesús a aquell invàlid que entre tants malats, cecs, coixos i paralítics no tenia ningú que el baixes a la piscina. Jesús parlà i aquell home es posà bo, carregà la seva llitera i caminava. Quina importància podia tenir que fos dissabte, si allò realment important era que la gràcia de Déu havia actuat en aquell home. L’aigua per sí mateixa no és més que un element natural. Aquella aigua que Ezequiel amidava fins a esdevenir un riu que no es podia travessar o la de la piscina de Bet-Zata; sense l’acció de Déu, sense la gràcia de Déu no eren res.
El vertaderament important, ho hem escoltat per boca del salmista, és que el Senyor sigui amb nosaltres, que esdevingui per a nosaltres una muralla, un castell de refugi. Aquell home portava trenta-vuit anys invàlid, feia molt de temps que estava prop de la piscina on ningú no el baixava; tant sols va caldre un instant perquè es pogués aixecar i caminar; perquè allò vertaderament important en aquest fet no és ni quan, ni com, sinó qui es capaç de retornar la salut.
La nostra fe no és una fe de circumstàncies, de com i quan, sinó una fe personal, una experiència personal i intransferible de Déu. Aquest Déu que es manté ferm enmig de terres que se somouen i de muntanyes que s’enfonsen i esdevé per a nosaltres una defensa ferma a l’hora del perill. Tots nosaltres som sacsejats en un moment o altre, la nostra societat ara mateix està enfonsada en la crisi sanitària, econòmica i social; també l’Església és sovint somoguda. Però davant de tota adversitat hem de mantenir la confiança de que el Senyor hi és al mig, hi és sempre, que Ell ens manté ferms i mai no ens abandona.
Segurament aquell invàlid estava temptat de perdre tota esperança, de tantes vegades que havia vist la piscina remoguda i cap vegada hi havia pogut acudir, perquè cap home no l’havia ajudat. L’ajuda humana era la que l’havia portat a la desesperança i en aquell moment, tant fa que fos dissabte, descobrí que hi ha aquell qui és font de tota esperança, Jesús el Fill de Déu fet home per nosaltres i per a la nostra salvació.
El Papa Francesc ens diu que en el context de preocupació que
vivim, en el que tot sembla fràgil i incert parlar d’esperança pot semblar una
provocació; afegeix que el temps de Quaresma està fet per esperar, pacientment
com aquell invàlid vora la piscina de Bet-Zata.