COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS
QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA
DEL NOSTRE
PARE SANT BENET
14 de
novembre de 2016
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo
12,23-28
La
mort per a qualsevol home o dona és una realitat que el porta davant del
misteri quan no de la incertesa. Pel cristià, gràcies a la fe, la mort dona un
sentit de plenitud a la vida i la sostrau de ser una situació absurda com ho
seria sense esperar l’alliberament d’una vida caduca. Els monjos sabem que Sant
Benet ens demana tenir cada dia la mort
present davant els ulls (RB 4,47). Què ha de ser la mort doncs per a un
monjo? Si l’objectiu de la nostra vida és cercar Crist i de fet no el podem
trobar de manera plena sinó essent dignes de veure la claror de la seva mirada,
aleshores, com per Pau, si per a nosaltres viure és Crist morir ens ha de ser un guany. No ha qui planyi el gra de blat que quan
cau a terra mor; perquè si mor es llavor d’una vida totalment nova i
esplendent, que dona molt de fruit. Talment la nostra vida de recerca no té
sentit sense fixar-nos la meta d’arribar un dia a la seva presència. Un camí cap
a Crist que fem individualment i que fem també en comunitat vers la vida eterna.
Un guany personal i un guany comunitari. Som anelles d’un cadena de cercadors
de Crist, algunes d’elles han estat d’or, d’altres essent però de ferro s’han
rovellat al servei de les seves comunitats tot i considerar-se sovint motiu
de vergonya i de confusió. Han anat transmeten la vida monàstica perquè han
estat grans de blat que morint han donat molt de fruit. Déu ens ha fet néixer a
l’esperança gràcies a la resurrecció de Crist d'entre els morts. Aquesta és la
fe que inspira i sosté cada dia de la vida del monjo, i li dona un sentit
pasqual, donant així una continuïtat entre la nostra vida present i la futura. En
ambdues el centre és Crist, en la primera cercant-lo i contemplant-lo en el
misteri; en la segona essent presents davant d’Ell, veient la claror de la seva
mirada.
Els monjos també morim, però
hem de morir esperançats i confiats, perquè darrera la mort hi ha Crist, l’hora
que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit. «Tant
de bo aconseguim un dia allò que esperem de la gran munificència i de la
benignitat del nostre Déu» (Dels Sermons de sant Gregori de Nazianz, Sermó 7) I
avui preguem pels nostres germans, per les anelles que ens han precedit en la
vida monàstica sota el guiatge de sant Benet, que el Senyor els concedeixi
haver passat de la petitesa a la grandesa, de la exigüitat a la sublimitat, de
la mortalitat a la immortalitat, de terrenals a celestials; que sepultats en
Crist ara hagin ressuscitat amb Ell, com a cohereus de Crist i fills de Déu que
som.