Commemoració de
tots els difunts que serviren Déu
sota la Regla del Nostre
Pare Sant Benet
14 de
novembre de 2023
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28
Què és la mort per al monjo? En algun moment podríem dir que és un alliberament de les feixugueses del món; però aquesta vida terrena tot i ser caduca, efímera i plena d’entrebancs és ella mateixa un regal de Déu que ens cal viure amb joia. En el cas de la vida d’un monjo cal afegir-hi que la vocació és també un regal de Déu i viure una vida de recerca del Crist no pot ser altra cosa que una vida de fe viscuda en plenitud, un tast del Regne. Sant Pau ens convida a donar testimoni de que som fills de Déu i si som fills som també hereus, una vida viscuda amb aquest convenciment no pot ser altra cosa que un camí vers la pasqua; però certament el camí que portà al Crist vers llur pasqua, que és la bestreta de la nostra pasqua, passà per Getsemaní, pel camí del calvari, per la creu i pel sepulcre. En paraules de l’abat Maur Esteve, referides a sant Joan Pau II: «ha sofert un Divendres Sant que dura anys i ha hagut de veure el lent esfondrament de la seva casa terrenal per un espai de temps inacabable i que no sabem quan durarà encara.» i això ens pot passar a qualsevol de nosaltres.
Deia sant Bernat arrel de la mort del seu
germà Gerard: «estar unit al Senyor és ser un Esperit amb ell; tot queda
transformat en un cert afecte diví; ple ja de Déu, no es pot sentir o assaborir
sinó a Déu i el que Déu sent i assaboreix. Déu és amor, i com més unit s'està a Déu, tant més ple d'ell es viu.»
I la mort no és altra cosa que el pas cap a aquesta plenitud, cap a aquesta
plena comunió amb l’amor del Senyor. Però som febles, som pecadors tot i
dedicar la nostra vida a cercar al Crist no deixem de ser-ho i per això avui
encomanem a la misericòrdia de Déu als nostres germans, a tots aquell qui serviren
Déu sota la Regla del nostre Pare sant Benet i ho fem confiats de que seran
acollits al regne que tant maldaren per aconseguir durant llur vida de creients
o de monjos.
Què espera un monjo de la mort? Som humans i molts cops ni la mateixa fe en que Déu ens espera amb infinita misericòrdia no pot allunyar dels nostres ulls una certa incertesa, un cert temor. Podem tenir també por al judici que ens espera perquè tant sols Déu ens coneix millor que nosaltres mateixos i sap en que faltem, sap quan pequem. Per això avui encomanem les ànimes dels nostres germans al Senyor, li demanem que els aculli generosament valorant tot el bé que feren i perdonant-los aquell, que deixaren de fer o fins i tot el mateix mal que voluntàriament, Déu no ho vulgui, o involuntàriament produïren en vida. I exclamem com sant Bernat: «Oh mort implacable, tant de bo haguessis estat més indulgent privant-me de l'ús i no del fruit de la vida! Perquè la vida sense el fruit és una mort més violenta; a l'arbre infructuós li espera un doble càstig: la destral i el foc.» Si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda sol, ens ha dit Jesús en l’Evangeli. La mort és doncs necessària per tal de donar fruit, per tal de poder arribar allí on el Senyor està i poder ser honorats, si és el cas, pel Pare com a servidors seus. En paraules de sant Joan Pau II «cal passar per la mort, però amb la certesa que ens trobarem amb el Pare «Quan aquest cos corruptible s'haurà revestit d'allò que és incorruptible i aquest cos mortal s'haurà revestit d'immortalitat.» (1 Co 15, 54). Llavors es veurà clarament que «la victòria ha engolit la mort.» (1 Co 15, 54) i la podrà afrontar amb una actitud de desafiament, sense por: «Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?» (1 Co 15, 55).»
Això és el que demanem avui pels nostres germans, que siguin vestits d’incorruptibilitat, d’immortalitat, que participin de la misericòrdia divina i que el Senyor els aculli al seu regne on esperem un dia ajuntar-nos-hi també nosaltres.