Institut d’Estudis Catalans
Mossèn Ramon Muntanyola: Un home d’Església al segle XX
Barcelona 7 de novembre de 2017
Il·lm. President de l’Institut
d’Estudis Catalans,
Il·lm. President de la Diputació
de Tarragona,
Benvolgut Dr. Martí,
Senyores i senyors,
Els voldria presentar la figura
de mossèn Ramon Muntanyola i Llorac com l’home d’Església que fou sempre
fonamentalment, a través d’un seguit d’escenes concretes de la seva vida i dels
personatges que l’acompanyaren en cadascuna d’elles. Perquè com escriu el Dr.
Vicenç Nolla, canonge de la Catedral de Tarragona, «a la història de mossèn
Ramon també s’hi troba allò que en diuen els camins de la Providència, torts i
drets a la vegada.»
En la primera escena ens trobem pels
vols de la festa de la Mare de Déu de Montserrat de l’any 1937, al passeig de
Gràcia de Barcelona. D’allí surt un cotxe amb un xofer i tres ocupants
fugitius: el Dr. Lambert Font, canonge arxiver de la catedral de Girona, el P.
Manuel Morgades, aleshores paül i un jove seminarista, anomenat Ramon
Muntanyola. Les seves mare, tia i germana havien fugit a Marsella per reunir-se
amb els germans seus a Mallorca, ell ho faria després. No era la primera vegada
que Ramon Muntanyola ho intentava, ja ho havia fet dies abans però desistí
davant l’increment de patrulles prop de la frontera. Ara el seu incert viatge
els portarà al Pallars Sobirà, passant per Rialb i Llavorsí fins arribar a Àreu, a la Valferrera. Després
de sopar-hi en un hostal un guia, segurament un pastor de la zona, els recull i
havent tocat les dotze de la nit
emprenen a peu el camí cap a França. Un trajecte que estava previst
tingués una durada d’unes dues hores es va convertir en un perillós periple de
prop de quinze, en que varen ser de nou retinguts i espoliats per una patrulla
de control, fins que deixats anar, caminant damunt la neu hores i hores,
remuntaren la carena i baixant muntanya avall se n’adonaren en trobar uns
pagesos que hi berenaven que estaven ja a França, d’allí anaren a Mallorca. L’acompanyava
el P. Manuel Morgades, paül i espluguí i poc després monjo de Poblet. El P.
Morgades hi esdevindria la primera vocació després del retorn de la vida
monàstica el novembre de 1940 de la mà de quatre monjos italians, on prengué el
nom de Bernat; anys a venir patiria el que en Miquel Coll i Alentorn anomenà el
seu calvari, essent obligat a exiliar-se de Poblet l’any 1950 per ja sols
tornar-hi per morir el setembre de 1963; deu anys abans quasi dia per dia de la
mort de mossèn Muntanyola. Dues figures emblemàtiques del catolicisme fortament
arrelat al país que visqueren plegades uns dels moments més tràgics del segle
XX.
Ramon Muntanyola, a instàncies de
la seva família, havia entrat al noviciat del convent de Bellpuig dels pares
Paüls la tardor de 1927. És que als seus els feia basarda que el seu caràcter
bellugadís no aguantés al Seminari. Els Paüls no eren uns desconeguts per a
ell, a casa seva hi feien parada ben sovint els que formaven la comunitat del
convent de l’Espluga, en paraules del seu biògraf Eufemià Fort «la llar
Muntanyola-Llorac era una mena d’extensió de la comunitat espluguina de pares
paüls». Allí cursà els cinc cursos d’humanitats fins que a l’estiu de 1932
entrà al noviciat de la Congregació de la Missió a Mallorca que transcorregut
un any i escaig de noviciat deixà per entrar finalment a l’estiu de 1933 al
Seminari de Tarragona on començaria el curs a la tardor. Allí visqué les
acaballes de la universitat pontifícia i pogué aprofitar encara tres cursos els
seus professors. Fou allí on es feu pública la seva vesant de poeta, així en la
festa de Sant Josep de 1934 recità una poesia seva l’Eucaristia i el 30 de març de 1935, amb una poesia dedicada a
Lope de Vega, guanyava un concurs convocat per la Federació de Joves Cristians
de Catalunya, el premi eren set volums de l’obra de mossèn Miquel Melendres. Dada
curiosa ja que entre 1973 i 1974, en pocs mesos moriren aquests dos insignes
poetes i eclesiàstics de la diòcesis: mossèn Ramon Muntanyola i mossèn Miquel
Melendres. L’arquebisbe Pont i Gol escrivia una glosa memorable sota el títol Se’ns moren els poetes. Hi deia: «En
quatre mesos, he hagut de plorar amb la meva Arxidiòcesi Primada de les
Espanyes el traspàs dolorós, però esperançat, dels dos sacerdots-poetes que enarboraven ben alta la senyera tarragonina de la nostre fe i del nostre bell
dir (...) Plorem tots els nostres dos sacerdots. Plorem tots els nostres dos
poetes. Trobarem a faltar la popularitat, el bon seny, la fe robusta de mossèn
Muntanyola. I la mística, la brasa roent i encesa de l’amor eclesial de mossèn
Melendres. (...) He intentat asserenar-me d’aquest cop tant fort. També ho vaig
intentar a Salou, quan el traspàs de mossèn Muntanyola. Vull remarcar que,
totes dues vegades, he trobat la serenor molt a prop, molt més del que
esperava. És cert que de la mort, el cristià en sap tot el sentit, el qual no
és pas totalment fosc. La fe ens duu a l’esperança i l’esperança a la serenor.
Però aquest camí sol ésser llarg. En el cas dels nostres dos sacerdots-poetes
no l’hi he trobat tant. Serà que ja ells l’havien fet, i ens l’havien
il·luminat amb la seva obra? (...) El poeta, i en aquest cas el sacerdot poeta,
veu enllà, molt enllà del misteri, el viu i ho revela amb llenguatge
transformat pel foc de la frase i la bellesa de la dicció. Acostar-nos-hi és
comprendre’n la singularitat. No tothom és poeta. Els il·luminats no són pas
legió»
La revolta militar de 1936 però
el sorprengué de vacances amb un grup de seminaristes a la Seu d’Urgell i
després d’algunes vicissituds, amb estada a la presó i al famós vaixell Segre
al port de Tarragona, aconseguí aquella primavera de 1937 de fugir a França, de
la manera que explica Miquel Coll i Alentorn quan relata com es presentà a casa
seva un paül acompanyat d’un jove esprimatxat i disminuït que també volia
participar en l’expedició de sortida. El paül era el també espluguí P. Manuel
Morgades, el jove era el seminarista Ramon Muntanyola. Ramon Muntanyola
reprengué els estudis eclesiàstics al Seminari de Mallorca un cop es reuní allí
amb la seva família on tractà a Francesc de Borja Moll, de qui freqüentava la
casa. A finals de setembre de 1939 tornà al Seminari de Tarragona, aspirant a
ser un sacerdot de l’Església de Tarragona, d’una Església que havia hagut de
patir tant durant tota la guerra que semblava poder esperar de l’experiència
que li havia tocat de viure poder caminar pels camins dreturers, iniciats per
alguns sectors del clergat encapçalats per l’arquebisbe de Tarragona. Res no
seria com ho havia esperat Ramon Muntanyola. El 20 de juny de 1940 aprofitant
l’estada a l’Espluga d’un bisbe paül del Perú, rebia la tonsura clerical i
finalment el dia 1 de març de 1942 a la catedral de Tortosa de mans del bisbe
Fèlix Bilbao rebia l’ordenació sacerdotal. Havia cursat els seus estudis
eclesiàstics i fou ordenat de prevere essent arquebisbe el cardenal Francesc
d’Assís Vidal i Barraquer.
La guerra civil havia deixat en mossèn
Ramon Muntanyola una empremta difícil d’esborrar. No sols ell havia estat
detingut, per ser seminarista, essent empresonat, primer a la presó de Lleida
que compartí, entre d’altres, amb el bisbe d’aquella seu Salvi Huix, i després
al famós vaixell Segre al port de Tarragona d’on fou alliberat el dia 1 de
setembre. Sinó que retornat a l’Espluga, trobà a casa seva dues vídues i una
nena orfe; el seu pare, el seu germà gran i el seu oncle, havien estat víctimes
de la violència. Escriu mossèn Ramon Muntanyola «allò que sí, sabem del cert, és que moriren
per la seva condició de catòlics.» La família Muntanyola decidí abandonar
l’Espluga per evitar nous perills i es traslladaren a Barcelona d’allí Ramon
marxà a l’exili. Del seu retorn a l’Espluga escriu el seu convilatà Jordi M.
Bou, aleshores un noiet d’onze anys i poc després monjo de Poblet «abans
d’arribar a casa seva el veiérem, tot flac i amb un farcell sota el braç. La
gent s’estremia d’emoció en pensar el dolor tant gran que tindria en saber que
feia pocs dies que havien assassinat al seu pare i el seu germà. Efectivament,
en veure la meva mare, Dolors Simó - la senyora Dolors com l’anomenava ell - li
preguntà “Senyora Dolors, quants n’han quedat vius a casa meva?” Ella li
respongué “Ai! Fill meu!”. Després el vaig veure abraçat i plorant amargament
amb la seva mare.»
Voldria destacar dos moments en
que podem veure amb quina actitud cristiana assumí mossèn Ramon Muntanyola les
conseqüències que per a ell havia portat la guerra civil. En l’agonia de la
seva mare, al novembre de 1945, li preguntà «Mare, ¿Voleu perdonar especialment
i expressament els executors i els inductors de l’assassinat dels nostres
estimats familiars?» la mare assentí. L’altre, la relata Josep Iglésies, i la
situa a la Selva del Camp quan el principal executor dels dos assassinats tornà
a Catalunya i fou empresonat; el jutge reclamà el testimoni de mossèn
Muntanyola i l’arquebisbe el pressionà
perquè hi anés. Ell respongué «la llei de Crist m’obliga a perdonar. No hi acudiré. Si la vostra
eminència em força a anar-hi per manament d’autoritat, de la meva boca no
eixirà una sola paraula que empitjori la situació del dissortat sotmès a la
justícia. Sóc conscient del que significa la sotana que porto.»
La segona escena la situem precisament
a la Selva del Camp. Mossèn Muntanyola fou nomenat el primer de juliol de 1942
vicari de Guimerà i encarregat de la parròquia de Ciutadilla. Pel juliol de
1944 vicari de Santa Maria de Montblanc, un any després ecònom de Farena i
encarregat de les parròquies de Rojals i Mont-ral. El 21 d’octubre de 1946 fou
nomenat ecònom dels Omells de Na Gaia i és l’estada en aquesta parròquia que
marcà definitivament la seva personalitat. Amb una dedicació modèlica als seus
feligresos i on alhora començà a predicar el que s’anomenaven aleshores
Missions a Perafort, Vistabella, Porrera, Alforja, la Riera de Gaià, Igualada i
pel febrer de 1949 a València i el de 1951 a Barcelona. Allí el primer de
novembre de 1947 començà a publicar La
Veu de la Parròquia que per l’agost de 1948 inicià una nova època
estenent-se a d’altres parròquies i assolint un tiratge de milers d’exemplars.
La publicació seria substituïda per la Hoja
diocesana i a l’octubre de 1951 mossèn Ramon Muntanyola era nomenat capellà
adjunt de la Casa d’Exercicis de la Selva on s’hi estaria fins el febrer de
1960. Fou certament un període d’exili interior, però no pas infecund ans al
contrari, ell aprofità aquella injusta situació per seguir predicant Missions i
sobretot escrivint. D’aquests anys data el lliurament que se li feu de
l’anomenat Calze de Catalunya, pagat per subscripció popular i que se li oferia
per l’exemplaritat de la seva conducta, per la seva clara actitud de servei al
país, és a dir per tot el que mossèn Muntanyola representava. Gravats en ell uns
versos del poema Tombes flamejants de
Ventura Gassol «El tinc alt per Catalunya i per tots els catalans.» En un
homenatge que se li tributà el març de 1971 amb motiu de la quarta edició de la
seva biografia més famosa deia «us puc dir que he complert. L’he tingut a les
mans per consagrar. L’he aixecat ben alt. Tant alt que ultra el benefici de
salut per a la nostra ànima col·lectiva, la seva brillantor o, si us plau, la
seva claror divina ha pogut il·luminar, per escreix, altres pobles i altra gent
de diverses llengües i variades latituds.» D’aquesta època data també la sanció
que rebé el novembre de 1954 en la que es deia «se le prohíbe salir de la diócesis sin el
permiso del Prelado, bajo pena de suspensión “a divinis”; en virtud de la
obediencia que prometió en la ordenación, se le prohíbe toda actuación de
palabra o por escrito de carácter político; que queda obligado “sub gravi” a
guardar secreto sobre el hecho y contenido de esta amonestación.» Ell
mateix en unes notes comentà «He
sido castigado con penas vindicativas y se me amenaza con la aplicación de otra
pena vindicativa más grave, la suspensión. La aplicación de una pena
vindicativa supone un delito canónico que sea pecado mortal, externo y público.
Yo no tengo conciencia de haber cometido un delito de esta clase. Por solas
sospechas no es lícito castigar. Me considero injustamente castigado y
atropellado. No tengo ningún inconveniente en ser acusado por el fiscal, de los
delitos que se imputan, pero exijo pruebas o testigos. Requiero un juicio en el
que yo pueda defenderme, y del que resulte diáfana mi conducta, sea en bien,
sea en mal. Si soy acreedor a sentencia condenatoria, no tengo ningún
inconveniente en ser castigado; pero si se me declara inocente, no me
resigno a que se me limite la libertad
de acción, ni como sacerdote ni como persona humana.» No estava sol,
tenia molts amics entre els fidels i el clergat, per exemple dos membres de la
cúria diocesana, el canceller Dr. Josep Maria Casanyes i el vicari general, Dr.
Francesc Vives foren suports claus per a mossèn Muntanyola davant de
l’arquebisbe en aquelles dates.
El 27 de febrer de 1960 el cardenal
arquebisbe de Tarragona Benjamín de Arriba y Castro nomenà mossèn Muntanyola
ecònom de Salou. En la seva vida a Salou, com abans als Omells de Na Gaia, fou
plenament pastor; l’arquebisbe li confià, ara si, una tasca important i no pas
fàcil ja que sembla que hi fou rebut amb certs recels. Ho escriu Juan-José
Espinosa García de Oteyza, que havent viscut anys a Barcelona, fou ministre
d’hisenda durant el franquisme i estiuejava a Salou, explica que «cuando llegó a Salou, el
ambiente local estaba enrarecido, ya que venía a sustituir a mosén Llauradó. La
noticia del cambio de rector corrió como la pólvora y produjo cierta sensación
(…) los más vehementes amenazaban con no volver a poner los pies en la iglesia
(…) como suele suceder en situaciones como estas, todo terminó como una
tormenta en un vaso de agua (…). Mosén Ramon Muntanyola supo con gran habilidad
disipar el enrarecido ambiente que se había creado (…). Consiguió meterse en el
bolsillo a todo Salou, incluidos los más rebeldes.» Hi portà a terme una
important tasca social amb la construcció d’habitatges de caràcter social,
d’acolliment als fidels que de diverses nacionalitats estiuejaven a Salou,
l’ampliació de l’església i la seva decoració, sense deixar mai la seva
activitat literària. Allí hi visqué l’esdeveniment eclesial més important del
segle, el Concili Vaticà II; que rebé amb una esperança immensa. També de Salou
sortí la carta d’un grup de preveres de la diòcesis adreçada al nunci Riberi
demanant que si arribat el cas es nomenava un bisbe coadjutor o auxiliar aquest
fos català, fou l’anomenada «carta dels 109» que El Correo Catalan publicà integra el 27 d’abril de 1966. També el
preocupà la successió a Tarragona. Encapçalà la carta, signada per 141 clergues
i 167 laics, destinada al nunci Dadaglio el 31 de desembre de 1968 que demanava
que el Dr. Manuel Bonet, auditor de la Rota romana, fos el substitut del
cardenal Arriba y Castro; amb aquest motiu anà amb un grup de preveres el
setembre de 1969 a veure al nunci que els digué «estigueu tranquils, quedareu
contents». Per sorpresa seva el successor no fou qui ell suggeria, sinó un
altre bon amic seu el Dr. Josep Pont i Gol, qui a la fi presidiria les seves
exèquies; quan el Dr. Pont fou nomenat arquebisbe de Tarragona mossèn
Muntanyola exclamà «hem guanyat».
Fou a Salou on treballa
intensament en la seva obra en prosa més important i emblemàtica, la biografia
del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer que portaria per títol el cardenal de la pau. Ell havia
estudiat al seminari sota el seu pontificat, com ell fugí de la persecució, fou
ordenat pel bisbe de Tortosa en estar impedit de tornar a la seu de Tarragona
el seu titular i al llarg de tota la seva vida va anar generant-se en el seu
interior una creixent admiració per la figura del cardenal. Durant la seva
estada a La Selva s’hi aproximà encara més en compartir en certa manera
l’experiència de l’exili que havia marcat els darrers anys de la vida del
cardenal i durant el temps que es dedicà a preparar la biografia, aquesta
centralitzà la seva vida. L’any 1968 s’esqueia el centenari del naixement del
cardenal; un petit grup de sacerdots es reuní al Centre Catòlic de Reus per
veure que es podia fer, com a acte d’inici se celebrà una eucaristia a Poblet,
on el cardenal es refugià i fou detingut el juliol de 1936, que se celebrà el
13 de setembre de 1967, aniversari de la seva mort, i que presidí qui era aleshores
prior administrador de la comunitat cistercenca el P. Robert Saladrigues, de
Bellpuig com el Dr. Pont i que havia estat novici paül essent el seu mestre el
P. Manuel Morgades, de la mà de qui entrà després a Poblet quan aquest ja era el P. Bernat. Un any
després se celebraria de nou una missa a Poblet amb motiu del 25è aniversari de
la mort del cardenal i un seguit d’actes com els de Cambrils, presidits pel mateix
cardenal Arriba y Castro. Mossèn Muntanyola hi participà activament i per
exemple el 6 de maig de 1968 donava una conferència a Barcelona
organitzada per la Confraria de la Mare
de Déu de Montserrat de Virtelia i la Lliga Espiritual; o a Montserrat el 27
d’octubre de 1969. A la tardor de 1968 amb mossèn Josep Asens, mossèn Artur
Boronat i mossèn Francesc Benet viatgen a Suïssa per participar als Jocs
Florals de la Llengua Catalana a Zurich i visitar la tomba provisional del
cardenal a la cartoixa de La Valsainte, el foyer Saint-Elisabeth a Fribourg on
morí el cardenal i entrevistar-se amb Ventura Gassol, Ramon Sugranyes de Franch
i sor Caníssia, la monja que va assistir al cardenal els seus darrers dies.
Explica mossèn Asens «l’anada a la cartoixa de La Valsainte fou molt impressionant. Vam
concelebrar la missa tots junts. Anàrem a la capella del Santíssim i veiérem el
lloc provisional on està enterrat. En un senzill armari del presbiteri de
l’esmentada capella. Parlarem amb el Prior que ens digué com encara recordaven
el cardenal com un gran sant i un home d’Església.» Fou aquesta biografia l’obra
de la seva vida, en presentar-la a Tarragona seria mossèn Miquel Melendres qui
actuà de presentador i a Valls s’estrenà l’oratori El cardenal de la pau, amb música d’Albert Sanahuja i lletra del
mateix mossèn Muntanyola. La figura del cardenal s’havia rescatat públicament
de l’oblit i sols quedava una cosa pendent, la tornada de les restes del
cardenal a Tarragona, que no es produiria fins l’any 1978, cinc anys després de
la mort del seu biògraf.
Permetin-me dir que per a mi
mossèn Muntanyola és abans que cap altra cosa el biògraf del cardenal de la
pau, com ell mateix l’anomenaria. Una biografia que es publicà l’any 1969 a
l’editorial Estela la primera edició, uns anys després, l’any 1976, es
publicaria a Publicacions de l’Abadia de Montserrat i ara, també amb motiu
d’aquest centenari, se’n publicarà una nova edició revisada.
Una biografia que confessava en
la introducció a la primera edició l’anà colpint el cervell dia darrera dia
durant molts anys, un personatge pel que sentia veneració i estima. «Ell, ni
que físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els
seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven, no hi ha
dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb
una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que
l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç
d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare».
Mossèn Ramon Muntanyola va ser
sempre un home d’Església, visqué temps difícils des de seminarista. Fou
víctima de la persecució de 1936, fou postergat llarg temps en la postguerra
però sempre serví i estimà l’Església al preu que fos sense apartar-se mai de
l’obediència i l’estima al seu arquebisbe fins a saber-se guanyar a força de
raó la seva confiança. Fou un avançat,
com gran part de l’Església de Tarragona que sota el pontificat del cardenal
Vidal y Barraquer vivia ja les beceroles del que anys a venir havia de ser
l’esperit que cristal·litzaria en el Concili Vaticà II. Així el va trobar la
mort, com aquell qui creia, estimava i servia l’Església de la que en fou
pastor amb tot el que el mot implica i alhora sempre amant del seu poble i de
la seva llengua. Ell fou vertaderament un testimoni de reconciliació; un model
en aquests temps difícils i greus pel nostre país i les nostres institucions.
Moltes gràcies.