Diumenge
XIX durant l'any / Cicle A
Parròquia
de Sant Martí de Queixàs
Diumenge
9 d’agost de 2026
1R
19,9a.11-13a; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Rm 9,1-5 i Mt 14,22-33
Elies
puja a la muntanya per tal de trobar al Senyor i el troba en un ventijol suau.
Jesús també puja a la muntanya per pregar, ho vol fer sol i per això acomiada
als deixebles i els obliga apujar a la barca i a allunyar-se de la riba. Déu no
ha de menester grans signes, per manifestar-se, per entrar en contacte amb els
seus cerca el silenci, la solitud i la pau. Ho podria fer de moltes altres
maneres, però escull la suavitat per seduir a Elies i per trobar-se amb el seu
fill, Jesús.
La fe
te una doble dimensió: personal i comunitària. A Elies li cal fer experiència
personal de Déu abans d’embrancar-se en l’exercici de la seva missió i fins i
tot Jesús té necessitat de moments de solitud, de contacte directe amb el Pare
per tal d’agafar forces per predicar el Regne. La fe és un do de Déu que
necessita d’enfortir-se amb el contacte directe amb el Senyor i viure-la en
comunitat. Pere, el més abrandat dels apòstols, flaqueja i s’enfonsa en les
aigües del llac de Galilea; però malgrat la seva debilitat ens mostra una total
confiança en Jesús quan exclama: «Senyor, salveu-me». És aquesta una exclamació
que feta individualment per Pere es complementa amb la dels deixebles que de la
barca estant proclamen que realment Jesús és el Fill de Déu. Pere uneix així la
seva experiència personal a la dels altres deixebles i junts proclamen la
divinitat de Jesús.
Hi ha
un ventijol suau a la muntanya de l’Horeb, hi ha un vent fort sobre el llac de
Galilea. Elies resta sol amb Déu a la muntanya santa, Jesús cerca quedar-se sol
i puja a la muntanya per pregar. Són experiències de Déu que ens mostren com el
Senyor actua en les petites coses i es manifesta a qui vol, on vol i quan vol.
Com es manifestà a sant Martí i al màrtir i diaca sant Llorenç, del qual celebrarem demà la festa. Sant Llorenç als ulls dels seus botxins, desconcertats per la seva serenitat davant d’aquell cruel turment de ser cremat en una graella, la seva mort fou una victòria. Cert, la mort dels màrtirs és sempre una victòria, però no en el sentit que creuen aquells qui causen la seva mort. La mort dels màrtirs no condueix pas a impedir que la bona nova de Crist deixi de propagar-se, ans al contrari, la seva mort és sovint motiu perquè d’altres s’uneixin a la comunitat i el Regne de Déu es vagi estenent. Els sants són aquells grans de blat que morint donen molt de fruit i la victòria morint, donant la seva vida per Crist és sempre seva.
Els sants també viuen la dificultat del
camí de la fe, també experimenten moments de feblesa i de neguit. Pau,
l’apòstol, fa camí encara entre el seu judaisme original fins a arribar a
Crist, Pere s’enfonsa sovint en un mar de dubtes que el fan plantejar-se perquè
Déu ha escollit aquest camí, el camí de la senzillesa i no ha decidit
manifestar-se en majestat.
Així Déu ens convida a viure la nostra fe des de la senzillesa, com un ventijol suau. Amb senzillesa i amb confiança, però mirant d’acostar-nos a Déu sols i en comunitat. «No podem atribuir a Déu el que ha estat confiat a la nostra responsabilitat; no podem imaginar que Déu des de l'alt respongui a les nostres necessitats de mode automàtic (...). Ell ens ha dotat d'intel·ligència i voluntat, ens ha donat una consciència, ens ha revestit de dignitat i de llibertat, i sobretot ha vingut a la nostra trobada per a indicar-nos, en el seu Fill Jesucrist, el camí a seguir.» (Lleó XIV 9 de juny de 2026). Seguim-lo doncs aquest camí que porta a Crist.