2 de novembre 2023
Job 19,1.23-27, Salm 22, Rm 6,3-9
i Lc 12,35-40
Ens ha de quedar ben clar que la mort desvincula
del pecat, ens ha dit l’Apòstol. Pau podria repetir com Job: «Tant de bo que les meves paraules quedessin
escrites, gravades en una inscripció, fixades amb cisell d'acer i resseguides
amb plom, entallades per sempre a la roca!». Sovint no tenim ben clar
que és la mort, la considerem com un accident, com una excepció que afecta
sempre als altres, siguin més propers o més llunyans, coneguts o desconeguts.
Però la realitat és que la mort de fet forma part
indestriable de la vida, tant com el mateix naixement i ben cert és que si
naixem, tard o d’hora hem de morir i de fet morirem, segurament sempre massa
aviat per al nostre gust. Perquè la mort és una realitat, és també la raó per
la qual Crist vingué al món, la raó per la qual es va fer un home com
nosaltres. Certament Ell no fou alliberat del pecat per la mort, perquè
compartí en tot la nostra naturalesa humana llevat del pecat, però morint,
essent sepultat i ressuscitant ens guanyà la vida.
Si pel baptisme hem estat
sepultats amb Ell a la mort, per la resurrecció emprendrem una nova vida; així morint
amb Crist, ressuscitarem amb Ell, viurem per sempre amb Ell. «Amb la mort de
només un va ser redimit el món. Crist hauria pogut evitar la mort, si així ho
hagués volgut; però no la va defugir com una cosa inútil, sinó que la va
considerar com la millor manera de salvar-nos. I, així, la seva mort és la vida
de tots.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà). Aquest és
el pla de Déu per a nosaltres, per a tots i cadascun de nosaltres, aquesta és
l’oferta de salvació universal. Però nosaltres ens entossudim i la rebutgem, en
tot o en part. D’aquí que alguns siguin rebuts directament a la gloria, són
tots els sants, els reconeguts als altars i els sants anònims, mentre que
d’altres els cal encara recuperar aquella imatge de Déu que tot home porta
dintre seu i que queda enterbolida pel pecat. Déu ens estima tant que ens dona
fins i tot després de fer el pas d’una vida a l’altra, l’oportunitat
d’apropar-nos a Ell.
El pecat ens allunya de Déu, l’amor ens hi apropa i de quina manera, perquè Déu és l’amor. Aquest és el sentit de la celebració d’avui, preguem per tots aquells difunts que d’una manera o d’altra encara no poden gaudir de la mirada diàfana i transparent de Déu, d’aquells que no se senten encara prou nets com per acostar-s’hi i demanem al Senyor per ells, li demanem que se n’apiadi i que el seu amor prevalgui per damunt del seu temor.
Estem en comunió amb tots els sants pregant-los que intercedeixin per nosaltres davant del Pare, el seu i nostre defensor, de la presència del qual ja gaudeixen; ells ens són model de vida cristiana. Estem en comunió també amb tots els altres difunts pregant per ells, perquè el Senyor, que també els estima, els perdoni i els aculli; ells ens són també exemple perquè ens esperonen a estar sempre a punt, amb les torxes enceses i vetllant.
Per això aquesta celebració té un altra sentit. Pregant pels difunts pensem alhora en la nostra pròpia mort, i no hem de fer-ho pas angoixats, sinó esperançats, certs de que l’home que som ara serà crucificat amb Crist, que sobre el nostre pobre cos pecador perdrà el seu domini el pecat, que tenint una mort semblant a la de Crist, com ens ha dit l’Apòstol, tindrem també una resurrecció com la seva.
Per aconseguir-ho, per ser mereixedors de tal gràcia, ens cal vetllar, com ens ha dit Jesús en l’Evangeli segons sant Lluc. Hem de mirar d’estar sempre preparats, sempre a punt perquè no sabem si la nostra hora serà a mitjanit o a la matinada, perquè el Fill de l’home vindrà a buscar-nos a nosaltres a l’hora menys pensada, però del que hem d’estar ben segurs és de que la nostra hora arribarà i estar també certs primer de que quan ens arribi hem d’estar prestos i després confiar-nos sempre a la seva misericòrdia, no desesperar-ne mai. Ell sempre ens fa costat, nosaltres hem de mirar de no girar-li l’esquena per tal de poder contemplar-lo, per tal de veure’l amb els nostres propis ulls, com ens deia Job.
Déu ens fa costat en tota ocasió oferint-nos la seva gràcia. Escrivia sant Ambrós: «Quin remei hi ha per a això? Qui em deslliurarà d'aquest cos de mort? Gràcies a Déu, per Jesucrist, Senyor nostre, em veuré lliure! Tenim un metge, seguim els seus remeis. El nostre remei és la gràcia de Crist, i el cos de mort és el nostre propi cos. Per tant, emigrem del cos, per a no viure lluny del Senyor; encara que vivim en el cos, no seguim les tendències del cos ni obrem en contra de l'ordre natural, abans busquem amb preferència els dons de la gràcia.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà).
Com deia el Papa Benet XVI: «Cal preparar-se per a la mort. No en el sentit de realitzar determinats actes, sinó de viure preparant-se per a passar l'últim examen davant de Déu. Deixar aquest món i presentar-nos davant d’Ell i dels sants, dels amics i dels enemics. Acceptar, diguem, la finitud d'aquesta vida i proposar-se d’aconseguir la presència de Déu.» (Últimes converses amb Peter Seewald).
Pregant pels difunts amb la confiança de que la nostra pregària els ajudarà, preparant-nos per la nostra pròpia mort de manera sempre confiada, sense angoixes ni obsessions aferrades en aquesta nostra vida a la terra, sempre caduca i limitada; fem solemne professió de fe en el Crist que es va encarnar, va patir, va morir i va ressuscitar per tal de donar-nos la vida eterna i plena.
«La vida i la mort de l'home estan, doncs, a les mans de Déu, en el seu poder: «Ell té a la mà tots els vivents i l'alè de tots els homes.», exclama Job (12, 10). «És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora.» (1 Sa 2, 6). Només Ell pot dir: «Jo dono la mort o la vida» (Dt 32, 39).» (Joan Pau II, Evangelium Vitae, 39).
Confiats doncs en aquell qui tot ho pot, demanem-li que aculli als nostres germans difunts a la seva glòria, que els faci participar de la vida eterna i que a nosaltres ens ho concedeixi també, que ens ajudi a mantenir-nos vetllant perquè quan ens arribi aquella hora, sigui a mitjanit, sigui a la matinada, sigui aviat o més tard, ens trobi a punt i ens permeti de participar a la seva taula, que ens faci la gràcia de participar de la seva resurrecció i de ser semblants a Ell. Sols així podrem dir com Pau: «per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany » (Fl 1,21).