Diumenge
XXXIII durant l'any / Cicle A
Missa
de RTVE2
Diumenge
15 de novembre de 2026
Capella
del Col·legi Pureza de María de Sant Cugat del Vallès
Pr
31,10-13.19-20.30-31; Salm 127,1-2.3.4-5; 1Te 5,1-6 i Mt 25,14-30
A nosaltres que no som de la nit ni de la foscor, que som tots fills de la llum i del dia, el dia del Senyor no ens pot sorprendre com un lladre a la nit. Els comptes sempre els hem de tenir sempre ben a punt per passar l’auditoria del judici. A vegades podem pensar que si, que el Senyor confia talents per rendir, però que sempre és als altres, que a nosaltres o bé no ens n’ha confiat o bé els que ha confiat eren per al nostre ús i no n’hem de donar pas comptes.
D’antuvi tots rebem un talent, la vida mateixa. Aquest és un regal que ens fa Déu de manera gratuïta. Potser a vegades ens creiem amos de la vida, capaços de decidir quan comença i quan acaba la nostra o la dels altres; però la vida és fonamentalment un regal de Déu, un talent que Déu ens dona per a fer-lo fructificar, mai per destruir-lo. Quan arribi l’hora n’haurem de donar compte de com l’hem viscuda.
Té raó l’Apòstol no cal que ens diguin quan i a quins moments arribarà el dia del Senyor, hem d’estar sempre a punt, hem de viure cada dia com si fos aquest el dia de rendició de comptes davant del Senyor. Si vivim per a nosaltres mateixos, si estem tant sols disposats a treballar per a la nostre satisfacció personal, farem com aquell administrador que sols havia rebut un talent i corregué a amagar-lo, l’amagà en el seu egoisme, pensava tant sols en ell mateix i el seu benestar.
També nosaltres correm el risc d’enterrar aquest do que és la vida en la sorra del nostre egoisme, en la terra de la nostra ambició personal i particular. Donar fruit, administrar fidelment la nostra vida és ajudar als altres, és fer la voluntat de Déu, és complir els seus manaments i sobretot aquell manament que Crist resumí en dues frases: Estimar a Déu i estimar al proïsme.
Els creients però rebem un segon talent, també de manera gratuïta i aquest talent és la fe. La podem rebre per transmissió familiar, es a dir ens la podem trobar a casa, o bé, cada cop més, la podem cercar i rebre-la després d’un procés de catecumenat i de recerca personal. Però sigui d’una manera o d’una altra, la fe és sempre gràcia gratuïta, és el millor regal que Déu ens pot fer. Un regal per compartir-lo amb els altres i per anunciar-lo als qui se’ns acosten.
La fe no és pas per posar-la sota el llit, perquè com aquella làmpada de la que parla Jesús, sota el llit no fa llum a ningú, ni tant sols a nosaltres mateixos. I sovint l’amaguem, com si ens fes vergonya que els altres se n’adonessin de que posseïm aquest tresor i no ens hem d’avergonyir mai de l’Evangeli, el que hem de fer és mostrar-lo, donar-ne fruit, i en donem fruit quan creiem estimant.
Hauríem de considerar-la la fe com aquella esposa de la que ens parla el llibre dels Proverbis perquè certament és molt més preuada que les perles, al llar de tota la nostra vida ens pot fer feliços i allunyar-nos de ser uns desgraciats.
En paraules del Papa Benet: «Un pas més és veure com trobar a Déu, com escollir a Déu. Aquí passem a l'Evangeli: Déu no és un desconegut, una hipòtesi tal vegada del primer inici del cosmos. Déu té carn i ossos. És un de nosaltres. El coneixem amb el seu rostre, amb el seu nom. És Jesucrist, que ens parla en l'Evangeli.» (7 de febrer de 2008).
La fe, com la vida, no és sols aparença; la fe s’ha de donar a conèixer pèls fruits del seu treball, per com la vivim. Hauríem de viure la vida i la fe com a vertaderes vocacions, sempre a punt per a la tornada de l’amo. Si vivim la fe amb indiferència, serà la nostra pròpia vida la que amagarem ben profundament i esdevindrà una vida fosca.
Avui
Crist en l’Evangeli i Pau en la seva carta als Tessalonicencs, ens conviden a
estar sempre alerta, a viure l’Evangeli amb sincera vocació, amb vitalitat, amb
fe. Deure nostre és fer fructificar la fe en bé de Déu i dels germans.