Benedicció
de la capella i dedicació de l’altar de la residència episcopal
Dimecres 29 de gener de 2025
1M 4,52-59; Salm 1 CR 29 i Lc
19,45-48
Que l’altar
sigui el lloc on se celebri el més gran misteri de la salvació, una taula de
festa, un lloc de lloança ens diu la litúrgia. El crisma, l’encens i la llum
signifiquen la dedicació d’aquesta peça com a lloc on celebrar l’Eucaristia, font
i cimal de tota la vida cristiana (LG, 11). No és tant l’altar, el que ens
aplega al seu voltant, com el sacrifici de Crist pedra viva el que ens uneix en
una sola fe.
Déu és arreu, és omnipresent, però és present de manera singular en
l’Eucaristia, per això en dedicar un
temple al culte, un edifici, una estança, deixa de ser un lloc qualsevol per a
transformar-se en un espai sacre, que té com a finalitat allotjar a aquells qui
donen glòria a Déu i destinat a acollir la seva presència real a través del
misteri eucarístic, d’aquí que la part central del ritu de dedicació d’una
església, d’una capella, d’un oratori, sigui la consagració de l'altar. Un
temple el fa sant la presència del Senyor. Aquesta presència la tenim en l’ambó
des d’on es proclama la Paraula, aquella mitjançant la qual el Senyor s’adreça
a nosaltres. La tenim en la creu vora
l’altar, és aquella creu on el Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual
havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Cos, sang i
aigua que sobre l’altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang;
la presència real per excel·lència del Senyor que es fa realitat sobre un altar
en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida
que és l’Eucaristia, que són les nostres arrels en la fe, perquè sense arrels,
sense testimoni no hi ha Església.
Ha de ser aquest un lloc de trobada amb el Senyor i l’encontre amb el Crist passa per transformar-nos a nosaltres mateixos en pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a fonament i gran sacerdot. Tant sols aleshores podrem clamar com Jacob, també plens de temor: «que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17)
Avui aquesta capella la beneïm com a lloc de
pregària, en el qual proclamar la Paraula de Déu, on pregar i on celebrar
l’Eucaristia. Un espai on poder adorar al Pare en esperit i en veritat. La pregària és lloc de trobada, de
conversa entre Déu i l’home. En l'oració, el veritable protagonista és Déu. El
protagonista és Crist, que ens condueix cap a la llibertat, la glòria dels
fills de Déu. Protagonista ho és també l'Esperit Sant, que ve en ajuda de la
nostra feblesa, com diu l’apòstol. Quan nosaltres comencem a pregar ho fem amb
la impressió de que és una iniciativa nostra, de que som nosaltres els qui
cridem a Déu perquè ens miri amb amor; en canvi, és sempre una iniciativa de
Déu que ve vers nosaltres, Ell no es cansa mai d’acostar-se a nosaltres,
d’apropar-se. Déu pren la iniciativa i prenent-la ens reintegra en la nostra
veritable humanitat, en la imatge de Déu perduda per l’home i restaurada en
Crist, ens reintegra en la nostra especial dignitat de Fills, de pedres vives
de la seva Església. Ell ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum
admirable. Deixem que Ell faci de nosaltres un temple espiritual, un sacerdoci
sant, acceptables a Déu per Jesucrist. Nosaltres formen aquell temple de pedres
vives que té a Crist com a pedra angular; la comunitat dels seguidors de Crist,
reunits pel do de l’Esperit en un sol cos, reunits per prefigurar aquest cos en
un espai sagrat.
Com expressava el papa Benet XVI en consagrar la basílica de la Sagrada Família a Barcelona, confiem a l’amorosa protecció de la Mare de Déu que Ella presenti al seu diví Fill les joies i les penes de tots els qui preguin en aquest lloc sagrat ara i en el futur, perquè, com demana l’Església en la dedicació dels temples, els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat dels fills de Déu. Amén.