dijous, 7 de novembre de 2019

Dijous setmana XXXI durant l’any


Dijous setmana XXXI durant l’any
Eucaristia en sufragi dels difunts de la Germandat de Poblet
Monestir de Valldonzella
Dijous 7 de novembre de 2019
Rm 14,7-12; Salm 26,1.4.13-14; Lc 15,1-10

Ni vivim, ni morim per nosaltres mateixos; vivim i morim per al Senyor; per això tant quan vivim com quan morim, sempre, som del Senyor. La nostra vida no té sentit en quan a nosaltres mateixos, no és una vida autoreferencial; el sentit darrer de la nostra vida i de la nostra mort està en Déu; per això el signe de la nostra vida és l’esperança i el vertader sentit de la mort la confiança en la vida eterna, plena i vertadera. Crist va morir per compartir la nostra mort i va ressuscitar per que compartim amb Ell la seva resurrecció; per això és sobirà de vius i de morts. Pel baptisme som empeltats amb Crist, som fets fills de Déu; no hi ha lloc per a la desesperança perquè si és el Senyor qui ens il·lumina i ens salva, res no ens pot fer por; si Ell és el mur que protegeix la nostra vida, res no ens pot esfereir. 

En aquestes darreres setmanes del temps litúrgic, al recer de la celebració de Tots sants i dels fidels difunts, l’Església ens proposa reflexionar sobre la fi, la fi dels temps i la nostra pròpia fi personal en aquesta terra; no es tracta d’esfereir-nos sinó de confiar, com ens diu el salmista, es tracta de desitjar amb tota l’ànima de poder viure a la casa del Senyor, de fruir de la seva estima. A això ens hi ajuda, ens hi empeny la fe, la confiança en la bondat del Senyor de la que desitgem fruir-ne en la vida eterna. És aquesta immensa bondat que fa que el Senyor, el bon pastor, surti a cercar l’ovella perduda, amb la certitud de que la trobarà i aleshores en fa una gran festa, perquè al cel hi ha més joia per un pecador convertit que per noranta-nou justos que no els cau convertir-se. 

L’apòstol Pau en el fragment d’avui de la Carta als cristians de Roma fa una crida a tots, als forts i als febles, als qui es creuen refiats i als qui es creuen insegurs, febles o dubtosos. Tots hem de comparèixer davant del tribunal de Déu, allí haurem de donar comptes de la nostra vida. Aleshores, per què jutjar al nostre germà? Per què menysprear-lo? No tenim cap dret a comportar-nos com a senyors d’altri; un de sol és el Senyor, aquell qui ho és de vius i de morts. 

En aquesta confiança avui encomanem especialment als nostres germans que han mort el darrer any, ells ja saben que volen dir les paraules de l’apòstol; avui demanem que hagin conegut i experimentat ja la misericòrdia del Pare, que és com aquell pastor que va lluny a cercar l’ovella que s’ha perdut, com aquella dona que remou i capgira la casa cercant la dracma perduda. Perquè el Senyor ha fet l’opció pels perduts, pels pecadors i això a nosaltres, febles, ens consola i ens Il·lumina el camí de la nostra vida. 

Preguem pels nostres difunts, enyoradissament encomanem-los en la nostra pregària, no pas jutjant-los, això sols ho ha de fer Déu, sinó confiant-los a la bondat que ens té el Senyor. I nosaltres siguem valents, no defallim, esperem en el Senyor, amb l’esperança de fruir, un dia més o menys llunyà, amb els nostres germans que avui recordem, de la vida eterna, per la bondat del Senyor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.