Diumenge
XX de durant l’any / A
Sant Roc
Parròquia de Santa Maria
d’Arenys de Mar
Diumenge 16 d’agots de 2026
Is 56:1,6-7; Salm 66:2-3,5,6 i 8; Rm
11:13-15,29-32 i Mt 15:21-28
Avui en aquest diumenge dia en que celebrem la victòria de Crist sobre la
mort, celebrem també en la festa de sant Roc, el vostre patró. I avui la
Paraula de Déu ens convida a contemplar una realitat present en totes les
lectures que acabem d’escoltar: Déu no és excloent, Ell no exclou ningú del seu
amor, sinó que obre les portes del seu cor a tot aquell capaç d’estimar.
Sant Roc és un sant molt estimat pel nostre poble i per moltes comunitats cristianes. La seva figura ha quedat especialment vinculada a la protecció davant les epidèmies i les malalties, i al llarg dels segles moltes persones han mirat cap a ell amb confiança en moments de por, de fragilitat i d’incertesa. Per això s’han fet molts vots de poble cercant la seva intercessió i la seva protecció en moments de dificultat extrema. Però celebrar sant Roc no és simplement recordar una figura del passat ni mantenir una bonica tradició. És deixar que la seva vida, que el seu exemple i, sobretot, la Paraula de Déu que alimentà la seva vida, ens posin a nosaltres avui davant dels ulls com vivim la fe, com mirem els qui pateixen, a qui tanquem i a qui obrim la porta dels nostres cors.
Hem escoltat en la primera lectura la invitació de Déu a que mantinguem el dret i practiquem la justícia. Isaïes ens ha parlat de la universalitat de la fe, ens ha dit que també els estrangers que s’uneixin al Senyor seran acollits a la seva muntanya santa. El poble d’Israel, com també nosaltres avui, podia tenir la temptació de pensar que Déu era només el seu Déu, que la salvació era només per als de casa, per als que pertanyien al grup, per als qui compartien una determinada identitat. Però el profeta ens recorda que el cor de Déu va molt més enllà de les fronteres que nosaltres mateixos volem imposar. Déu no és propietat de ningú, Déu convida tothom a creure en Ell i la casa de Déu és casa d’oració per a tots els pobles.
La vertadera fe mai pot convertir-se en una frontera que separi, menyspreï o exclogui. La fe cristiana és una porta oberta, és acolliment, és misericòrdia, és capacitat de reconèixer en l’altre la imatge de Déu, fins i tot en aquell que considerem estrany, diferent, llunyà, fins i tot enemic o una amenaça. L’altra és sempre com nosaltres mateixos imatge de Déu, és també estimat per Déu. Aquesta idea ressona amb força en l’Evangeli d’avui. Jesús es retira a la regió de Tir i Sidó. Fins allí s’hi apropa una dona cananea. És una dona estrangera, una persona que, des de la mentalitat religiosa del moment, no pertanyia al poble d’Israel, una dona que calia excloure. Però aquesta dona s’atreveix a acostar-se a Jesús i li suplica: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi». Fixem-nos-hi: aquesta dona no demana res per a ella. Demana per la seva filla. La seva pregària neix de l’amor d’una mare que veu patir la seva filla i que per amor és capaç de superar qualsevol obstacle, qualsevol distància, qualsevol humiliació. I Jesús guarda silenci davant d’ella, és potser un dels silencis més desconcertants de l’Evangeli. Ella crida, insisteix, suplica, fa panys i mànigues per ser escoltada i davant d’ella Jesús calla, no respon. Els deixebles fins i tot li demanen que la faci marxar no per caritat sinó perquè els fa nosa aquesta dona cridanera que no afluixa en la seva demanda; però ella continua, no es rendeix.
Aquesta dona ens ensenya una cosa fonamental: la fe no és deixar de confiar quan Déu sembla callar. La fe és continuar caminant, continuar pregant, continuar esperant, fins i tot quan no entenem els camins de Déu. Finalment, Jesús li diu unes paraules que poden resultar encara més difícils d’entendre que el seu silenci inicial, encara més dures que la seva callada per resposta. Però ni així aquella dona respon amb ressentiment, no marxa enfadada i amb una humilitat extraordinària, respon: «També els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos».
La persona que els altres consideraven estrangera, que estava fora del grup, que no pertanyia al poble, es converteix en exemple de fe per als mateixos deixebles. Així, amb aquest exemple dur i entendridor alhora Crist ens convida a revisar les nostres vides, a veure i a reconèixer si aquells que nosaltres potser rebutgem no són potser precisament aquells de qui podem aprendre més.
L’apòstol Pau contempla també el misteri de la relació entre Israel i els altres pobles i afirma que els dons i la crida de Déu són irrevocables. Ens recorda que Déu vol mostrar a tots la seva misericòrdia. Déu no ens salva perquè nosaltres siguem perfectes, Déu no ens estima perquè ens ho hàgim guanyat, Déu no ens obre les portes del Regne perquè siguem millors que els altres. Déu ens salva perquè és misericordiós i si nosaltres som vertaderament conscients d’aquesta seva misericòrdia no podem viure negant-la als altres.
La vida de sant Roc ens recorda també això. Sant Roc ens recorda d’una manera molt concreta, que som éssers vulnerables. Que qui avui és afortunat potser que demà no ho sigui, que la riquesa, l’estabilitat o la tranquil·litat són coses fugisseres i molt vulnerables. La tradició ha relacionat sant Roc amb els malalts i amb les epidèmies perquè els nostres avantpassats sabien una cosa que nosaltres, de vegades, oblidem i és que la vida humana és fràgil. Ens creiem forts, autosuficients, independents; però n’hi ha prou amb una malaltia, amb una situació econòmica difícil o amb una paraula que ens fereixi per descobrir que necessitem als altres. L’exemple de sant Roc ens convida precisament a no tenir por de la nostra fragilitat i a acceptar l’ajuda quan ens calgui i a donar-la quan cal als altres.
El record de sant Roc cal que es converteixi en compromís. Perquè si venerem sant Roc però no sabem mirar el malalt que tenim al costat, alguna cosa no funciona. Si demanem la seva protecció però som incapaços d’acompanyar una persona que pateix, no hem entès res de l’Evangeli. Si demanem salut per al nostre poble però oblidem els qui viuen en soledat, els qui no tenen recursos els qui han hagut de deixar la seva terra per buscar-se la vida o els qui són manipulats per poders econòmics i polítics i esdevenen meres peces a mercè d’altres, la nostra pregària queda coixa.
Per això avui donem gràcies per totes les persones que, com sant Roc, han fet de la seva vida un servei als altres. Podem pensar en molta gent i ben diversa: voluntaris, familiars, preveres, religiosos i moltes persones anònimes que han estat i estant al costat dels malalts i dels qui pateixen. Ells sovint no reben premis, no busquen un reconeixement, fins i tot per fer el bé han d’afrontar dificultats i incomprensions. Però estiguem-ne certs, ells són vertaders testimonis d'una Església compromesa amb l’Evangeli.
Tots nosaltres en un moment o altra de la nostra vida som aquella dona cananea persistent i incansable. En aquesta festa de sant Roc ens cal donar gràcies per aquelles persones que han estat per a nosaltres com sant Roc. Aquells que ens han ajudat quan estàvem malament, aquells que no ens han deixat sols quan la solitud ens consumia, aquells que ens han visitat, que ens han escoltat, que han pregat per nosaltres, que ens han posat un plat a taula i ens han donat la mà acompanyant-la amb una paraula d’esperança quan ja creiem haver-la perduda per sempre.
Aquesta és la lliçó de la dona cananea, de sant Roc, de tants i tants
d’altres. La nostra fe ha de ser una fe que lluita, una fe que pregunta, una fe
perseverant. La fe no consisteix a tenir sempre totes les respostes; la fe
consisteix a saber en qui posem la nostra confiança.
Que sant Roc, amb la seva vida, ens recordi que ens cal viure aquesta confiança en Déu posant-la sempre al servei dels altres.