Fidels difunts
2 de novembre de 2016
Sa
4,7-15, Rm 6,3-9 i Jo 14,1-6
Tant cert com que venim a aquest món és que
un dia, més tard o més d’hora, d’una manera o d’una altra, el deixarem. Tot el
que en aquesta vida hagin estat els nostres lligams deixaran de ser-ho. De ben
segur pocs deuen ser els homes que no s’han preguntat mai que hi ha després
d’aquesta vida, si tot acaba aquí o si és sols la porta de la vertadera vida.
Per als creients tampoc hi ha certeses sensibles, és per la fe i la confiança
en Déu que estem certs de que creats a imatge seva i redimits per Crist hem
estat fets partícips de la seva resurrecció. «Senyor, si ni tant sols sabem on
aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» diu l’apòstol Tomàs. Jesús és
el camí, el mitjà per arribar al Pare, és l’arbre de la vida, aquell de qui els
homes rebem la immortalitat. «Els
camins del Senyor són camins rectes, camins bonics, camins fressats, camins
planers. Rectes sense desviacions perquè menen a la vida; bonics sense brutícia
perquè ensenyen la puresa; fressats per una multitud perquè tothom ja ha entrat
en la xarxa de Crist; planers i sense dificultats perquè donen dolcesa» (Sermó
21 de Sant Bernat), ens diu Sant Bernat. Crist, el Fill de Déu fet home,
és immortalitat, relació d’amor amb el Pare i l’Esperit i per tant és vida i
dona vida.
La Carta als
Romans ens fa visible la relació indissoluble entre fe i vida, entre baptisme i
participació en la mort i la resurrecció de Crist. Crist ens obre la
possibilitat de participar de la seva resurrecció, de poder emprendre una nova existència,
semblant a la de Crist ressuscitat. Participant de la mort amb Crist participem
també de la seva resurrecció. D’aquella vida on la mort ja no té cap poder
sobre la vida vertadera. Com ens diu el llibre de la Saviesa no sabem
adonar-nos-en d’aquesta veritat, la de que Déu dona el favor i la gràcia de la
vida veritable en la casa del Pare.
Pel do de la
fe estem certs i confiats en l’eterna misericòrdia de Déu, creiem que Crist ens
ha preparat l’estada al cel, que ens convida a anar viure a casa seva. La
nostra és una fe esperançada, que ens permet creure que la vida és més forta
que la mort, perquè creiem en aquell que viu per sempre, en el vencedor de la
mort humana que ens fa participar de la seva vida: aleshores la mort esdevé
llavor d’esperança. Podem dir com Pau «per
a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany» (Fl 1,21).
La fe dels
cristians està bolcada vers la vida, creiem en un Déu de vius, d’una vida en
tota la seva dimensió terrena i eterna; tot i ser enfosquida pel sofriment, la
vida és sempre un do de Déu perquè on hi ha vida hi ha presència de Déu. Si pel
baptisme hem estat sepultats en la mort de Crist, pel baptisme hem mort a
l’home vell i hem estat empeltats a l’home nou. Fets fills amb el Fill, Déu ens
crida a participar de la seva realitat divina; ens fa fills seus i ens obre
així les portes de la plenitud i de la resurrecció. «si vivim,
vivim per al Senyor, i si
morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor.» (Rm 14,8), escriu l’apòstol.
Crist és l’aigua fresca, la pau segura, la
meta de l’espera i l’esperança dels homes. La vida i la mort de Crist
signifiquen que Déu mateix ha baixat al país dels morts per a treure’ns-hi i
donar-nos vida. «El regne de Déu és concedit, promès, rebut. És concedit
en la predestinació, promès en la vocació, mostrat en la justificació i rebut
en la glorificació (...) En la predestinació es manifesta la gràcia; en la
vocació, la potència; en la justificació, l’alegria; en l’exaltació, la gloria.» (Sermó 21 de Sant Bernat).
Fora de les
dimensions d’espai i temps se’ns escapa la comprensió de les coses. El nostre
és un temps ben humà i el temps de Déu és un altre. Sabem que naixem i tant
cert com això sabem que hem de morir, però s’escapa a la nostra comprensió com
serà la vida vertadera, aquesta pregunta esdevé la més gran incògnita de la
nostra vida. Els creients la responen enfortits per la nostra fe. Sabem que Crist,
fent-se home ha portat el nostre temps a la plenitud, la vida es viu ara per
Jesús, en l’amor que transforma el temps en eternitat. Una nova vida que
certament està fora de la nostra experiència i en la que creiem pel do de la
fe. Els nostres cors s’asserenen perquè confiem en Déu, confiem en Crist. Crist
tornarà per a prendre’ns a casa seva, perquè arribem al Pare per mitjà d’ell.
Avui preguem perquè tots els qui ens han precedit en aquesta vida, la fe dels
quals sols Déu ha conegut, hagin arribat ja a l’estança que tenien preparada.