Dilluns
de la setmana XXXIII durant l’any
Dilluns 20 de novembre de 2023
1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64, Salm 118,53.61.134.150.155.158
i Lc 18,35-43
Un cec surt com cada dia a captar, es posa vora el camí per tal de cridar l’atenció dels qui passen pel seu costat i aconseguir així el mínim necessari per a poder sobreviure en una societat que el considera pecador, que creu que ha rebut la ceguesa com a càstig pel seu pecat o qui sap si pel del seus pares.
Jesús fent camí arriba prop de
Jericó, una imatge també habitual. Jesús amb un grup dels seus seguidors marxa
amb pas ferm cap a una altra població on predicà la bona nova del Regne.
Acompanyant l’escena tenim els
qui acompanyen a Jesús i els qui han sortit al camí per veure passar a aquell
de qui ja es comença a parlar molt. Però darrera d’ells el cec mogut també
primer per la curiositat de saber qui és aquell qui passa i que aixeca tanta expectació
al seu pas, no deixa passar Jesús de llarg.
Per a la gent aquell crit del cec,
que cada cop és més fort no és sinó una inoportuna molèstia, un destorb enmig
de la distracció que els suposa veure de prop algú de qui es parla tant.
Pel cec el seu crit és una
pregària improvisada i insistent alhora, sap que té l’ocasió de ser escoltat i
de ser guarit i per molt que intentin fer-lo callar, no vol deixar passar
aquesta que potser sigui l’única oportunitat que tindrà en la vida de ser escoltat
i guarit.
Jesús sap molt bé que li cal a
aquell home, l’ha sentit, s’ha aturat, ha fet que el cridessin i quan ja el té
a prop li fa la pregunta clau «què vols que et faci?». Qualsevol dels presents
podria endevinar que el que vol aquell home és ser com els altres, és veure-hi
com tots els qui l’envolten; però Jesús vol que sigui ell mateix qui verbalitzi
la seva demanda. Fent-ho no tant sols expressarà el que li cal, sobretot
expressarà la seva fe, la seva convicció de que Jesús és capaç, si vol, de
donar-li la vista. Aquell home no tant sols obtingué el sentit de la vista sinó
sobretot la visió que donen els ulls de la fe. La fe és la que salva, no n’hi
ha d’altra de camí.
La pregària insistent d’aquell
home corregué el risc de ser silenciada per la gent, com nosaltres que també
avui a vegades ens fa nosa el clam del qui sofreix, voldríem fer callar les
veus que s’alcen demanant de veure-hi per tal de que no ens destorbin de les
nostres cabòries. Però Crist està sempre atent al crit dels desvalguts.
A vegades el bramar d’una pretesa
majoria intenta sobreposar-se al clam del qui demana justícia. N’hi hagué molts
en aquell camí prop de Jericó que renyaven i volien fer callar a aquell home;
però com en temps del rei Antíoc sempre hi ha qui es manté ferm i es resisteix a callar i fins i tot prefereix
la mort a violar l’aliança de Déu. Antíoc volia fer callar la veu de Déu prohibint
el culte, fent cremar tots els llibres de la llei que trobaven, condemnant a
mort qui en conservés un o qui pretengués seguir fidel a la llei de Déu, però n’hi
hagué molts que, malgrat les amenaces, foren fidels al Senyor.
La pregària no és mai inútil, Déu
ens escolta per damunt dels sorolls del món, per sobre dels qui ens volen fer
callar. Diu el Papa Francesc que: «La pregària és un impuls, és una invocació
que va més enllà de nosaltres mateixos: alguna cosa que neix en el més profund
de la nostra persona i arriba, perquè sent la nostàlgia d'una trobada. Aquesta
nostàlgia que és més que una necessitat, més que una necessitat: és un camí.» (6 de maig de 2020).
Aquell cec sentia sense ben bé
saber-ho, nostàlgia de la trobada amb Déu i Déu mateix passà vora seu, el
sentí, el cridà i el guarí. Prop de Jericó, Jesús feia camí, allí prop de
Jericó el cec trobà el camí cap a Déu.
I el clam dels qui volien fer-lo
callar a aquell home es transformà en crits de lloança a Déu.