El silenci
Als voltants de la Gran Cartoixa hi
ha uns cartells que defineixen aquella com una zona de silenci. Els monestirs
són sovint definits com a espais de silenci o reserves de silenci. Però el
silenci no és tant sols l’absència de sorolls o de brogit; el silenci cal
construir-lo, cal protegir-lo i fins i tot defensar-lo. La nostra societat
sembla tenir por al silenci, tenim la televisió encesa a casa, la radio al
cotxe o el mòbil a l’orella en tot moment, com si estar sense escoltar res fos
en certa manera sentir-nos morts, despullats. El silenci total no existeix,
però practicar el silenci ens permet escoltar coses que habitualment no podem
ni sentir. Hi ha «un temps de
callar i un temps de parlar» escriu Cohèlet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació
sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla
molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és
interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el
que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos,
la por a escoltar la veu de la nostra consciència, la d’aquella “inquilina” que
deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.
En aquest aspecte els monestirs són
espais de silenci on el cant dels ocells o el soroll de l’aigua caient del brollador
o de les teulades en un dia de pluja es pot percebre amb nota nitidesa. Com
també és una experiència alçar els ulls al cel en una nit serena i descobrir el
firmament estelat o bé contemplar com en lluna plena podem descobrir una nova
visió dels espais il·luminats per la tènue llum blanca que fa que adquireixin
una dimensió inusitada; la manca de contaminació lumínica, aquella que tant afecta
a les nostres ciutats, ens fa redescobrir la bellesa de la llum dels estels i
de la lluna.
Aquest silenci exterior, físic no és
una finalitat en sí mateix sinó que ens ajuda a practicar el silenci interior,
i un cop silenciat el nostre interior és el moment per escoltar la veu de Déu
que ens parla. Podem fer silenci extern però moltes vegades ens costa molt més aconseguir
fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és
impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat. Una
de les pràctiques monàstiques més arrelades és la de la Lectio Divina, la
lectura pausada i meditada de la Paraula de Déu; en ella Déu ens parla però per
escoltar la seva veu, una veu que ens parla en el més profund, cal construir el
silenci, posar-hi un cartell com als topants de la Gran cartoixa perquè el
silenci no es trenqui. És fàcil trencar-lo el silenci, perquè és molt fràgil,
s’espanta amb molta facilitat i defuig qualsevol destorb. A voltes el trenquem
amb un desig maliciós; així escriu Monsenyor Dario Eduardo Viganò, que el pecat
de la murmuració, sobre el que tant insisteix el Papa Francesc, és el més difós
i alhora el més difícil de combatre, és el fill primogènit de l’enveja, un
càncer que corrou el cor i la ment fins a cercar la pèrdua d’un germà. És fruit
de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, ja que
l’enveja no vol pas obtenir el que l’altre té, ans el contrari, l’enveja
desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo tinc, el que no tinc i el
que he perdut; i per aconseguir aquest innoble objectiu, l’enveja està
disposada a tot, si amb això l’altre no pot gaudir de quelcom concret. Per
aconseguir-ho engendra mentida, calumnies, infàmies, rancúnies i ens
impossibilita de fer el bé. (El
susurro de las habladurías, p. 7-9).
Per Sant Benet, sota la Regla del qual vivim els monjos, el silenci l’hem
de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho
sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la
Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar a
Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a
bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar. Altres religions cerquen el
silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha
de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i
deixar-la que entri en el nostre interior. El nostre ha de ser un silenci
fecund, que ens permeti estar a l’escolta sobretot de la Paraula de Déu,
«guarda silenci i t'ensenyaré la saviesa.» (Jb
33,33) diu el Senyor a Job.
Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida;
aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre
impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix
del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint
ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta
mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan
«s'aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les
muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era.
Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el
terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no
era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau.
En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es
quedà dret a l'entrada.», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).
Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza
per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temprat per
arrossegar-lo. L’enemic del monjo no és
la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és
la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas
Keating, que com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una
gramàtica, d’un vocabulari i de molta
pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre
cap més d’una vegada quan fem silenci.
D'acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d'ànim, la nostra
psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol
que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu
veurem que si ens esforcem podem ser portats a l’amor al silenci. Un apotegma d’un
pare de desert explica: "Hi havia un home que semblava estar en silenci,
però en el seu cor condemnava als altres; un home així parla sense parar. Però
n’hi havia una altra que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a
dir, no deia res d’inútil" (Apotegma 27).
En l’Evangeli hi un silenci ben expressiu, és el del Dissabte Sant.
Callats els crits, els cops de martell i els insults, Jesús descansa al
sepulcre i els seus callen a casa. És el silenci de l’esperança que el Diumenge
de Pasqua ens omple de joia.
(Publicat a: Setmana Santa 2021. De la Reial Germandat de Jesús Natzarè de Tarragona)