Diumenge XXXI Durant
l’any Cicle C
3 de novembre 2019
Sa
11,23-12,2, Salm 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14, 2Te 1,11-2,2 i Lc 19,1-10
Jesús va de pas per Jericó, la ciutat de les
palmeres; aquella les muralles de la quan s’esfondraren sense ariets ni màquines
de guerra, tant sols a toc de trompetes, en temps de Josué. Una ciutat rica on
Jesús ja ha curat un cec de naixement, Bartimeu, que sabent que Jesús passava
vora seu començà a cridar-lo demanant-li pietat i Jesús veient aquella fe li
tornà la vista. Jericó és un lloc de pas per Jesús, tant que fins i tot en la
paràbola del bon samarità Jesús situa al protagonista baixant de Jerusalem a
Jericó. Una ciutat doncs on Jesús era conegut i també Zaqueu, un publicà ric i
cobrador d’impostos, n’ha sentit a parlar. La curiositat el fa sortir al carrer
per veure qui era aquell de qui explicaven tantes coses, aquell qui feia
prodigis; per a arribar a Jesús n’hem d’haver sentit parlar i voler conèixer-lo.
Abans que res Zaqueu coneix pels altres, després vol conèixer per sí mateix.
Però arribar fins a Jesús no és fàcil, una gentada el rodeja, tanta que Zaqueu,
petit d’estatura, no pot arribar a veure’l i s’ha d’enfilar en un arbre. La
figura de Jesús sovint queda amagada rere la gent, la humanitat impedeix de veure’l
amb nitidesa i cal córrer, enfilar-se per poder arribar a observar-lo.
Zaqueu no ho tenia pas fàcil, habitant d’una
ciutat porta de la terra promesa i amb no massa bona fama al llarg de la
història d’Israel, un home ric quan Jesús ha dit que és difícil que un ric
entri al Regne del cel i petit d’estatura, és a dir amb unes mires mundanes,
materials i esquifides. Però precisament a qui Jesús ha vingut a buscar no és
pas als grans sacerdots i als levites, sinó a les ovelles perdudes de la casa
d’Israel, ha vingut a salvar allò que s’havia perdut. I Zaqueu estava perdut,
enmig d’una gentada, però perdut. Així estant el Senyor li mou el cor fent-lo
córrer i enfilar-se i quan Zaqueu està preparat és quan Jesús aixeca la vista
el veu i li anuncia que anirà a casa seva.
Zaqueu ha vist a Jesús, aquest li ha parlat,
ha anat a casa seva, s’assegut a taula amb ell i han compartit el plat. Però
Jesús ha anat més enllà, ha entrat en el cor d’aquell pecador i l’ha convertit;
Zaqueu en veure a Jesús al camí, l’ha vist també en els pobres i en aquells a qui
havia defraudat. Malvist pels jueus, Zaqueu era però un home afortunat, ben
posicionat socialment, ric, ben vist pel poder de Romà pel qui recaptava
impostos; però tenint-ho tot, no tenia res
i tant sols quan formula el seu desig de desprendre’s de la meitat dels
seus béns i de restituir el quatre cents per cent del que ha defraudat,
adquireix allò que val molt més que qualsevol altra cosa, la salvació que ha
entrat a casa seva i al seu cor, per això està tant content.
Quan Jesús ens mira i ens parla hem d’anar
per feina; com Pere, Jaume, Joan i Andreu vora el llac de Tiberíades, com
Zaqueu a Jericó; no sigui que donem mitja volta com el jove ric, que complia
tota la llei però fou incapaç d’anar més enllà; en canvi Zaqueu que ho
incomplia tot fou capaç de canviar el seu cor de pedra per un cor de carn.
Nosaltres, com Zaqueu, sovint tenim
dificultats per veure a Jesús; el món, els valors de la societat que ens
envolta ens impedeixen de veure’l amb nitidesa. Poder, diner, èxit social;
apareixen com a falsos ídols i per veure-hi amb claredat ens hem d’enfilar,
mirar per damunt de tot això, i aleshores potser el veiem amb més claredat.
Zaqueu reunia les condicions per a ser salvat: ric, veí d’una ciutat sovint
malvista com a exemple de domini, malversador i opressor dels seus conciutadans
als qui havia defraudat. És a aquests als qui ha vingut Jesús a salvar, Jesús
ha fet l’opció preferencial pels pecadors, i se serveix d’allò mateix amb que
han pecat perquè s’allunyin del mal i creguin en Ell, com ens diu el llibre de
la Saviesa. Els mateixos diners que Zaqueu ha defraudat i acumulat són el mitjà
per a la seva salvació. La fe ha inspirat a Zaqueu aquestes bones obres, que el
fan digne de la seva vocació cristiana i així Jesús és glorificat en Zaqueu i
Zaqueu en Jesús, com ens diu l’apòstol. Zaqueu ha acollit al Senyor a casa
seva, a la seva taula i al seu cor i ja res per a ell pot ser igual, Zaqueu
s’ha convertit de pecador en just.
Així arriba la salvació, Jesús passa vora
nostre, però cal que fem un esforç per reconèixer-lo, per veure’l. Corrent,
pujant a un arbre; es a dir reconeixent-lo en els altres, superant tot allò que
ens impedeix de veure’l, tot allò que ens empresona, i quan ens mira, quan ens
parla actuar amb conseqüència. Zaqueu s’ha esmerçat i s’ha vist recompensat;
Jesús també s’ha vist recompensat perquè ha portat la salvació a aquella casa i
a aquell home que s’havia perdut, que vivia perdut enmig del món. Certament
tots els qui ho veieren criticaren a Jesús que s’havia atrevit a visitar un
pecador; no havien entès res; potser el seguien, segurament l’escoltaven però
no entenien de que anava la salvació. La salvació va de pecadors, d’ovelles
perdudes i de conversió dels cors. Allò que sembla impossible als ulls dels
homes, Jesús ho fa possible;
Zaqueu canvia una riquesa material, per una
riquesa espiritual; Zaqueu acull a Jesús a casa seva i Jesús acull a Zaqueu al
seu regne. La salvació és possible fins i tot quan no sembla possible.