Divendres
de la setmana XXXIII durant l’any
Divendres 24 de novembre de 2023
LXXXIII Aniversari del retorn de la
vida monàstica a Poblet
1M 4,36-37.52-59, Salm 1Cr
29,10.11abc.11d-12a.12bcd i Lc 19,45-48
Quan el rei Antíoc arribà a Jerusalem i saquejà i destruí el temple estava cert de que havia acabat amb una antiga i obsoleta cultura i que aquell poble primitiu, rebel i obstinat acabaria per acollir i adoptar els nous costums i la nova manera de viure, que ell sens dubte considerava més civilitzada. Però vet aquí que temps a venir Judes macabeu acabaria per reunir un exèrcit prou fort per derrotar als estrangers i el temple acolliria de nou el culte al Déu únic, vivent i veritable. Amb aquell acte de reparació el temple esdevenia de nou el lloc sant; perquè un temple, un recinte sagrat sense culte no és res, pot ser un marc grandiós, però ha perdut el seu sentit.
Al llarg dels segles no han estat
poques les vegades en que alguns han cregut que acabaven amb el culte a Déu
aquí o allà. Ho creien destruint o fent abandonar els llocs sants, com havia
fet Antíoc a Jerusalem, ho creien i ho creuen acabant amb la vida dels
creients, com fou el cas de sant Andreu Dum Lac i els seus companys màrtirs al
Vietnam que foren a la fi llavor de fe per aquella Església. Però si tenim Déu
al nostre costat res no ens pot fer por. Res no desencoratjà a Judes en la seva
lluita per retornar la vida al temple; res no espantà ni allunyà de la fe a
aquells màrtirs vietnamites, ni l’espasa que els tallà el cap, perquè uns
estaven certs d’acomplir la llei de Déu i d’altres estaven segurs de que
seguint el camí del Crist acomplien la voluntat de Déu.
Avui recordem com fa LXXXIII anys, quan
la sang corria per una Europa sacsejada per la guerra, després de cent-cinc anys d’abandó i
de desolació d’aquest monestir, quan la gent d’aquestes terres tenien encara
les ferides obertes d’una molt propera guerra civil mal tancada amb la victòria
d’uns sobre d’altres, quatre monjos arribaren per retornar a aquets murs el seu
sentit més pregon; tal com Judes ho feu al temple immolant una víctima d’acord
amb les prescripcions de la llei quan precisament s’esqueia l’aniversari del
dia que els pagans l’havien profanat. Amb el culte de Judes i dels seus homes
tornava el temple a ser allò pel que havia estat construït, un lloc on adorar a
Déu. Ara fa vuitanta-tres anys amb l’arribada d’aquells quatre monjos italians aquesta
casa tornava a ser un lloc de pregària on lloar al Senyor a mitjanit i set
vegades al llarg del dia, com ens diu el salmista.
«La meva casa serà casa d’oració»,
cridà Jesús mentre expulsava els venedors d’aquell temple convertit en una cova
de lladres; perquè un temple, un monestir ha de ser abans que res i per damunt
de tot casa d’oració, el lloc on lloar al Senyor i donar-li culte. Sense això
perd el seu sentit primigeni, pot ser un marc magnificent, però llavors sols és
record de glòries passades. I un temple, un monestir ha de ser sempre passat,
present i futur. Passat en quan que som hereus de moltes generacions de monjos
que aquí han cercat Déu, que aquí han cantat al Senyor, com aquells quatre
italians i tants i tants d’altres abans i després d’ells. Present en quant que
ara som nosaltres els responsables d’omplir de sentit aquestes pedres amb la
nostra pregària confiada i serena. Futur en uns temps en que de nou pot semblar
que la vida monàstica està en crisi, que el seu temps ha passat, i mentre
l’individualisme malda per imposar-se, ens cal tenir sempre ben present que el
temps de Déu no ha passat, no passa i no passarà mai.
Judes macabeu no escatimà
esforços fins a veure de nou el culte al temple. Crist es deixà endur per la
ira quan veié que el temple corria de nou el risc d’apartar-se del seu ple
sentit i Ell mateix hi ensenyava i l’omplia de la presència de Déu amb la seva
paraula. Siguem fidels a la nostra vocació, siguem fidels al llegat que hem
rebut de tantes generacions de monjos que abans que nosaltres han cercat Déu
aquí mateix. I confiem-nos en aquesta tasca i en tot al Senyor, perquè com ens
ha dit el salmista està a les seves mans donar força i valentia, fer créixer
tota cosa i confortar-la.