Presentació del Senyor
Basílica Santa Maria a Castelló
d'Empúries
2 de febrer de 2025
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
El dia de l’arribada del
Senyor de l’univers ja és aquí, no tothom el reconeix, el reconeixen tant sols aquells
que s’han mantingut drets. Per exemple Simeó, un home just i pietós, i Anna una
dona dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions; vet aquí els qui
estan preparats i a punt per a rebre la revelació. En les seves velleses segueixen
esperant, no han defallit, no han perdut mai l’esperança de poder veure el
Messies cara a cara i allò que l’Esperit Sant havia promès a Simeó a la fi s’ha
acomplert.
Josep, Maria i Jesús formen
una família observant amb els preceptes que manava la llei de Moisés, fan el
que els toca de fer, pujar al temple per realitzar la cerimònia de purificació
de Maria i presentar alhora l’infant primogènit al Senyor tot oferint-li un
parell de tórtores o dos colomins; era una de tantes famílies que al llarg de
l’any acomplien amb allò prescrit i una de les famílies sinó pobres, sí humils
o en tot cas no adinerades.
La història de la salvació
és així; el Fill de Déu ha volgut fer-se igual als homes, també en les
observances rituals; és el que hem escotat dir a la Carta als cristians Hebreus. Com tot jueu observant Josep
i Maria acompleixen el ritual de Moisés; però aquesta família no és una família
qualsevol, als ulls dels qui els contemplen amb ulls humans ho són; però
aquells que tenen la mirada posada en el Senyor i estant a l’aguait de la
vinguda del Messies veuen en aquell infant no a un infant qualsevol, hi veuen al
Messies, malgrat que a simple vista res el distingia dels altres nens. Maria i
Josep formaven una família, cert, però sagrada, destinada per Déu a acollir en
el seu sí al Salvador del món, escollida per criar-lo, per formar-lo i per
veure’l créixer. Jesús era un infant primogènit i això ja el posava en una
posició de cert privilegi, però és que a més aquest infant ha estat concebut en
el ventre de Maria per obra de l’Esperit Sant i és alhora el Fill primogènit i
únic de Déu.
Déu escriu en la
simplicitat de la història humana el relat de la nostra salvació, ho fa de
manera planera, senzilla, quasi anònima, perquè no ha arribat pas encara l’hora
de la revelació i aquesta queda limitada de moment a uns pocs escollits: Maria,
Josep, uns pastors que vigilaven el ramat en la nit, uns mags vinguts de
llunyanes terres i ara Simeó i Anna. Uns vetllaven en la nit al ras, uns altres
escrutaven els signes dels astres, avui Simeó i Anna pregaven i vetllaven sense
perdre en cap moment l’esperança de que abans de morir veurien al Salvador. I
la seva esperança fou recompensada, Simeó prengué la salvació en braços i Anna
en parlava a tots els qui esperaven el temps en que Jerusalem seria redimida. L’esperança
omplia els cors de Simeó i d’Anna.
Al temple hi ha entrat molt
més que l’àngel de l’aliança, hi ha entrat el mateix Messies, el rei de la
gloria pel qui el salmista demana d’engrandir les portalades eternes. Com diu la
Carta als Hebreus Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per tal de fer-nos
lliures, perquè puguem perdre el temor a la mort. Ell destituirà la mort, cert;
però per destituir-la cal que passi la prova del sofriment humà, sols morint
pot confortar-nos a nosaltres que som provats per totes les limitacions que
comporta la condició humana.
L’obra de la salvació no és
amiga de grans manifestacions, sols de les justes i necessàries; l’obra de la
salvació no cerca grans anuncis, sols els que calen; l’obra de la salvació es
revela a qui Déu vol i quan vol i no és amiga per fer-ho de triar als
poderosos, ans al contrari, cerca als humils de cor, però rics en esperança.
Des de bon començament Crist s'amaga als pretesos savis i prudents, però es
revela als humils.
Aquest sacrifici ritual
d’avui al temple no és altra cosa que l’anunci del gran sacrifici que Déu
oferirà en bé de tots nosaltres; com Abraham oferí Isaac a la muntanya, el Pare
oferirà al seu Fill a la creu. Escriu sant Bernat: «Avui en efecte, es va
oferir no perquè li calgués fer-ho, ni perquè fos subjecte de la Llei, sinó
perquè ell mateix ho va voler. I sobre la creu el mateix, s'oferirà no perquè
mereixés la mort, ni perquè els seus enemics tinguessin poder sobre ell, sinó
perquè ell mateix ho va voler.» (Sermó II per a la Presentació del Senyor).
La història de la salvació
no és planera, mostra d’això és que una espasa de dolor traspassarà l’ànima de
Maria; perquè la llum que es revela a les nacions és una senyera combatuda,
motiu de que alguns s’alcin mentre d’altres cauen. Ho escriu el papa Francesc
en la butlla de convocatòria de l’any Jubilar, l’any del que aquesta basílica
n’és temple on guanyar-lo. «L’esperança troba en la Mare de Déu el
seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme,
sinó un do de gràcia en el realisme de la vida. Com tota mare, cada vegada que
Maria mirava el seu Fill pensava en el seu futur, i certament en el seu cor hi
havia gravades permanentment aquestes paraules que Simeó li havia dirigit en el
temple: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres
s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà
l’ànima» (Lc 2,34-35).» (Spes non confundit, 24)
Ens ho diu el mateix Jesús:
«Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no.
He vingut a portar-hi divisió.» (Lc 12,51). L’eterna lluita entre el bé i el
mal farà que el mal s’oposi amb totes les seves forces al pla de salvació de
Déu. Però Crist en sortirà vencedor. Ell és el gran sacerdot, compassiu i
acreditat davant de Déu per expiar els pecats del poble. Ell és el salvador de
tots els pobles, de tots els homes, de tots nosaltres. El Salvador és aquest
noi que anava creixent, fent-se fort, entenimentat i al que Déu havia donat el
seu favor. Ell és la bondat i l’únic camí que porta a la salvació, Ell és llum
per al món i per als seus, que som nosaltres i tota la humanitat, és esperança.