Sant Martirià
Parròquia
de Santa Maria de Banyoles
Monestir
de sant Esteve
Dissabte
24 d’octubre de 2026
Sir
51,1-12; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8; Rm 8,31b-39 i Jo 12,24-26
Els màrtirs són llavor de fe, la seva
mort, la seva caiguda a terra que aparentment és un triomf dels seus enèmics,
es regira i acaba per esdevenir una gran victòria, no d’ells, sinó de Crist i
de la veritat que és el mateix Crist. Celebrem avui la festa de sant Martirià,
el nostre sant patró. Tenir per patró un màrtir ens mostra l’arrelament de la fe
d’una comunitat cristiana en una terra determinada.
Quan, segons la llegenda, dos monjos van
rebre l'encàrrec de portar les relíquies de sant Martirià des d'Itàlia fins al
nostre país, amagades dins d'una bota transportada per una mula, quan van
arribar al puig de Sant Martirià, amb vistes a l'estany i la mula es va aturar
i no hi havia manera de fer-la avançar, quan, com explica la tradició, les
campanes repicaren i es va interpretar això com un senyal de que sant Martirià volia
quedar-se entre nosaltres; quan tot això succeïa de fet sant Martirià us escollia
per ser el vostre patró i passava a formar part de la nostra identitat i
aquesta identitat arrelava en la fe i en l’exemple d’aquells que ho van donar
tot per Crist, fins i tot la vida.
Quan sant Martirià va escollir la mort a
negar la seva fe, no fou la seva una aposta insensata, tot i que ho podia
semblar, la seva fou una aposta pel futur i no hi ha millor opció de futur que
viure en Crist seguint allò que ens diu l’Evangeli, no hi ha millor aposta de
futur que ser fidel al que un creu.
Els màrtirs són els qui tenen Déu a
favor seu i el seu patronatge respon a la seva voluntat de servint-nos
d’exemple, posar Déu a favor nostre. Ells en saben molt de contratemps, de
persecucions, de perills i fins i tot han conegut la mort sagnant. Però de
totes aquestes dificultats en sortiren vencedors amb l’ajut de Déu a qui
estimaven i que els estimava. De fet Déu, acollint-los al seu Regne, els va
salvar de la mort; no pas d’aquesta mort que ara i aquí coneixem i tant sovint
ens afligeix; sinó d’aquella que hem de témer veritablement, la mort de
l’esperit, la mort de la infidelitat en el que creiem.
Els màrtirs en el moment de la seva
partença es giraven al seu voltant i sols veien rostres hostils, sols sentien
paraules d’insult i de menyspreu i sols sentien la calor de les flames, la
fredor de l’espasa que anava a tallar-los el coll o l’impacte de les pedres
llançades amb odi. De tot això, qui ho havia de dir, en sortiren vencedors
perquè malgrat la seva solitud aparent, Déu era al seu costat.
A nosaltres no se’ns demanen gestos
heroics com els dels màrtirs, però estem convidats a superar els petits
martiris del dia a dia. Tots experimentem solitud i incomprensió; tots en
sentim en un moment o altre assetjats o abandonats; els màrtirs ens conviden a
mirar més enllà del que en un moment concret podem veure; ens conviden a mirar
l’horitzó de les nostres vides, perquè una vida sense horitzó, una vida que es
conforma tant sols en allò que te en un moment concret davant dels ulls, no és
vertaderament una vida. Pels màrtirs, pels creients aquest horitzó no és altra
que Crist.
Però els màrtirs ens conviden encara a
una altra cosa. Ens conviden a considerar el paper dels botxins que a primer
cop d’ull pot semblar que aconseguiren el seu objectiu, però que de fet
llançant el gra de blat mort al terra acabaren col·laborant en que donés fruit,
molt de fruit. Quantes vegades ens creiem vencedors en les mil i una batalles
del dia a dia? Quantes vegades, per tal d’imposar la nostra voluntat, fem
servir recursos que mai hauríem de fer servir? Perquè no tant sols mata
l’espasa, el foc o qualsevol altre eina hostil; també mata el menyspreu, la
paraula feridora o mirar cap a una altra banda per no veure al qui en silenci
ens demana ajuda.
Els màrtirs, com sant Martirià, ens
conviden a no esdevenir mai botxins de ningú, a no sucumbir a la temptació de
voler aniquilar o menystenir al qui no pensa com nosaltres, no te el mateix
color que nosaltres o no parla la mateixa llengua que nosaltres. La gran lliçó
dels màrtirs és veure-hi més enllà de l’immediat, és mirar amb els ulls del
cor, és tenir la mirada neta de tot allò que tant sovint l’enterboleix i que fa
mal al qui volem martiritzar, certament, però que sobretot ens fa mal a
nosaltres mateixos perquè menyspreant ens allunyem sempre de la dignitat
humana, la que Déu ens concedí com a fills seus.
Que l’exemple de sant Martirià ens ajudi a ser vertaders deixebles de Crist i que, com demanava sant Francesc l’any jubilar del qual celebrem, ens faci instruments de pau, d’amor, de perdó, d’unió i d’esperança. Que el seu exemple ens ensenyi a consolar, a comprendre; en definitiva a estimar. Perquè aquest i no cap altre, és el missatge dels màrtirs, aquells que res no pogué allunyar de Crist.