Diumenge XXXII Durant
l’any Cicle C
10 de novembre 2019
Santa Maria de Vallbona
2M 7,1-2.9-14,
Salm 16,1.5-6.8b i 15, 2Te 2,16-3,5 i Lc 20,27-38
Déu és un déu de vius i no de morts, per a
Déu tots vivim, aquesta és la realitat, la joiosa realitat.
En aquestes darreres setmanes de l’any
litúrgic la litúrgia ens proposa meditar sobre la fi, la fi de tots i la nostra
pròpia fi. No és en realitat una fi, sinó el començament de quelcom
completament nou, la vida plena i vertadera. Com ens diu el salmista és un
adormir-nos per desvetllar-nos contemplant al Senyor.
Sovint els homes podem pensar que torturant,
llevant la vida a altri acabem amb ell; solucionem el problema, d’això
n’estava cert aquest rei del qui ens parla el segon llibre els Macabeus.
Torturant, amenaçant, amputant i matant, li sembla que acabarà amb la fe
d’Israel, que farà incomplir a aquets set germans la llei del Senyor. Va errat,
l’únic cert és el que li respongué el cinquè dels germans que manà matar «tu, amb el poder que tens sobre els homes,
sa el que vols; si bé no ets més que un mortal.» (2 Mc 7, 15). La vida i la
mort no estan a les nostres mans, potser ens ho pot semblar, però és Déu qui ho
és de vius i de morts; aquell rei els podia privar d’aquesta vida, però els
obria la porta de la resurrecció mentre se la tancava per a ell i els seu
botxins. Per Jesucrist, com ens diu l’apòstol, Déu ens estima, ens concedeix la
seva gràcia, el consol etern i l’esperança en una vida totalment nova.
Com serà aquesta vida plena i propera a Déu
no ens toca pas a nosaltres de dir-ho, de fet no en tenim ni idea, o al menys
no massa. Jesús ens diu avui, en l’Evangeli de Lluc, que aquells qui siguin
dignes de tenir-hi un lloc en aquest món que vindrà ja no moriran més, seran
iguals als àngels perquè seran plenament fills de Déu. És a això al que
aspirem, és cap aquí cap on hem d’anar, cap a on hem d’avançar segurs; i l’únic
camí que hi porta és fer la voluntat del Pare; és Jesucrist, fent com ell
mateix va fer, perquè Ell és l’exemple, el model, inimitable del tot, però que
ens marca el camí diríem de màxims mentre nosaltres sols podem acomplir-ho
mínimament. No hem de perdre mai l’esperança, sempre certs de que Déu respon,
atén les nostres súpliques sempre hi quan els nostres cors, amb l’ajut de la
seva gràcia, s’encaminin a estimar-lo tot sofrint amb constància el que ens
toqui patir. El Senyor és fidel i ens convida a ser-li fidels, essent constants
en tota mena d’obres bones.
Els set germans macabeus no tenien por, tal
era la seva confiança que la por no tenia lloc en els seus cors; mentre que els
set saduceus patien tant sols per saber de qui seria esposa aquella dona.
Quantes causes humanes fan superar la por als entrebancs, a les persecucions,
als perills de perdre-hi tantes coses en llur defensa. Aleshores la
causa de la salvació s’ho val molt més, infinitament més que qualsevol causa
humana per llegítima i justificada que sigui. Demanem-li al Senyor força.
Valentia i perseverança per seguir amb fermesa les seves rutes, amb esperança
plena i confiada. Perquè quan ens arribi el són de la mort ens desvetllem a la
seva presència, vivint per Ell i amb Ell.