dissabte, 18 de gener del 2020

Dissabte de la setmana I durant l'any / II


DISSABTE DE LA SETMANA I DURANT L'ANY / II
Santa Maria de Valldonzella
18 de gener 2020
1S 9,1-4.10b.17-19;10,1a; Salm 20,2-3.4-5.6-7 (R.: 2a) i Mc 2,13-17

Al llarg d’aquesta primera setmana del temps de durant l’any ens han anat sortint al pas diversos relats de vocació, de crida. Pere i Andre, Jaume i Joan vora el llac; Samuel al costat del sacerdot Elí i avui d’una banda Saul i de l’altra Leví, fill d’Alfeu de nou vora el llac. 
Déu crida a uns a ser profetes, a d’altres a ser reis i a d’altres a ser apòstols. El fet important és la crida, no pas l’origen o la condició del cridat. Uns són pescadors que filaven xarxes vora el llac; un altre un home ben plantat i de bona família; un altre un noi consagrat al servei del Senyor des de ben jovenet; un altre un malvist cobrador d’impostos. 

La crida és universal, va adreçada a tothom; però si Jesús fa una opció preferencial és pels pecadors, pels malalts que tenen necessitat d’un metge. La crida és sobtada, Ni Saul, ni Leví es podien imaginar que en qüestió de poques hores, la seva vida podia canviar de manera tant radical. Pere, Andreu, Jaume, Joan, convertits de pescadors en pescadors d’homes. Leví, fill d’Alfeu, és a dir Mateu, de convertit de recaptador d’impostos en apòstol i evangelista. Samuel de servidor del temple en profeta. Saul de cercador de someres perdudes en aquell rei que Israel tant desitjava tenir.

Jesús crida, Déu crida i la immediatesa, la decisió, la rapidesa formen part clara i inequívoca de la resposta. Déu crida a persones d’orígens i condicions diverses i les crida també a missions diferents.

Nosaltres, tots nosaltres, cridats a la vocació cristiana d’una manera particular, hem e ser conscients d’aquesta crida, responsables i generosos en la nostra resposta, no oblidant mai, per anys que passin, el moment en que vam escoltar al Senyor dir-nos «Vine amb mi» i a viure’l, en cada moment de la nostra vida amb intensitat, amb la mateixa intensitat del primer moment; evitant i refredar-nos i mantenint-nos com Leví que s’aixecà i s’anà amb Jesús.

No és fàcil mantenir l’entusiasme, la força dels primers moments de la crida. La rutina, les dificultats petites o grans, malden per ensopir-nos. No és res que no haguessin viscut Pere, Samuel, Joan o Saul; però intentem no oblidar, com el salmista, que el Senyor ens ha concedit el que el nostre cor volia, el que li demanàvem.

El Senyor ens ha fet el regal de la vocació a la vida monàstica, com als sants Antoni, Maur i Plàcid que aquesta setmana hem recordat; no li refusem la fidelitat i l’alegria que ens demana,