Dijous setmana XXXI durant l’any
Eucaristia en sufragi dels difunts de la
Germandat de Poblet
Monestir de Valldonzella
Dijous 7 de novembre de 2019
Rm 14,7-12; Salm
26,1.4.13-14; Lc
15,1-10
Ni vivim, ni morim per
nosaltres mateixos; vivim i morim per al Senyor; per això tant quan vivim com
quan morim, sempre, som del Senyor. La nostra vida no té sentit en quan a
nosaltres mateixos, no és una vida autoreferencial; el sentit darrer de la nostra
vida i de la nostra mort està en Déu; per això el signe de la nostra vida és
l’esperança i el vertader sentit de la mort la confiança en la vida eterna,
plena i vertadera. Crist va morir per compartir la nostra mort i va ressuscitar
per que compartim amb Ell la seva resurrecció; per això és sobirà de vius i de
morts. Pel baptisme som empeltats amb Crist, som fets fills de Déu; no hi ha
lloc per a la desesperança perquè si és el Senyor qui ens il·lumina i ens
salva, res no ens pot fer por; si Ell és el mur que protegeix la nostra vida,
res no ens pot esfereir.
En aquestes darreres setmanes del temps litúrgic, al
recer de la celebració de Tots sants i dels fidels difunts, l’Església ens
proposa reflexionar sobre la fi, la fi dels temps i la nostra pròpia fi personal
en aquesta terra; no es tracta d’esfereir-nos sinó de confiar, com ens diu el
salmista, es tracta de desitjar amb tota l’ànima de poder viure a la casa del
Senyor, de fruir de la seva estima. A això ens hi ajuda, ens hi empeny la fe,
la confiança en la bondat del Senyor de la que desitgem fruir-ne en la vida
eterna. És aquesta immensa bondat que fa que el Senyor, el bon pastor, surti a
cercar l’ovella perduda, amb la certitud de que la trobarà i aleshores en fa
una gran festa, perquè al cel hi ha més joia per un pecador convertit que per
noranta-nou justos que no els cau convertir-se.
L’apòstol Pau en el fragment
d’avui de la Carta als cristians de Roma fa una crida a tots, als forts i als
febles, als qui es creuen refiats i als qui es creuen insegurs, febles o
dubtosos. Tots hem de comparèixer davant del tribunal de Déu, allí haurem de
donar comptes de la nostra vida. Aleshores, per què jutjar al nostre germà? Per
què menysprear-lo? No tenim cap dret a comportar-nos com a senyors d’altri; un
de sol és el Senyor, aquell qui ho és de vius i de morts.
En aquesta confiança
avui encomanem especialment als nostres germans que han mort el darrer any,
ells ja saben que volen dir les paraules de l’apòstol; avui demanem que hagin
conegut i experimentat ja la misericòrdia del Pare, que és com aquell pastor
que va lluny a cercar l’ovella que s’ha perdut, com aquella dona que remou i
capgira la casa cercant la dracma perduda. Perquè el Senyor ha fet l’opció pels
perduts, pels pecadors i això a nosaltres, febles, ens consola i ens Il·lumina
el camí de la nostra vida.
Preguem pels nostres difunts, enyoradissament
encomanem-los en la nostra pregària, no pas jutjant-los, això sols ho ha de fer
Déu, sinó confiant-los a la bondat que ens té el Senyor. I nosaltres siguem
valents, no defallim, esperem en el Senyor, amb l’esperança de fruir, un dia
més o menys llunyà, amb els nostres germans que avui recordem, de la vida
eterna, per la bondat del Senyor.