dimecres, 2 de novembre del 2016

Fidels difunts



Fidels difunts
2 de novembre de 2016
Sa 4,7-15, Rm 6,3-9 i Jo 14,1-6

Tant cert com que venim a aquest món és que un dia, més tard o més d’hora, d’una manera o d’una altra, el deixarem. Tot el que en aquesta vida hagin estat els nostres lligams deixaran de ser-ho. De ben segur pocs deuen ser els homes que no s’han preguntat mai que hi ha després d’aquesta vida, si tot acaba aquí o si és sols la porta de la vertadera vida. Per als creients tampoc hi ha certeses sensibles, és per la fe i la confiança en Déu que estem certs de que creats a imatge seva i redimits per Crist hem estat fets partícips de la seva resurrecció. «Senyor, si ni tant sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» diu l’apòstol Tomàs. Jesús és el camí, el mitjà per arribar al Pare, és l’arbre de la vida, aquell de qui els homes rebem la immortalitat. «Els camins del Senyor són camins rectes, camins bonics, camins fressats, camins planers. Rectes sense desviacions perquè menen a la vida; bonics sense brutícia perquè ensenyen la puresa; fressats per una multitud perquè tothom ja ha entrat en la xarxa de Crist; planers i sense dificultats perquè donen dolcesa» (Sermó 21 de Sant Bernat), ens diu Sant Bernat. Crist, el Fill de Déu fet home, és immortalitat, relació d’amor amb el Pare i l’Esperit i per tant és vida i dona vida.

La Carta als Romans ens fa visible la relació indissoluble entre fe i vida, entre baptisme i participació en la mort i la resurrecció de Crist. Crist ens obre la possibilitat de participar de la seva resurrecció, de poder emprendre una nova existència, semblant a la de Crist ressuscitat. Participant de la mort amb Crist participem també de la seva resurrecció. D’aquella vida on la mort ja no té cap poder sobre la vida vertadera. Com ens diu el llibre de la Saviesa no sabem adonar-nos-en d’aquesta veritat, la de que Déu dona el favor i la gràcia de la vida veritable en la casa del Pare.

Pel do de la fe estem certs i confiats en l’eterna misericòrdia de Déu, creiem que Crist ens ha preparat l’estada al cel, que ens convida a anar viure a casa seva. La nostra és una fe esperançada, que ens permet creure que la vida és més forta que la mort, perquè creiem en aquell que viu per sempre, en el vencedor de la mort humana que ens fa participar de la seva vida: aleshores la mort esdevé llavor d’esperança. Podem dir com Pau «per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany» (Fl 1,21).

La fe dels cristians està bolcada vers la vida, creiem en un Déu de vius, d’una vida en tota la seva dimensió terrena i eterna; tot i ser enfosquida pel sofriment, la vida és sempre un do de Déu perquè on hi ha vida hi ha presència de Déu. Si pel baptisme hem estat sepultats en la mort de Crist, pel baptisme hem mort a l’home vell i hem estat empeltats a l’home nou. Fets fills amb el Fill, Déu ens crida a participar de la seva realitat divina; ens fa fills seus i ens obre així les portes de la plenitud i de la resurrecció. «si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor.» (Rm 14,8), escriu l’apòstol.

Crist és l’aigua fresca, la pau segura, la meta de l’espera i l’esperança dels homes. La vida i la mort de Crist signifiquen que Déu mateix ha baixat al país dels morts per a treure’ns-hi i donar-nos vida. «El regne de Déu és concedit, promès, rebut. És concedit en la predestinació, promès en la vocació, mostrat en la justificació i rebut en la glorificació (...) En la predestinació es manifesta la gràcia; en la vocació, la potència; en la justificació, l’alegria; en l’exaltació, la gloria.» (Sermó 21 de Sant Bernat).

Fora de les dimensions d’espai i temps se’ns escapa la comprensió de les coses. El nostre és un temps ben humà i el temps de Déu és un altre. Sabem que naixem i tant cert com això sabem que hem de morir, però s’escapa a la nostra comprensió com serà la vida vertadera, aquesta pregunta esdevé la més gran incògnita de la nostra vida. Els creients la responen enfortits per la nostra fe. Sabem que Crist, fent-se home ha portat el nostre temps a la plenitud, la vida es viu ara per Jesús, en l’amor que transforma el temps en eternitat. Una nova vida que certament està fora de la nostra experiència i en la que creiem pel do de la fe. Els nostres cors s’asserenen perquè confiem en Déu, confiem en Crist. Crist tornarà per a prendre’ns a casa seva, perquè arribem al Pare per mitjà d’ell. Avui preguem perquè tots els qui ens han precedit en aquesta vida, la fe dels quals sols Déu ha conegut, hagin arribat ja a l’estança que tenien preparada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.