Presentació del Senyor
Jornada Mundial de la Vida
Consagrada
Parròquia de Santa Susanna
al Mercadal de Girona
2 de febrer de 2025
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
Escriu el papa Francesc en
la butlla de convocatòria d’aquest any Jubilar 2025: «L’esperança troba en
la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que
l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la
vida. Com tota mare, cada vegada que Maria mirava el seu Fill pensava en el seu
futur, i certament en el seu cor hi havia gravades permanentment aquestes
paraules que Simeó li havia dirigit en el temple: «Aquest noi serà motiu que
molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i
a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima» (Lc 2,34-35).» (Spes
non confundit, 24)
L’esperança no és planera,
esperar no és fàcil, no és un optimisme ingenu i voluntariós sense cap contacte
amb la realitat. Esperar vol dir creure, vol dir ser conscient del que s’espera,
vol dir ser fidel al camí que cal recórrer per arribar allí on hi ha l’objectiu,
el motiu de la nostra esperança. Esperar implica ser mogut per l’energia que és
l’única que ens pot moure a esperar, que és altre que l’amor, la caritat. Som
peregrins en el camí de l’esperança, però no caminem sols, caminem en
comunitat; no caminem ermament, caminem sembrant. Cert que una part de la
llavor caurà en uns cors durs com les pedres, on qui sap si naixerà la
esperança però que sense arrels, quan surti el sol de la dificultat es
recremarà. Una part caurà entre els cards de la no perseverança, i en créixer
la inestabilitat ofegarà aquella feble esperança i la transformarà en un herbassar
sense altre futur que el foc. Però una part de la nostra sembra d’esperança
caurà en terra bona, on podrà pujar, créixer i finalment donar fruit, i arribà
a donar trenta, seixanta i cent; és la llavor que arriba a aquells que escolten
la crida a l’esperança, l'accepten i acaben donant fruit.
Els consagrats estem en
camí amb tot el poble de Déu, no recorrem un camí diferent al dels altres, però
vivim la nostra vocació baptismal de manera especial. Recorrem el camí de la
fe, que sols pot ser un camí cap a l’esperança, certs de que no es basa tant
sols en nosaltres mateixos, en les nostres soles forces, que no s’alimenta tant
sols dels nostres projectes, ni de les possibilitats que tenim per a portar-los
a terme; no en tenim prou per recórrer el camí amb els nostres càlculs, plans
de creixement i vocacionals, no hi val de res establir objectius; perquè res de
tot això serveix si no ens confiem de manera decidida i lliure a l’amor de Déu;
perquè l’esperança sols es fonamenta en el Senyor i en la seva Paraula.
Simeó i Anna no esperaven
un absurd, una entelèquia, aquell home just i pietós, aquella dona dedicada nit
i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions; en les seves velleses seguien
esperant, no havien perdut mai l’esperança de poder veure el Messies i allò que
l’Esperit Sant havia promès a Simeó i que a la fi s’acomplí.
Déu escriu en la
simplicitat de la història humana el relat de la nostra salvació, ho fa de
manera planera, senzilla, quasi anònima. Escriu en els cors de Maria i de
Josep, en els d’uns pastors que vigilaven el ramat en la nit, en els d’uns mags
vinguts de llunyanes terres i ara ho fa en els de Simeó i Anna. Uns vetllaven en
la nit al ras, uns altres escrutaven els signes dels astres, avui Simeó i Anna
pregaven i vetllaven sense perdre en cap moment l’esperança de que abans de
morir veurien al Salvador. I la seva esperança fou recompensada, Simeó prengué
la salvació en els seus braços i Anna en parlava a tots els qui esperaven el
temps en que Jerusalem seria redimida; un i altre peregrins en l’esperança
aconseguiren de ser sembradors d’esperança.
L’obra de la salvació no és
amiga de grans manifestacions, sols de les justes i necessàries; l’obra de la
salvació no cerca grans anuncis, sols els que calen; l’obra de la salvació es
revela a qui Déu vol i quan vol i no és amiga per fer-ho de triar als
poderosos, ans al contrari, cerca als humils de cor, però rics en esperança. Tampoc
la vocació, sigui la que sigui, la de cristians, la d’esposos, la de
catequistes, la de preveres, diaques, religiosos o consagrats, no és amiga de
grans manifestacions; es manifesta en el dia a dia, en l’avançar pas a pas,
potser a vegades aturant-nos, d’altres ensopegant, però no perdent mai l’objectiu
de vista, no perdent mai la il·lusió per seguir caminant i donant la mà al qui defalleix
al nostre costat, perquè aquest camí o el fem tots junts o cap de nosaltres
tindrà cap possibilitat d’arribar a veure acomplerta la seva esperança, que no és
la teva o la meva, sinó que és l’esperança d’una comunitat, és l’esperança de l’Església
de Crist viscuda des d’aquell o des de l’altre carisma, però viscuda sempre en
comunió, sempre junts.
Aquest sacrifici ritual
d’avui al temple no és altra cosa que l’anunci del gran sacrifici que Déu
oferirà en bé de tots nosaltres; com Abraham oferí Isaac a la muntanya, el Pare
oferirà al seu Fill a la creu. Escriu sant Bernat: «Avui en efecte, es va
oferir no perquè li calgués fer-ho, ni perquè fos subjecte de la Llei, sinó
perquè ell mateix ho va voler. I sobre la creu el mateix, s'oferirà no perquè
mereixés la mort, ni perquè els seus enemics tinguessin poder sobre ell, sinó
perquè ell mateix ho va voler.» (Sermó II per a la Presentació del Senyor).
La història de la salvació
no és planera, mostra d’això és que una espasa de dolor traspassarà l’ànima de
Maria; perquè la llum que es revela a les nacions és una senyera combatuda,
motiu de que alguns s’alcin, mentre d’altres cauen. Ens ho diu el mateix Jesús:
«Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no.
He vingut a portar-hi divisió.» (Lc 12,51). L’eterna lluita entre el bé i el
mal farà que el mal s’oposi amb totes les seves forces al pla de salvació de
Déu. Però Crist ens sortirà vencedor.
Tampoc la vocació a la vida consagrada
és planera, hi trobem espases de dolor, no dir-ho seria enganyar-nos a
nosaltres mateixos. Però el que cal valorar no és aquesta o l’altre etapa, el
que cal valorar és el conjunt de la cursa i poder dir com Pau: «He lliurat un bon combat, he acabat
la cursa, he conservat la fe.» (2Tm 4,7). Lliurar un bon combat és no defallir;
per acabar la cursa cal perseverar i per conservar la fe cal tenir esperança.
Aquest noi que avui Simeó i Anna
glosen és el gran sacerdot, compassiu i benigne, és el salvador de tots els
pobles, de tots els homes, de tots nosaltres. Aquest noi que anava creixent,
fent-se fort, entenimentat i al que Déu havia donat el seu favor; és la bondat
i l’únic camí que porta a la salvació. Ell és el camí cap a l’esperança. Com
escriu el papa Francesc: «retornem a
la Sagrada Escriptura i sentim adreçades a nosaltres aquestes paraules:
«Nosaltres, que hem cercat refugi en ell, ens sentim fortament encoratjats, els
qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l’esperança que ell ens ofereix.
Aquesta esperança, que posseïm com a àncora segura i ferma de
la nostra vida, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim. Allà,
com a precursor nostre, ha entrat Jesús» (He 6,18-20). És una invitació
forta a no perdre mai l’esperança que ens ha estat donada, a abraçar-la trobant
refugi en Déu.» (Spes non confundit, 25).
Aquesta àncora segura i ferma que ens
dona l’estabilitat i la seguretat de que enmig de les aigües agitades de la
vida no naufragarem, sols ens la dona el Senyor; amb ell a la vora les
tempestes mai no podran prevaldre, perquè estarem ancorats en l’esperança que
ens fa capaços de viure en Crist que ens exhorta a caminar i a sembrar
esperança.