2 de novembre 2019
Sa 4,7-15, Salm 23, Rm 6,3-9,1-3 i Jo
14,1-6
Pel baptisme hem estat incorporats al Crist,
una doble incorporació perquè pel baptisme participem d’una mort semblant a la
seva i també de la seva resurrecció; de la mort i de la vida; la nostra
humanitat mor a la creu i la nostra vida plena neix al sepulcre al matí del
dissabte. Per això la mort no podem tenir-la sinó que per un guany; perquè per
la mort som plantats vora Crist per renéixer, per viure amb Crist. Això ho
sabem, forma part de la nostra fe, però el dubte, el desconeixement sobre com
serà ens fa dir com Tomàs «Senyor, si ni tant sols sabem on aneu, Com podem
saber quin camí hi porta?» La mort representa per a nosaltres un misteri
insondable en el que no hi ha certituds, fora de la fe i la confiança en aquell
qui és el camí, la veritat i la vida; l’únic camí per arribar al Pare.
Avui recordem als nostres germans difunts, a
tots els difunts perquè el nostre record sovint no va més enllà dels nostres
pares o avis, dels qui hem conegut o tingut notícia; però són moltes més
generacions; ens sentim en comunió amb tots ells. Certament se’ns fa difícil
expressar-ho d’una manera clara, perquè davant la mort cal superar la incertesa,
davant d’allò que no sabem ben bé com va, ens cal deixar-nos en mans de Crist, que
els nostres cors s’asserenin i confiem plenament en Crist i en el Pare. La vida
eterna, la vida vertadera i plena en la que hem nascut pel baptisme i que ens
ha ofert Crist, va molt més enllà del que puguem imaginar, veure i experimentar,
ara i aquí.
Sovint davant la mort d’un ésser estimat
diem que no ha mort, que el seu record és viu en nosaltres per sempre, i pot
ser cert, però aquest viure o sobreviure en el nostre record no és pas la vida
eterna, perquè també nosaltres som finits i amb nosaltres els nostres records.
La fe ens diu que la mort no té cap poder sobre Crist i per Ell tampoc sobre
nosaltres. El que realment importa és que Déu es complagui de la nostra vida
mortal sabent que ens estima, que Ell sempre ens estima. Sovint, com ens diu el
llibre de la Saviesa no ho entenem, no sabem adonar-nos d’aquesta veritat i no
veiem clar com Déu dona als sants el favor i la gràcia i ve a visitar als seus
elegits. Tot allò que no veiem ens provoca neguit, i aquest neguit no
pot ser superat per altre cosa que per la fe i la confiança en aquell qui ha
vingut a preparar-nos l’estada a la casa del Pare, en aquella on hi ha lloc per
a tots; confiats en que Ell vindrà per prendre’ns amb Ell, per viure allà on
Ell viu.
La
celebració d’avui ens pot resultar enyoradissa, trobem a faltar als qui en un
moment o altre de la nostra vida han compartit una part del camí d’aquesta amb
nosaltres i ara ja no són en aquest món, perquè ja no són d’aquest món. Avui, recordant
als nostres difunts, preguem per ells i perquè el Pare un dia, més o menys
proper però que ens arribarà en un moment o altre, ens associï a nosaltres a
ells; demanem al Pare que ells hagin arribat al lloc de la llum i de la pau i
en nosaltres augmenti l’esperança i la confiança que un dia també serem
desvinculats del pecat i morint amb Crist viurem també amb Ell. Ens ha de
quedar ben clar, com diu l’apòstol; que la mort, viscuda amb confiança, havent lliurat un bon combat, havent
conservat la fe un cop acabada la cursa; és llavor de vida
eterna. En paraules de sant Hilari bisbe: «som sembrats en misèria, perquè ressuscitem en glòria; som sembrats en
mortalitat, perquè ressuscitem en immortalitat.» (Del Tractat de sant Hilari
sobre els Salms, Salm 15.)
Confiem en
Déu, confiem en Crist i tot encomanant-li als nostres germans difunts,
encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem
una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la
veritat i la vida.