Diumenge VI durant L'any / Cicle C
Parròquia
de Sant Pau a Girona
Diumenge
15 de febrer de 2025
Jr
17,5-8; Salm 1,1-2.3.4 i 6; 1C 15,12.16-20 i Lc 6,17.20-26
La fe és molt
més que confiança, la confiança la podem posar en coses vanes, com ens ha dit
el profeta Jeremies, posar-la en coses humanes que és com plantar en terres
xardoroses o salades on ni tant sols s’hi pot habitar. La fe cal posar-la en
l’ajut del Senyor i troba en Ell la seguretat llavors arrela vora el corrent de
l’amor de Déu que li permet mantenir-se fresca, fins i tot quan arriben les
dificultats, les angoixes, els moments de secada de la vida i ni llavors deixa
de donar fruit. El fonament de la nostra fe té un nom propi: Jesucrist i la
seva resurrecció; la nostra esperança va per això més enllà d’aquesta vida, com
ens ha dit l’Apòstol. Crist ha ressuscitat d’entre els morts, Ell és el primer
d’entre tots els morts que ha ressuscitat. Això, que proclamem en cada
Eucaristia dominical en fer memòria de la nostra professió de fe, sovint de
tant repetit ho tenim mig oblidat, no ens en recordem de que és el fonament de
la nostra fe i aleshores la nostra fe fa llàstima, la nostra fe no te objecte i
la desesperança ens envaeix.
Creure en la resurrecció de Crist no és un parlar per parlar, és quelcom que no acaba proclamant-ho de viva veu de tant en tant, cada setmana; la fe es mostra en les obres, en la nostra vida de cada dia. Si en tenim prou amb les riqueses d’aquest món, atipant-nos, rient o recollint els elogis, immerescuts, dels altres, de fet ens estem endinsant en un camí que ens porta cap a la fam i el plor. Crist estima al qui ara és pobre, afamat, està trist, és odiat, ofès denigrat per Crist. Ens pot semblar el món al revés o fins i tot ens pot semblar que Crist vol que patim fam, persecució o pobresa. No és ben bé així; el que vol és que siguem conscients de que els qui molts cops nosaltres considerem els rebutjats d’aquest món són de fet els més estimats per Crist, Ell ens convida a fer el mateix i a ajudar en la mesura de les nostres possibilitats a que cada cop la pobresa, la fam o l’odi tinguin menys víctimes en la nostra societat i en el món d’avui.
Sant Lluc, a diferència de sant Mateu, ens parla de benaurats i de maleïts, ens parla de benaurances i de malaurances; l’evangelista sant Lluc ens parla de que en la vida de fe, en la vida dels qui creiem en la resurrecció de Crist, hi ha un camí correcte i un camí equivocat i que agafar un o altre te molt a veure en com estimem a Déu i en com estimem als germans. Certament que ens sembla ara molt millor ser rics, anar tips, riure i escoltar com parlen bé de nosaltres. Crist ens vol dir que això no ho és tot i que el que avui ens sembla fantàstic demà pot no existir, por haver desaparegut, es pot haver esvaït. El centre de la fe cal posar-lo en coses realment importants i no com fa sovint la nostra societat en coses efímeres que avui són i demà ja no són. Perquè aquesta societat que tant valora al qui és ric, va ben tip o riu satisfet de la seva situació, demà si aquest cau del seu pedestal per qualsevol causa, no deixarà anar ni una sola llàgrima de compassió per aquesta seva caiguda.
El món és sovint cruel, avui exalça i demà deixa caure; ho va viure el mateix Crist entre l’aclamació del Diumenge de Rams i la condemna del Divendres Sant. La nostra fe ha d’arrelar en terra bona, en cors sincers, arrelada vora l’aigua de l’amor de Crist, on no es marceix el fullatge de la caritat i on tot allò que puguem emprendre, si ens surt del cor i està encaminat a ver el bé. Com ens diu el papa Francesc sant Pau és molt realista, sap que la vida està feta d’alegries i de dolors, que l’amor es posa a prova quan augmenten les dificultats i l’esperança sembla esfondrar-se davant del patiment. Per a l’Apòstol en aquestes situacions, enmig de la foscor es percep una llum que sosté la nostra fe, és la força que brolla de la creu i de la resurrecció de Crist. (Cf. Spes non confundit, 4