Diumenge de la setmana XXXIV durant l'any A
16 de novembre de 2023
Capella de santa Caterina
Ez 34,11-12.15-17, Salm 22,1-2a.2b-3.5.6,
1C 15,20-26.28 i Mt
25,31-46
Avui l’Església en aquest darrer diumenge de l’any litúrgic ens proposa de celebrar la solemnitat de Crist com a rei del univers. Aquesta festa va ser instaurada pel Papa Pius XI l'11 de març de 1925, la seva intenció era fer notar als catòlics que el rei de l'Església és Crist. Posteriorment amb les reformes litúrgiques es va canviar la data de la celebració donant-li un nou sentit; en situar-la per tancar l'any litúrgic es va voler ressaltar la importància de Crist com a centre de tota la història universal. És l'alfa i l'omega, el principi i la fi, amb Ell tot comença i tot acaba.
Crist regna d’una manera molt diferent però a com ho fan els reis i els governants del món, ho fa amb un missatge d'amor, de justícia i de servei. El Regne de Crist és etern i universal, és a dir, per sempre i per a tots els homes. Per això aquesta festa té també un sentit escatològic, com la litúrgia de les darreres setmanes de l’any litúrgic. L’Església ens mou a meditar sobre la fi dels temps i també sobre la nostra pròpia fi. Sabem que el Regne de Crist ja ha començat, perquè es va fer present en la terra a partir de la seva vinguda al món fa gairebé dos mil anys, però Crist no regnarà definitivament sobre tots els homes fins que torni al món amb tota la seva glòria al final dels temps.
En la primera lectura el profeta Ezequiel ens ha parlat de Déu com el bon pastor que cercarà les ovelles dispersades, les farà reposar i farà posar bona les malaltes. Quan sentim parlar de judici, de la fi dels temps, de la vinguda del Regne sovint sentim un calfred, no ens agrada la idea, però hem de parar atenció en qui esperem. El qui ha de venir no és pas cap desconegut, ens ho ha dit sant Pau en la primera carta als cristians de Corint, és a Crist a qui esperem, a aquell qui ha ressuscitat d’entre els morts, el qui estimant-nos fins a l’extrem es va fer home com nosaltres per poder vèncer la mort i poder oferir-nos la vida eterna. Cert que tots hem de morir, però ens ha dit l’Apòstol que també és ben cert que tots viurem gràcies a Crist.
El seu Regne doncs és un regne de vida, d’esperança, d’amor. Ara bé cal que ens en fem dignes d’obtenir la ciutadania d’aquest regne i les normes per obtenir-la aquesta ciutadania del Regne del cel ens les ha dit el mateix Crist en l’Evangeli: donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set, acollir al qui és foraster, vestir al qui va despullat, visitar al qui està malalt o a la presó. No són pas gestes heroiques, són coses senzilles, simples, quotidianes. Però no sempre les fem, no sempre ens són fàcils de fer. Tenim dret al cel, a la salvació, a ser rebuts al Regne; però tenim també el deure de donar menjar, beguda, vestit, aixopluc i companyia als germans que els cal; no ho oblidéssim pas. En cadascun d’ells hi ha la imatge del Crist i tot allò que els fem o deixem de fer-los a ells és al mateix Crits a qui ho fem o ho deixem de fer.
En paraules del Papa Francesc: «hem de tenir sempre ben present que nosaltres estem justificats, estem salvats per gràcia, per un acte d'amor gratuït de Déu que sempre ens precedeix; sols no podem fer res. La fe és abans de res un do que hem rebut. Però per a donar fruit, la gràcia de Déu demana sempre la nostra obertura a Ell, la nostra resposta lliure i concreta. (...) Que contemplar el judici final no ens faci mai por, sinó que més aviat ens impulsi a viure millor el present.» (Audiència general 24 d’abril de 2013).