Commemoració
de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet
14 de novembre de 2019
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo
12,23-28
«Tenir cada dia la
mort present davant els ulls» (RB 4,47) ens recomana sant Benet a la Regla.
Aquest record, si vertaderament servim Déu sota la Regla de sant Benet, no ha
de ser pas un record angoixant, sinó seré, confiat i esperançat. El Pare va
enviar al seu Fill per fer-se home com nosaltres, llevat del pecat, per morir
com nosaltres i morint ressuscità i ressuscitant guanyà per a tots nosaltres la
vida vertadera.
Per Crist som fets fills de Déu, i si som fills també som
hereus, hereus de Déu i hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. L’herència és
la vida plena, aleshores els sofriments del món present, la mort mateixa, no és
res comparada amb la felicitat de la glòria.
Si això tot cristià, tot creient
ho ha de tenir clar, quan més nosaltres monjos; és d’aquesta manera que hem de
tenir la mort present davant dels ulls cada dia, no pas per angoixar-nos, ni
per atemorir-nos, sinó per confiar-nos a la compassió i la benignitat de Déu,
d’aquell qui salva els justos i s’apiada dels fidels. Ens ho diu l’evangelista
sant Joan, el gra de blat ha de morir per donar molt de fruit, és per això pel
que hem vingut al món.
No ens ha de fer por la mort, no hem de témer la mort; sant Benet ens en parla com de la meta, la
porta a la vida eterna, perquè tota la nostra existència terrenal no és sinó un
camí a recórrer cap a aquest objectiu. Un objectiu que és arribar a l’amor de
Déu, com diu sant Bernat: «Si es tem a Déu és perquè tot ho pot amb el seu
poder, i aquest temor és autèntic si es creu que res resta ocult a la seva
saviesa. Si s'estima a Déu és perquè és l'amor, i aquest amor és sincer perquè
és la veritat i l'eternitat.» Al monestir fem experiència de la mort, mentre la
societat sovint l’amaga, nosaltres seguim vivint-la com quelcom d’habitual. La
mort dels nostres germans de comunitat, amb els qui hem compartit un tram més o
menys llarg de la vida monàstica, sovint ens alliçona i ens dona serenitat.
Certament la mort de cadascú és individual, una experiència única i
irrepetible; però potser veure com alguns dels nostres germans l’han assumit al
peu del canó del servei a la comunitat fins al final; com d’altres s’han
confiat al Senyor durant una llarga malaltia i a la fi li han demanat
insistentment que vingués a alliberar-los; també aquells als qui els hi ha
costat d’assumir la pèrdua de forces i trobar-se a la fi del camí; cap d’ells no
desesperà mai de la misericòrdia de Déu. Totes aquestes experiències dels
nostres germans ens ajuden a viure l’experiència de la mort, a tenir-la davant
dels ulls cada dia.
Avui els tenim a tots a ells ben presents perquè de tots
hem après una lliçó o altre. Els encomanem al Senyor perquè hagin trobat la
pau, que havent estat servidors del Senyor i haver-lo seguit, ara puguin veure
la claror de la seva mirada, que estiguin on Ell està i el Pare els honori. Que
el Pare s’hagi apiadat d’ells i l’amor per ells duri per sempre.
Confiem en
Déu, tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també
nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena,
eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.