Diumenge VII durant L'any / Cicle C
Parròquia
de Santa Menna a Vilablareix
Diumenge
23 de febrer de 2025
1S
26,2.7-9.12-13.22-23; Salm 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13; 1C 15,45-49 i Lc 6,27-38
Déu feu caure l’enemic de David, el rei
Saul, a les seves mans, David però es limità a agafar la llança i el gerro d’aigua
que Saul tenia al seu costat com a
senyal de que hauria pogut acabar amb la seva vida i no ho havia fet. Ningú
veié res, ningú s’adonà de res, tothom dormia i malgrat que era tant fàcil,
David se n’estigué. Fer el mal és a vegades molt més fàcil que fer el bé, és
més fàcil odiar als enemics que no pas estimar-los, maleir als qui ens ofenen
que no pas beneir-los, tornar el cop a qui ens pega que no pas oferir-li l’altra
galta, retenir el mantell que no pas donar-li el vestit a qui ens l’ha volgut
arrabassar. Sembla que Jesús ens demana de fer coses difícils, quasi podríem dir
que impossibles, fins i tot diríem absurdes. La llei anomenada del talió, el mal
per mal, és ben present en el nostre món, és present fins i tot en les
relacions entre pobles, entre col·lectius sempre que hi ha posicions diverses i
no cal dir quan hi ha violència per part d’un que comença. Ho anomenem d’una
manera, quasi diríem que tècnica, com a “escalada de violència” i la utilització
d’aquesta expressió ja no fa mal a les nostres orelles de tant acostumats com
estem a escoltar-la. Darrera de cada “escalada de violència” hi ha sofriment,
molt de patiment i sovint moltes víctimes innocents, d’aquells sectors que ni
han iniciat el conflicte ni encara menys han desitjat fer-lo pujar de to.
Ho diu la vella dita romana, si vols la
pau prepara’t per a la guerra i ho escoltem amb força aquests dies amb l’argument
de que cal augmentar les despeses en defensa o cal enviar tropes aquí o allà
per garantir els equilibris de poder. Això que sembla que reguli les relacions
internacionals, regula també a vegades les relacions humanes. Afortunadament la
violència física no apareix sempre, però la violència verbal, l’insult, la
desqualificació de l’altre, el menyspreu, el desig de donar-li una lliçó per
tal de que aprengui d’un cop per sempre, no és pas tant infreqüent.
Ens recorda el papa Francesc en la Butlla
de convocatòria d’aquest any Jubilar 2025: «Que el primer signe d’esperança –
cal que - es tradueixi en pau per al món, el qual es torna a
trobar submergit en la tragèdia de la guerra. (...) L’exigència de
la pau ens interpel·la a tots i urgeix que es duguin a terme projectes
concrets. Que no manqui el compromís de la diplomàcia per construir amb coratge
i creativitat espais de negociació orientats a una pau duradora.» (Spes non
confundit, 8).
És el que ens diu Jesús quan ens demana
de ser compassius com ho és el nostre Pare, quan ens demana de no judicar temeràriament
i precipitadament, quan ens demana d’absoldre, de veure en la mesura que
nosaltres posem aquella que nosaltres rebrem. Predicar, ensenyar aquest
missatge de Jesús avui pot semblar un contrasentit, però recordem que Jesús ja
anava a contracorrent del seu temps, no és que fos un antisistema perquè la
seva observança de la llei era escrupolosa, però anava al fons del que Déu, el
seu Pare, ens demana. I Déu, com ens ha dit el Salm, és compassiu i benigne, perdona
les culpes, rescata de la mort, sacia d’amor entranyable i no castiga mai com
ens mereixeríem. Aquesta seva manera d’estimar és ben lluny de la manera d’actuar
humana que tant sovint s’imposa.
Catequitzem, evangelitzem, és a dir mostrem
aquest amor del Senyor per la seva creatura, mirant de seguir els seus
ensenyaments i seguir-los vol dir, ho hem escoltat de boca de Jesús: compadir,
donar, absoldre, estimar als enemics, fer el bé sense esperar-ne res a canvi;
en definitiva estimar a Déu i als altres, tal com ens demana Jesús; no
oblidant-nos dels favors que el Senyor ens fa.