Sant Antoni Maria Claret
Fills de l'Immaculat Cor de Maria
Església del Cor de Maria de Girona
Dissabte 24 d’octubre de 2026
Is 61,1-6; Salm 22,1-6; 2Co 5,14-21 i Lc 10,1-12,17-20
Sant Antoni Maria Claret va dedicar tota la seva vida a portar la bona nova als altres. El Senyor el cridà per aquesta missió i ell la va dur a terme amb joia, malgrat les moltes dificultats i entrebancs que va trobar en el camí. Quan el Senyor ens crida a una vocació, a un servei, a una tasca ens dona les forces necessàries per afrontar-la i tot i que està a les nostres mans acceptar-la o rebutjar-la, l’amor que Crist ens te, com escriu sant Pau, ens hi obliga. Al cap i a la fi tot allò que ens és encomanat ho afrontem com a obra de Déu i ho confiem tot a Ell.
Sant Antoni va ser treballat per Déu; la seva vocació va sorgir de la seva profunda inquietud per servir a Déu i a l’Església de la millor manera que pogués. Hauria pogut tenir una vida molt més tranquil·la si no hagués respost positivament a aquesta crida, però tot ho va sacrificar per complir allò que el Senyor li demanava. Ressonava en el seu interior la pregunta de Crist: «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). I mirant de respondre a aquesta pregunta la seva vida va canviar en comprendre que l’èxit personal no pot ser el centre de la nostra existència. Ell mateix ens explica com la Paraula de Déu va anar orientant les seves decisions i despertant en ell el desig de treballar per la salvació dels altres. La vocació no consisteix únicament a preguntar-nos què volem fer nosaltres, sinó a descobrir el que Déu vol fer amb nosaltres.
Sant Antoni tenia l’exemple dels deixebles de Crist i fou també ell enviat a segar. Trobà també llops en el seu camí, molt sovint li mancaren la bossa i el sarró; però saber trobar amb la seva paraula fluida homes i dones de pau, amb el cor obert per rebre la missió i acollir l’Evangeli. «La caritat de Crist m’urgeix, m’impel·leix, em fa córrer d’una població a una altra.» escrivia. Fou l’amor a Crist i als germans el que el permeté afrontar aquesta urgència missionera. No volia que ningú quedés exclòs de la possibilitat de conèixer l'amor de Déu, tot i haver d’afrontar les dificultats, però sense abandonar mai la missió. La seva no fou una vida fàcil, no va recórrer un camí fàcil. Els esculls de la incomprensió el va fer ensopegar i més d’un cop. I, al final de la seva vida, va trobar com a recompensa la persecució i l'exili. Però de tot això amb l'ajuda de Déu en va sortir vencedor.
Sant Antoni no es deixà vèncer per les dificultats, la seva força li venia de l'amor de Crist, això li va permetre seguir les petjades de Jesús i ens deixa a nosaltres una lliçó important la de la fidelitat, estimant i servint enmig de les dificultats. El risc a perdre la il·lusió, ens assalta a tots quan els problemes, les incomprensions o el cansament ens afeixuguen. Llavors podem tenir la temptació de pensar que no val la pena continuar, que el preu a pagar és massa elevat i que ja hi haurà d’altres que poden agafar el relleu i afrontar la ingrata tasca.
Quan Déu ens crida a una missió, quan ens crida a una vocació, sigui la que sigui, ens fa insubstituïbles als seus ulls. Això no és pas pels nostres mèrits, no ens ho creguéssim pas mai, això és perquè aquell qui ens estima sap el que podem fer o no som capaços de fer i ho sap perquè és Ell qui ens dona la força necessària. El camí recte és conformar-se allò que Déu ens demana. No cal fer coses extraordinàries, cal fer extraordinari l'amor amb què fem les coses de cada dia. Ens cal ser uns apassionats per l'Evangeli, amb una fe capaç de sostenir-nos en les dificultats i sempre amb una disponibilitat de cor sincera per respondre a la seva crida i servir-lo a Ell i als germans.
Com us deia el papa Francesc, el seu apostolat fou incansable i creatiu i el va fer portar l'alegria de l'Evangeli a les perifèries geogràfiques i existencials del seu temps. La seva plena confiança en Déu i el seu compassiu compromís amb els vulnerables i marginats són avui el seu millor llegat.