Sant Robert, Sant Alberic i
Sant Esteve
Abats de Cister
26 de gener de 2024
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
Què
en queda de l’ideal monàstic d’aquells tres homes sens dubte piadosos, sens
dubte dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada; d’aquells homes que
sense cap mena de dubte són els nostres pares en el monaquisme? Perdura per
sempre el seu record? Ens mantenim, com a posteritat seva que som, fidels a
l’aliança? Recordem la seva glòria? No són preguntes retòriques, provenim d’una
tradició monàstica més que centenària i avui som nosaltres el responsables de
respondre a aquestes qüestions. La història de l’Església, la història del
cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és una simple retòrica, un
record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica un dia l’any
i oblidar-ho la resta. Som hereus d’aquests pares piadosos; Robert, Alberic i
Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i al llarg dels anys que
han passat des de la fundació del nou monestir fins als nostres dies. Cadascun dels
qui han cercat Crist al clos d’un monestir cistercenc ha estat hereu i
continuador de la llavor plantada pels nostres Sants Pares al desert de Cister
i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de mantenir viva la flama del
monaquisme cistercenc està a les nostres mans, és responsabilitat nostra.
Sols
així es pot mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així guardem la
bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a la vida
eterna. Què els mantingué, què els mogué als nostres Sants Pares a fundar
Cister? D’on tragueren el coratge per afrontar el repte? Gràcies a la fe ho
aconseguiren, com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara. Els nostres
Sants Pares es refiaren del Senyor, es confiaren a Ell i com que allò que als
homes els és impossible, per a Déu no és, perquè Déu ho pot tot; tenint ells a
Déu al seu costat, deixar casa, germans,
germanes, pare, mare, fills o camps significà invertir sobre segur, per obtenir
el cent per u i han arribat, així tots junts, a la vida eterna; que els que
avui celebrem, la seva santedat, la certesa de que són al costat del Pare
vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres.
Cercaren
de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment per aquella
pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot aquets homes
piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny estant aquí a
la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que cercaren
professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva vida de
monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla, cercaren de
viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el menologi
cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d'un estat
bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires la
virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són
dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»
I
celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a
ells, mantenir el seu bon nom viu en la nostra generació, és mantenir el
seu record per sempre, és parlar de la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha
altra camí per fer-ho que el que ells recorregueren, mantenint la fidelitat al
lloc i a la Regla. Pot semblar avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil
fer passar un camell pel forat d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al
costat, refiats de Déu, res no és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne
fills, gràcies a ells, hem de viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la
Declaració de l’Orde, essent: «doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors
del «Monestir Nou», - i ho serem - si no deixem de cercar camins i maneres que
ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la
voluntat de Déu.» Que així sigui amb l’ajut d Déu.