Diumenge VII durant L'any / Cicle C
Parròquia
de Sant Cugat de Fornells de la Selva
Diumenge
23 de febrer de 2025
1S
26,2.7-9.12-13.22-23; Salm 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13; 1C 15,45-49 i Lc 6,27-38
Sant pau ens
parla avui de la dimensió corporal i de la dimensió espiritual de la humanitat,
una i altra, ens diu, conformen la nostra personalitat. Tota persona te una
dimensió espiritual, independentment de que practiqui una o altra religió o de
que no en practiqui cap o bé se senti allunyat de qualsevol manifestació o
plantejament religiós. La dimensió espiritual és la que ens porta a plantejar-nos
quin sentit te la vida o què hi pot haver quan aquesta acaba. L’home i la dona
s’han preguntat sempre per aquests temes que en un moment o altre de la nostra
vida ens surten al pas. Avui Jesús en l’Evangeli va una mica més enllà o
segurament ens pot semblar que va molt més enllà del que pugui ser una dimensió
estrictament corporal. Crist ens parla
avui de com viure-la aquesta vida corporal amb una dimensió espiritual, viure-la
no amb mires limitades sinó amb la generositat que tant sols ens pot donar l’amor.
Maleir, respondre a l’agressió amb una agressió, reservar-nos quan ens demanen quelcom
o estimar als qui ja ens estimen formen part d’una determinada concepció del
codi de conducta humana. És la que respon a dites tant comunes com “qui la fa
la paga“, “o tal faràs, tal trobaràs” que tots tenim ben arrelades en el
llenguatge quotidià.
No és fàcil estimar quan no ens sentim estimats o beneir quan el que escoltem son malediccions i insults. Segurament al futur rei David tampoc no li fou fàcil no sucumbir a la temptació de traspassar d’una llançada al rei Saul, al seu pitjor enemic, aquell qui volia la seva mort amb totes les seves forces. Certament li hauria estat molt més fàcil clavar-lo a terra d’una llançada que no pas prendre-li la llança i el gerro d’aigua per demostrar-li que havia estat a les seves mans i no havia volgut fer allò que semblava més natural i fins i tot lògic, acabar amb la seva vida, amb la vida d’un enemic.
Déu no actua amb aquesta mesura, la mesura de Déu és el seu amor i no pas la mesura humana de la reciprocitat. Nosaltres no podrem estimar mai a Déu en la mateixa mesura en que Ell ens estima. Ho veiem en un moment concret dels relats de l’Evangeli segons sant Joan o també denominat quart Evangeli. L’escena és vora el llac de Tiberíades, un Jesús ja ressuscitat s’ha aparegut als onze deixebles i ha compartit amb ells peixos i pans per menjar, és a dir els ha mostrat de manera fefaent que és viu. Aleshores pregunta a Pere si aquest l’estima, li pregunta per tres cops i aquesta insistència fa que Pere, que l’havia negat també tres cops, s’entristeixi. Crist li mostrava la seva feblesa, la impossibilitat d’arribar a correspondre-li aquest amor fins a l’extrem amb que Déu ens estima, un amor que arriba a rescatar-nos de la mort i donar-nos la vida.
També a nosaltres Crist ens mostra el camí, malgrat tota la nostra feblesa; sabem que Jesús s'adapta a la nostra feblesa, que si bé nosaltres el seguim amb la nostra pobra capacitat d'amor ens cal estar certs de que Jesús és sempre bo i ens accepta tal com som. (Cf. Benet XVI 24 de maig de 2006). Mostrar aquesta nostra fe als altres, catequitzar-los, ésser evangelitzadors no demana grans títols acadèmics, demana sinceritat de cor i una ferma voluntat de ser compassius com ho és el nostre Pare. Com ens diu el papa Francesc en la Butlla de convocatòria d’aquest any Jubilar 2025, ens cal: «facilitar l’encontre amb el “Rostre de la misericòrdia” de Déu, anunci central de l’Evangeli per a totes les persones de tots els temps.» (Spes non confundit, 6).
Mirem de facilitar aquest encontre amb el rostre misericordiós de Déu vivint-lo en primera persona, estimant, beneint, pregant, donant; en definitiva fent el bé. Defugint el que reconeix sant Pau quan escriu que fins i tot ell no feia el bé que volia, sinó el mal que no volia fer. (Cf. Rm 7,19).