DISSABTE DE LA SETMANA I DURANT
L'ANY / II
Santa Maria de Valldonzella
18 de gener 2020
1S 9,1-4.10b.17-19;10,1a; Salm 20,2-3.4-5.6-7 (R.: 2a) i Mc 2,13-17
Al llarg d’aquesta primera
setmana del temps de durant l’any ens han anat sortint al pas diversos relats
de vocació, de crida. Pere i Andre, Jaume i Joan vora el llac; Samuel al costat
del sacerdot Elí i avui d’una banda Saul i de l’altra Leví, fill d’Alfeu de nou
vora el llac.
Déu crida a uns a ser profetes, a d’altres a ser reis i a
d’altres a ser apòstols. El fet important és la crida, no pas l’origen o la
condició del cridat. Uns són pescadors que filaven xarxes vora el llac; un
altre un home ben plantat i de bona família; un altre un noi consagrat al
servei del Senyor des de ben jovenet; un altre un malvist cobrador d’impostos.
La crida és universal, va
adreçada a tothom; però si Jesús fa una opció preferencial és pels pecadors,
pels malalts que tenen necessitat d’un metge. La crida és sobtada, Ni Saul, ni
Leví es podien imaginar que en qüestió de poques hores, la seva vida podia
canviar de manera tant radical. Pere, Andreu, Jaume, Joan, convertits de
pescadors en pescadors d’homes. Leví, fill d’Alfeu, és a dir Mateu, de
convertit de recaptador d’impostos en apòstol i evangelista. Samuel de servidor
del temple en profeta. Saul de cercador de someres perdudes en aquell rei que
Israel tant desitjava tenir.
Jesús crida, Déu crida i la
immediatesa, la decisió, la rapidesa formen part clara i inequívoca de la
resposta. Déu crida a persones d’orígens i condicions diverses i les crida
també a missions diferents.
Nosaltres, tots nosaltres,
cridats a la vocació cristiana d’una manera particular, hem e ser conscients
d’aquesta crida, responsables i generosos en la nostra resposta, no oblidant
mai, per anys que passin, el moment en que vam escoltar al Senyor dir-nos «Vine
amb mi» i a viure’l, en cada moment de la nostra vida amb intensitat, amb la
mateixa intensitat del primer moment; evitant i refredar-nos i mantenint-nos
com Leví que s’aixecà i s’anà amb Jesús.
No és fàcil mantenir
l’entusiasme, la força dels primers moments de la crida. La rutina, les
dificultats petites o grans, malden per ensopir-nos. No és res que no haguessin
viscut Pere, Samuel, Joan o Saul; però intentem no oblidar, com el salmista,
que el Senyor ens ha concedit el que el nostre cor volia, el que li demanàvem.
El Senyor ens ha fet el regal
de la vocació a la vida monàstica, com als sants Antoni, Maur i Plàcid que
aquesta setmana hem recordat; no li refusem la fidelitat i l’alegria que ens
demana,