Dilluns de la V setmana durant l’any / I
Mare
de Déu de Lorda
Jornada del malalt
Parròquia de Santa Susanna al
Mercadal de Girona
Dimarts 11 de febrer de 2025
Gn 1,20-2,4a; Salm 8,4-5.6-7.8-9 i Jn
19,25-27
El papa
Francesc en el seu missatge per la XXXIII Jornada Mundial del Malalt escriu que
«mai com en el patiment ens adonem que tota esperança ve del Senyor, i que per
això és, abans que res, un do que hem d’acollir i cultivar, mantenint-nos
“fidels a la fidelitat de Déu”, segons la bella expressió de Madeleine Delbrêl».
Viure en l’esperança en tot moment i en tota ocasió no és pas fàcil. Quan les
coses van bé segurament no ens costa tant, però quan van malament ja és tota
una altra cosa; quan ens afecta el dolor o minven de facultats físiques o
mentals i també quan això succeeix als qui estimem o ens envolten, la
desesperança truca a la nostra porta, a la porta del nostre cor i ens cal ser
forts per no caure en la temptació d’obrir-la de bat a bat i fer-la entrar dins
nostre on tot ho devasta i consumeix. Aleshores fins i tot tenim la temptació
de desesperar de la misericòrdia de Déu, de dubtar del seu amor per nosaltres o
pels qui ens envolten.
Déu creà l’home i la dona
a la seva imatge i quedà satisfet de la seva obra, va veure que aquella creació
seva era bona de debò i acabada la seva obra es retirà a reposar de tota l’obra
que havia fet. Déu ens ha igualat gairebé als àngels, ho hem escoltat de boca
del salmista, ens ha fet rei de les coses creades; és doncs que ens abandona i
ens deixa caure en la desesperança? És que potser s’ha oblidat de compadir-nos
en el nostre sofriment? Si honorem al Senyor no tant sols amb els nostres
llavis, sinó també i sobretot amb els nostres cors, ens n’adonarem de que Déu
no ens deixa mai d’estimar; ens estima fins a l’extrem d’haver compartit el
nostre dolor, i amb aquest l’experiència del final de la vida, l’angoixa davant
la mort i el sofriment.
Però la seva experiència,
aquest compartir seu fent-se com un de nosaltres, llevat del pecat, però en tot
igual pel que fa a la naturalesa humana, no fou en va, no fou un parlar per
parlar, no fou un moment de compassió per oblidar-nos tot seguit; amb la mort
de Crist hi ha un abans i un després, amb ella hi ha la resurrecció que és la
porta de l’esperança quan sembla que no n’hi pot haver cap d’esperança, perquè l’amor
de Déu per nosaltres traspassa aquesta vida i va molt més enllà del que ara i
aquí veiem i experimentem.
Això no és un consol
banal, una mena d’excusa que ens hem creat per defugir l’angoixa que en
qualsevol moment de la nostra vida ens ocupa l’ànima sigui per experimentar la
malaltia en carn pròpia o sigui per acompanyar als qui la pateixen.
Per la fe sabem que és
una realitat, una certesa que ens dona força, confiança i ens porta a
l’esperança de que l’amor de Déu no passa mai. I aquest amor seu l’hem de fer
present en els malalts, l’hem d’apropar als qui ara i aquí pateixen, s’angoixen
i els cal una veu amiga, una mà estesa que els faci notar que el Senyor és a
prop seu tot i que els costi d’adonar-se’n.
Si hi ha algú que ens
mostri aquesta proximitat de Déu cap a nosaltres, aquesta és Maria. «L’esperança
troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que
l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la
vida», escriu el papa Francesc en la Butlla de convocatòria d’aquest any
jubilar 2025 (Spes non confundit, 24).
No hi ha ningú com Maria
per mostrar-nos que no esperem en va, ella que va patir tant i va esperar tant.
Ella és la nostra mare, un model perquè també nosaltres puguem fer arribar
signes d’esperança als malalts que estan a casa seva o a l’hospital; per
fer-los adonar de que els seus patiments poden ser alleujats amb la proximitat
de les persones que els visiten i amb l’amor que reben, un amor que per a
nosaltres creients ha de ser reflex del de Crist i del de la seva mare Maria.
Portar una paraula
d’esperança al qui està temptat de caure en la desesperança, donar una mà al
qui li cal per afrontar un moment dur en la vida, sigui puntual, sigui durant
un llarg temps, sigui a la porta de la mort. Posar als nostres llavis una
paraula d’esperança, ser la nostra aquesta mà amiga; està a les nostres mans.
Ens hi ajudarà Maria,
sota l’advocació de Lorda, ella que escolta les nostres pregàries en tota
necessitat i a qui demanem tothora que ens aparti dels perills.
Ella és la Verge,
gloriosa i beneïda, com conclou dient el papa Francesc en el seu missatge per
aquesta jornada del malalt.