Exèquies
P. Josep Alegre i Vilas
Abat de Poblet 1998 - 2015
Dilluns 29 de gener de 2024
Monestir de Poblet
Jb 19,1.23-27a; Salm 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 2C
5,1.6-10 i Jo 12,23-28
«Per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany» escriu l’Apòstol als Filipencs (Fl 1,21). La vida del monjo, la vida del cristià és un viure per Crist, un viure cercant a Crist i que té com a conclusió i com a recompensa l’encontre personal amb el Senyor, la vida eterna. Sant Benet expressa molt clarament a la Regla, que l’objectiu del monjo, d’una comunitat, és arribar tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12). Perquè el monjo és un cercador de Crist en comunió, em comunitat.
Aquí rau la plena confiança del monjo en que Crist, aquell a
qui cerquem, d’aquell de qui aprenem com cercar al Pare, és el nostre defensor
i que a la fi testificarà a favor nostre, ens farà costat i tant de bo qui sap
si el contemplarem cara a cara, el veurem amb els nostres ulls, com ens ha dit
Job. Això és el que demanem avui, ara i aquí pel nostre germà. Perquè el centre
de la vida de l’abat Josep, del P. Josep, ha sigut Crist, ell ha estat un
enamorat del Crist, en Ell ha confiat, a Ell s’ha confiat i a Ell esperava
veure al final d’aquesta vida que vivim en el cos, com emigrats lluny del
Senyor on no podem fer altra cosa que creure, sense veure’l. Demanem pel nostre
germà Josep, de que pugui veure Déu cara a cara, ara que ha comparegut al
tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé
o el mal que haurà obrat vivint en el cos, com ens ha dit l’Apòstol.
Nuestro hermano José ha sido un
hombre de fe profunda y de una esperanza aún más profunda. Des del bautismo,
caminando en la fe en el seno de su familia, fue avanzando hacia el Señor, con
paso firme y seguro y así este camino le fue preparando para aceptar las tres
llamadas que recibió a lo largo de su vida: primero la llamada a la vocación
sacerdotal, luego la llamada a la vocación monástica, que era para él una
ocasión privilegiada de acercarse a Dios a cada instante, en cada ocasión, y
finalmente aceptando el servicio abacial en esta su comunidad.
Primer vint-i-cinc anys com a prevere, després quasi trenta
anys com a monjo el seu viure ha estat Crist; que Ell doncs l’aculli
amorosament, misericordiosament, pietosament i el faci entrar en aquell temple
que és obra de Déu, no fet de mans d’homes, sinó etern. S’acompliria així la
seva esperança, com la del salmista quan diu: «n’estic cert, fruiré en el país
de la vida de la bondat que em té el Senyor.» El nostre germà verbalitzava aquesta
seva esperança en el Senyor dient: «És bo amb els qui confien en ell. És bo amb
els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell
és la font de la vida. Tots viurem gràcies a Ell.» (Homilia 2 de novembre de
2015).
El monjo és l’home de l’esperança, d’una espera silenciosa,
pacient i sempre confiada, que diu com l’Apòstol:
«Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per
a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe que m'ha estat confiat.» (2 Tm
1,12). La fe és un tresor que guardem però en la gerra de terrissa de la nostra
fragilitat humana, de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu
sant Benet (Cf. RB 72,5). Els monjos estem certs de en qui creiem, de qui cerquem
al clos del monestir i lliurem per arribar-hi el noble combat de la fe amb dos
esplèndides armes: la pregària i el contacte amb la Paraula.
El nostre germà Josep ha estat un enamorat de la pregària, de
l’Ofici Diví i de la pregària personal, íntima i reservada; i el seu amor per
la Paraula, pel contacte sovintejat, diari i intens amb la Paraula de Déu, la Lectio
divina, ha estat tant intens que no se n’ha pogut estar de transmetre’l, d’encomanar-lo
als qui hem estat els seus deixebles tant monjos com laics. Amb aquests dos
pilars espirituals que omplen de sentit la vida del monjo, el nostre germà ha
pogut fonamentar-hi tant la vida comunitària com la vida de servei a Crist i
als germans, que és la imatge fixe que dona el monjo de la seva vocació. Una
imatge que ha de ser sempre viscuda amb sinceritat, amb netedat de cor,
allunyada d’exhibicionismes, perquè en paraules del P. Abat Josep: «La força
del testimoniatge està en la veritat. Si s'intueix que no hi ha set de Déu, que
l'amor no és l’essencial, el testimoniatge s’afebleix, per molt belles que
siguin les paraules que s'escoltin en els locutoris.» (Apunts Al
voltant de la vida contemplativa).
Tenir set de Déu, els monjos hem d’estar sempre assedegats de
Déu, desitjant de poder viure a la casa del Senyor, desitjant-ho amb tota
l’ànima, volent arribar davant d’Ell i fent camí vers Ell amb aquella claror
que il·lumina i que salva, com ens ha dit el salmista. Aquesta set que és
intrínseca a la vida del creient, és la que confiem en saciar a la fi de la
cursa, fruint en el país de la vida de la bondat del Senyor. I això és el que
demanem en aquesta celebració pel nostre germà, el P. Abat Josep, que visqui ja
a la casa del Senyor tots els dies de la seva vida, d’aquesta vida que ara tot
just ha encetat, una vida que és l’única i veritable vida. I per arribar-hi cal
morir, ens ho ha dit el Senyor en l’Evangeli «si el gra de blat quan cau a
terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit.» (Jn 12,24).
Així arriba el monjo a la mort, amb la serenor que dona la
confiança de l’encontre amb l’amic i l’amat, amb el conegut i estimat. Com
escriu Rainer Marie Rilke: «Déu és l'altre, aquesta alteritat que no entenem.
En aquest sentit, s'assembla a la mort. De fet, la mort està en Déu com un
aspecte primordial de la vida.» Si la mort està en Déu i si Déu és el nostre amat,
amic i estimat, què podem témer? És la confiança dels qui no estimen la seva
pròpia vida en aquest món i la guarden per a la vida eterna. La vida d’aquí, la
vida terrenal és un regal de Déu, el gran regal que ens fa, l’oportunitat que
ens ofereix, però tot i ser un regal del que hem de tenir tota cura, no és la
finalitat d’aquesta creatura feta a imatge de Déu que som nosaltres, la
finalitat és tornar a aquell qui l’ha creat.
Estem fets per Déu per tal de poder arribar a compartir la
seva vida plena i eterna, Hi ha qui ens ha obert el camí cap a Déu, el mateix
Crist que es va fer home per tal de compartir la nostra mort, de morir com a
home, i que va ressuscitar com a Fill de Déu per tal d’obrir-nos les portes de
la immortalitat i fer-nos fills de Déu amb el Fill. Unes portes a les que ara
truca el nostre germà el P. Abat Josep i a la porta pot mostrar en el seu
bagatge el seu amor a Crist, a l’Església, a la seva comunitat, a la Paraula, a
la pregària i al servei.
Ens ho ha dit Jesús, qui el segueix es fa servidor seu i el
Pare honorarà als qui han estat els seus servidors. Servir és viure la fe,
perquè la fe no és una cosa merament passiva, sinó que és una relació personal
amb la persona de Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres
concretes. Fem aquestes obres cada dia, creient i vivint les paraules del
Ressuscitat. (Cf. Homilia 2 de novembre de 2015). Això li demanem avui al
Senyor, que tot examinant-li les obres que ha fet el reconegui mereixedor
d’aquest honor, mai guanyat, sempre gràcia de Déu. Perquè nosaltres no ens
guanyem el cel, nosaltres no som perfectes, sols Crist és l’home perfecte (Gaudium
et Spes, 22), i tot allò que de dolent o d’imperfecte hem fet, de pensament, de
paraula, d’obra o d’omissió, necessita sempre de la gràcia i la misericòrdia
del Pare.
A aquesta misericòrdia apel·lem avui pel nostre germà, ell
que hi confià tant en aquest món. Una misericòrdia que demanem arrelant en el
record del seu passat, en tot el bé que ens ha fet a tants monjos, a tants
creients, a tants homes i dones; una misericòrdia que demanem ara i aquí en
present, pregant pel nostre germà el P. Abat Josep; una misericòrdia que
preguem perquè es faci realitat en un futur gloriós per a ell i també un dia
per a tots nosaltres.
Demanem al Senyor que giri la seva bondadosa mirada sobre el
nostre germà en aquesta Eucaristia que és passat, perquè la celebrem en comunió
amb tots aquells qui ens ha precedit en la vida monàstica i en la fe; que és
present perquè «celebrem aquest banquet de l'Eucaristia tot recordant aquest
germà nostre que també es va asseure al voltant de la taula en temps passats. I
– que és futur perquè - ho celebrem esperant, d'aquesta manera, preparar-nos
per a asseure'ns amb tots els germans que ens han deixat, en el banquet de la
casa del Pare.» (Cf. Homilia 2 de novembre de 2014).
La muerte vivida por Jesucristo y
en Jesucristo no tiene la última palabra, la última palabra la tiene Dios, Él
sabe lo que hace, por qué lo hace y cuándo y cómo hacerlo y nosotros, que a
veces dudamos de la idoneidad de los planes del Señor, debemos confiarnos
siempre en Él. Es para llamarnos a su lado que venimos al mundo, somos
criaturas de Dios, hemos sido hechos hijos suyos por el misterio de la
encarnación, pasión, muerte y resurrección de su Hijo, ante un amor tan inmenso
como el suyo no hay lugar para la duda. Y nosotros debemos amarle, como le amó
profundamente nuestro hermano el P. Abad José. Un amor que razona san Bernardo
diciendo: «hay dos razones por las que Dios debe ser amado por sí mismo. Una,
porque no hay nada más justo; otra, porque nada se puede amar con más provecho.
Preguntarse por qué debe ser amado Dios plantea dos cuestiones, pues podemos
dudar radicalmente de dos cosas fundamentales: qué razones presenta Dios para
que le amemos y qué ganamos nosotros con amarle. A estos dos planteamientos no
encuentro otra respuesta más digna que la siguiente: la razón para amar a
Dios es él mismo.» (Tratado sobre el amor, I,1)
La mort no ens ha de fer por, sols ens pot esporuguir si
perdent la fe, si perdem l’esperança. Vist des de l’esperança, la mort és
l’avantsala de la vida, de la trobada amb el Senyor, amb aquell a qui cerquem
aquí al monestir nit i dia, en cada moment de la nostra jornada; a vegades amb
deler, a vegades amb esforç; tal com ha fet al llarg de la seva vida el nostre
germà, confiat sempre en Crist i confiat també en Maria, la Mare a la que ha
estimat amb una intensitat profunda i sincera.
Demanem-li amb confiança i esperança al Senyor que ara que el
cos del nostre estimat P. Abat Josep reposarà als peus de Maria, allí on ell
s’aturava a pregar-li dia rere dia abans de Matines, tot just encetada la seva
jornada; Maria hagi estat per a ell la porta segura cap al seu Fill, aquella
dona que «tot és en ella tan il·luminat que no hi trobem cap tenebra, foscor o
tebiesa.» (Homilia 15 d’agost de 2014), com la definí el nostre germà, el
nostre estimat P. Abat Josep.
En aquests moments ens sentim torbats per la rapidesa de la
seva malaltia, però era per arribar a aquesta hora que el nostre germà havia
vingut al món, per arribar a aquesta hora pel que s’havia preparat com a creient,
com a prevere i com a monjo i ens havia alliçonat a preparar-nos-hi també a
tots nosaltres.
Estimat P. Josep, que Maria, mare de misericòrdia, mare de
Cister, t’introdueixi a la presència del seu Fill i Senyor nostre, i que Ell et
rebi amb aquella bondat i aquell amor que sols Déu, que és Pare enamorat de la
seva creatura, pot transmetre.