Conversió de Sant Pau, Apòstol
Tarragona Ciutat Solemnitat
Dissabte 25 de gener
Església de Natzaret
Inici del 475è aniversari de la fundació de la Reial i Venerable
Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist
Fets 22,3-16; Salm
116,1.2; Rm 15,15-16.20-25.28-29 i Mc 16,15-18
Saule, un jueu de cap a
peus, nascut a Tars, educat en la llei, tant ple de zel que ha fet de la
persecució dels seguidors de Jesús l’objectiu de la seva vida, i a fe que ho ha
acomplert bé i que n’ha sabut d’empresonar i castigar; tot anant camí de Damasc
esdevé Pau, l’apòstol. De perseguidor passa a ser evangelitzador. Els camins
del Senyor no són els nostres, Ell sap en cada moment que ens cal i ens dona
l’oportunitat de convertir-nos, de canviar, d’encegar-nos als valors caducs per
obrir els ulls de nou i contemplar-ho tot amb una altra mirada, la mirada de
Déu.
«Qui sou, Senyor?» (Ac
22,8)
Pregunta Saule quan tot
esclatant una gran llum, cau del cavall i escolta un gran veu que li demana per
què el persegueix. Per l’apòstol el Senyor esdevindrà aquell el nom del qual
està per damunt de tot altre nom; Jesús de Natzaret a qui Saule persegueix; Jesucrist,
Senyor nostre, en qui Pau creurà. Perseguint a l’Església, Saule perseguia al
mateix Crist; trobant-se amb Crist Saule entrà a formar part fonamental de
l’Església; com a Saule moria a una vida i naixia a una de nova com a Pau. La seva
conversió és el moment clau de llur vida, perquè és precisament llavors quan
comença a entendre el que és l'Església, que definirà com a cos de Crist; tot
fent experiència de Crist ressuscitat, com abans els altres apòstols i les
dones que anaren al sepulcre aquell matí del primer diumenge. Fem així
experiència de la mort si seguim les petjades enganyoses, i de la resurrecció
si fem experiència de Jesús mateix, del Senyor.
«Què haig de fer,
Senyor?»
(Ac 22,9)
)
Pregunta Pau i el
Senyor el convida a lliurar un noble combat i a acabar la
cursa conservant la
fe (Cf. 2Tm 4,7) i a fe que ho aconseguirà.
L’experiència
personal de Pau el transforma, el Crist crucificat a qui perseguia passa ser la
raó de la seva vida i el centre de la seva predicació. Pau ha començat, camí de
Damasc, una vida nova; ell que creia que intentant erradicar aquell grup
aconseguiria apropar-se més i més a Déu, de sobte se n’adona, Crist el fa
adonar-se, de que és ara quan comença a viure plenament; no serà fàcil, serà
una vida plena de dificultats, de viatges que el portaran prop de la mort més
d’un cop, repleta de processos judicials, de cadenes, i de presons. Ni la
tribulació, ni l'angoixa, ni la persecució, ni la fam,
ni la nuesa, ni el perill ni la mort violenta, el pogueren allunyar de la
missió que Crist li havia confiat (Cf. Rm 8,35). Pau va rebre la missió de
predicar l’Evangeli, la bona nova de Crist mort i ressuscitat per nosaltres i ell
envigorit per la gràcia de l’Esperit Sant i la seva pròpia força, va saber, reconeixent
la llum de l’Evangeli, evangelitzar donant als qui l’escoltaren una comprensió
del misteri diví i mostrant la diferència de l'obrar dels homes sense fe o amb
fe en Crist. Ell, que és el darrer
de tot els apòstols, a qui se li ha concedit la gràcia
d'anunciar les insondables riqueses de Crist (Cf. Ef 3,8), no s'avergonyirà de l'evangeli, que és poder de Déu per a
salvar tots els qui creuen, primer els jueus, i després els dels altres pobles
(Cf. Rm 1,16).
«I ara, què esperes?» (Ac 22,16)
Li diu Ananies a Pau,
aquell home pietós que havent-lo anat a trobar amb cert recel i amb por per la
seva fama d’azot dels cristians; li comunica que Déu l’ha destinat a fer
conèixer el seu voler i a ser testimoni de tot el que ha vist i sentit. I Pau,
com abans Pere, Jaume, Joan i la resta dels apòstols anà per tot el món a
predicar la bona nova de l’Evangeli i a batejar als qui creuran, a expulsar
dimonis, parlant llenguatges nous i guarint malalts. Visitant pobles, demanant
ajuda per arribar-hi, fruint de la companyia dels creients. També a Hispània, com manifesta per dos cops
a la Carta als Cristians de Roma (Cf. Rm 15,24 i 28), i és aquí a Tàrraco on la
tradició el situa predicant, en aquesta església d’arrels paulines que li
tributa culte i amb ell a la seva deixeble Tecla, aquella noia que l’escolta
embadalida a Iconi i que escoltant-lo a ell es convertia a la fe en Crist. De
la llavor sembrada per Pau nasqué aquesta església de Tarragona adobada amb les
cendres de Fructuós, Auguri i Eulogi, martiritzats un 21 de gener al mateix
lloc on durant segles es donà culte al Sant Crist de la Sang. Pau no es glorià
mai en res que no fos en la creu
de nostre Senyor Jesucrist; perquè en la creu, el món estava crucificat per a ell, i ell, per al
món (Cf. Ga 6,4). Per Pau la creu té un paper central en la història de la
salvació; parlar de la creu de Jesucrist és parlar del moment en que Déu ha
manifestat la seva gràcia, que és font de salvació per a tothom (Cf. Tt 2,11). Pau es l’apòstol de
la creu, de Crist crucificat. En virtut de la Llei, va morir a la Llei a fi de
viure per a Déu, estant crucificat amb Crist (Cf.
Ga 2,19), qui parla en ell és aquell Crist que no és feble
amb nosaltres, sinó poderós entre nosaltres (Cf. 2Co 13,3). Un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als
grecs, un absurd (Cf. 1Co 1,23) però per a nosaltres font de salvació que
brolla de la seva feblesa.
«Allò que sembla feble
en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes.» (1Co 1,25)
De la creu neix la
salvació, no hi ha resurrecció sense creu i això a nosaltres se’ns fa ben
present en aquest lloc, aquí a la casa de la Sang, a l’església de Natzaret. No
ens costa gens girar els ulls vers aquesta imatge de Crist crucificat, però
sempre ho hem de fer a la llum de la resurrecció i alhora sense oblidar que el
ressuscitat és aquell qui fou crucificat. Allí on sembla que sols hi podem
reconèixer fracàs, dolor, derrota; hi ha el poder il·limitat de Déu, perquè la
creu és l’expressió de l’amor i l’amor és el vertader poder que es revela
precisament en aquesta aparent debilitat (Cf. Benet XVI 29 d’octubre 2008). És
el gran misteri de la creu que farà exclamar a Pau «accepto de bon grat les
febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per
causa de Crist. Perquè quan sóc
feble és quan sóc realment fort.»
(2Co 12,10). La creu revela el poder de Déu i el poder de Déu és el seu amor.
La imatge del crucificat, la imatge d’aquest Sant Crist de la Sang ens
manifesta qui és vertaderament Déu, aquell qui per amor fou capaç de donar la
seva vida. «Pau ha entès meravellosament la saviesa de la creu» (Pau apòstol
del nostre poble, 3) Per això exclama
l’apòstol que «així com per la falta d'un sol home la condemna s'ha estès a
tots els homes, també, perquè ha estat just un de
sol, tots els homes són fets justos i obtenen la vida.» (Rm 5,18). Si amb prou
feines trobaríem en algun lloc algú que volgués morir per una causa justa; Déu
ens ha donat prova de l'amor que ens té, morint Crist a la creu per nosaltres.
Tot reconeixent que hem
estat fet justos per la creu de Crist, mirem al Crist crucificat amb
l’esperança de que serem salvats gràcies al mateix Crist (Cf. Rm 5,7-9).
Repetim-nos al llarg d’aquest any, en que celebrem el 475è aniversari de la
fundació de la nostra Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de
Nostre Senyor Jesucrist, i diguem com Pau «per a mi, viure
és Crist» (Fl, 1,21),
posant la mirada en el crucificat i l’esperança en la seva resurrecció.