Sant Robert, Sant Alberic i
Sant Esteve
Abats de Cister
Professió solemne de fra Jurijus Savlinskis i fra Llorenç Vilagrasa
26 de gener de 2020
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
Robert,
Alberic i Esteve foren homes piadosos, bondadosos, que feren el bé i per això
perdura el seu record i el seu bon nom es manté viu a cada generació de monjos.
Ho deixaren tot per seguir al Crist: casa, germans i germanes, pares i camps;
per això en fem memòria. Ells volgueren ser fidels a l’Esperit de la Regla i no
anteposar mai res al Crist i encesos per una mateixa caritat, imitant a Crist
pobre, esdevingueren pares i mestres de monjos. Nosaltres, tal com estableix la
Carta Caritatis de la que tot just acabem de celebrar el IX Centenari,
volent ser seguidors seus, no volem cercar altre sentit en la lectura de la
Santa Regla que el que ells entengueren i observaren. Avui estimats fra Iuri i
fra Llorenç vosaltres, com tants d’altres abans que vosaltres, preneu el
relleu dels fundadors del nou monestir per viure la Regla amb la seva mateixa
observança. Heu deixat enrere una manera de viure per adoptar la que els nostres
sants pares establiren per ser més i més fidels a l’esperit de la Regla que
sant Benet establí per als monjos.
Seguir
la Regla vol dir seguir al Crist. Crist és el centre de la vida monàstica;
centre, sentit i essència de la vida del monjo, viscuda en comunitat compartint
la recerca de Crist, centrada en la pregària, la lectura i el treball; atenta
al que ens diu Crist que parla de manera particular en la Paraula és a dir en
l’Escriptura que es fa present en l’ofici diví nucli i eix de la nostra vida.
El
monjo per mitjà dels seus vots monàstics, especialment pel d’obediència, fa
camí en mig d’una comunitat que viu en la pregària i el servei, i que per la
capacitat transformadora de l’Evangeli, esdevé escola de servei del Senyor en
expressió de sant Benet; que no signifiquen un conjunt de costums, i
preceptes que cal observar sinó quelcom que amara tota la vida. Els consells de
sant Benet són punts de referència sobre un camí dictats des de la prudència i
la reflexió fruit d’una experiència personal, però sobretot indiquen un camí de
conversió del cor per la caritat; que tant sols es pot recórrer gràcies a la
fe; com ho feren els nostres sants pares.
La
Regla dona un programa de vida al monjo, quan li diu que, «des del dia de
la de la seva professió, no tindrà ni potestat sobre el seu propi cos» (RB
58,24;33,4), que ha d’ésser cremat «posant al servei del Senyor, present en els
germans, els dons i talents que ell ha dipositat en nosaltres.» (RB Pròleg, 6).
Aquesta disponibilitat és pròpia de la professió del monjo i mostra la seva fe,
és a dir: amb els dons i talents rebuts del Senyor, servir-lo present en els
germans i això fins a la mort. Els monjos, que som cercadors de Déu (RB 58,7),
no assolirem mai plenament el nostre objectiu en aquesta vida, durant la qual
hem de participar, per la paciència, en la passió de Crist a fi de poder
compartir després també el seu Regne; com ho fan ara els nostres sants pares.
Aquesta
vida amb els altres i per als altres té per força l’amor a «Crist a l’amor del qual
no podem anteposar res, absolutament res» (RB 72,11). Un
amor entès com el moviment íntim de la caritat que tendeix a la comunió amb els
germans, «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria
un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu,
que no veu»(1Jn 4,20). Amor a Crist, als germans i també al lloc; com ho
visqueren els nostre pares. L’arrelament de la comunitat a un lloc concret ha
pres a partir de la Regla de sant Benet el nom d’estabilitat, qui entra en un
monestir ho fa en una comunitat ja arrelada amb una herència que es transmesa
per una manera de viure i un cert esperit; el nou vingut s’uneix així a
d’altres germans que ja estan fent via pel camí de cercar Déu i aleshores tota
la comunitat s’acompanya mútuament.
El
monjo no s’ha de plantejar la seva vida com un servei “per a” sinó un servei
“a”, servir a Déu en els germans. Un servei obedient, que brolla del fons del
cor, que no cerca el reconeixement immediat; una obediència fruit de l’amor
nascut de la nostra filiació divina. Ja que és al Senyor a qui servim i obeïm
amb joia i llibertat i així el servei i l’obediència esdevenen mitjans i no
finalitats.
Un
servei humil, humilitat davant del Pare i davant dels germans en els que hem de
veure la imatge de Crist. El servei és obedient i és humil perquè és amor i el
servei que surt de l’amor és vertader perquè surt del fons del cor. Crist
mateix, centre de la vida del monjo, amb el seu exemple ens diu que viure
segons l’Evangeli no és viure en la tristor sinó en la joia del servei
obedient, humil i amorós. Joia que els nostres pares visqueren al nou monestir,
a Cister.
Cercar
Déu, és l’únic i essencial. Es tracta de recollir amb fe, amor i humilitat les
normes de la vida cristiana que brollant de l’Evangeli, marquen les
Constitucions i la Regla, i que vosaltres, estimats fra Iuri i fra Llorenç,
accepteu el dia del vostre solemne compromís monàstic. Procureu viure-les des
de l’interior i en profunditat, anant descobrint dia rere dia la seva riquesa i
significat, la seva validesa i eficàcia. Sempre sota el guiatge de la Paraula
acollida en un silenci receptiu. Crist, centre de la vida del monjo es fa
present en la Paraula i en la taula de l’Eucaristia; en el servei i en els
germans; s’hi fa present si tot ho fem amb amor i temor de Déu, perquè Ell és
amor.
Avui,
estimats fra Iuri i fra Llorenç, us comprometeu de manera solemne, davant
d’aquesta comunitat i d’aquesta assemblea, que representen a tota l’Església
estesa d’orient fins a occident, a seguir a Crist amb el guiatge de l’Evangeli
ajudats per les armes de l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència;
ho representareu de manera molt gràfica deixant sobre l’altar la cèdula de la
vostra professió; significant així que amb les ofrenes del pa i del vi hi
deixeu la vostra vida sencera com una ofrena agradable al Senyor. Dient al
Senyor com Pere, com els nostres sants pares: «nosaltres ho hem deixat tot per
seguir-vos.»
Què
el Senyor us hi ajudi i a tots nosaltres també.