Epifania del Senyor
6 de gener de 2024
Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12
«Des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles,
en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i
comparteixen la mateixa promesa», ens ha dit l’Apòstol. La universalitat de la
salvació és una de les seves premisses. Crist vingué a salvar al món, a salvar
a la humanitat i si és ben cert que nasqué com a membre del poble que Déu
s’havia escollit per heretat, ben cert és també que no defugí als qui no en
formaven part, als qui aquell poble rebutjava com a pagans, un poble que fins i tot el rebutjà a Ell mateix,
però que tindrà sempre davant els ulls la crida a la salvació, la porta oberta
a Crist, malgrat que tantes vegades abans en la història de la salvació fou
infidel a Déu. Ell no deixa mai de cridar a tothom perquè vol la salvació de
tots.
La festa de l’Epifania, la teofania que avui
recordem i celebrem, aquesta manifestació de Déu davant dels homes, davant
d’uns homes, d’uns mags, vinguts de llunyanes terres i atrets per un signe
meravellós, una estrella que s’havia aixecat per mostrar-los el camí per
arribar fins al rei d’Israel, és la manifestació, l’anunci de la universalitat
de la salvació.
La festa de l'Epifania, que celebrem, ens
recorda precisament aquesta universalitat de la salvació. El Fill de Déu,
nascut a Betlem, és reconegut i adorat pels Mags arribats des de l'Orient,
representants qualificats de tota la humanitat. (Cf. Sant Joan Pau II 5 de gener
de 2005).
L’escena de l’Evangeli de Mateu ens presenta
ben gràficament aquesta realitat. Uns mags veieren una estrella i es posaren en
camí amb el ferm propòsit de retre homenatge a aquell rei amb or, encens i
mirra. «Els Mags d'Orient van davant. Inauguren el camí dels pobles cap a
Crist.» (Benet XVI 6 de gener de 2012). Mentrestant Herodes, el rei dels jueus,
en canvi restà quiet al seu palau, conreant la seva rancúnia i esperant a que
els mags li diguin on està aquell rei per retre-li també homenatge, un homenatge
que al final rebrà a la creu, l’homenatge del martiri, consentit i auspiciat
pel seu successor.
Déu crida als mags, ells responen a la crida
des de llunyanes terres; Herodes no és pas cridat per Déu i resta aturat en el
seu odi vers aquell qui veu ja com un adversari. «Herodes estava interessat en
el nen del qui parlaven els Mags, però no amb la finalitat d'adorar-lo, com vol
donar a entendre mentint, sinó per a eliminar-lo. Herodes és un home de poder,
que en l'altre només veu un rival contra el qual lluitar.» (Benet XVI 6 de
gener de 2011).
Déu parla als qui estan preparats per
escoltar-lo, als qui li obren el cor, mitjançant una estrella o mitjançant un
somni. Déu resta mut davant els qui ja d’antuvi tenen el cor tancat a la seva
paraula, davant dels qui es tanquen a la salvació. «La salvació que ens
porta Crist és «única, plena i completa perquè qui parla i actua és el Fill de
Déu encarnat.» (Dominus Iesus, 6). Els qui rebutgen a Crist, rebutgen la
salvació.
Aquests mags, a qui la tradició ha fet reis,
prestaren el seu homenatge prostrant-se a terra davant l’infant i la seva mare
i reconeixent-li un triple caràcter: el de Déu, el de Rei i el d’home. Això
representen els tres presents: l’encens, l’or i la mirra. En aquesta teofania
es remarca el caràcter reial de Jesús, una reialesa que ja ben bé apunta a no
ser d’aquest món, perquè no hi ha tron, hi ha una menjadora; no hi ha palau, hi
ha un humil establia; no hi ha una cort, hi ha una mare tota sola. Però des
d’aquesta mateixa humilitat la seva crida s’escampa per tota la terra, primer
als pastors del voltant, ara a uns mags vinguts de llunyanes terres; és la
crida universal d’aquest rei que governarà amb justícia el seu poble i serà
recte amb els humils, com ens ha dit el salmista. Els mags entraren a la casa,
veieren al nen amb la seva mare, es prosternaren i l’adoraren. Temps a venir el
deixeble estimat, seguint l’alerta de Maria Magdalena, correrà vers el
sepulcre, entrarà, veurà i creurà.
D’aquesta manera senzilla i planera s’anuncia
la salvació a tot el món. «la voluntat salvífica universal de Déu està
estretament connectada amb l'única mediació de Crist: «Déu vol que tots els
homes se salvin i arribin al coneixement ple de la veritat. Perquè hi ha un sol
Déu, i també un sol mediador entre Déu i els homes, Crist Jesús, home també,
que es va lliurar a si mateix com a rescat per tots» (1 Tm 2,4-6).» (Dominus
Iesus, 13).
Avui a Betlem es manifesta la reialesa del Fill de Déu fet
home, una reialesa que topa ja amb els reis d’aquest món. Demà serà al Jordà on
el Pare reconeixerà com a fill seu a Jesucrist, quan Joan el bategi amb aigua,
un baptisme que practicat per Joan i arribat a la plenitud del seu sentit amb
Crist i l’acció de l’Esperit, és per a nosaltres avui signe de salvació. I a
Canà, allí també amb Maria, com un preanunci de la taula de l’Eucaristia, es
manifestarà la seva humanitat i alhora l’anunci de que si allí l’aigua esdevé
vi, al cenacle el vi esdevindrà la sang del mateix Crist vessada a la creu per
a la salvació de molts.
Fruit d’aquestes seves manifestacions: «El Magisteri de
l'Església, fidel a la revelació divina, reitera que Jesucrist és el mediador i
el redemptor universal: “El Verb de Déu, per qui tot va ser fet, que es va
encarnar perquè, com a home perfecte que és, salvarà a tots i recapitularà
totes les coses”.» (Dominus Iesus, 11). Ell és la llum que il·lumina
també les nits més fosques, és l'estrella radiant del matí, el sol de justícia,
el fulgor misericordiós de Déu, que estima a tots els homes i a tots els pobles
de la terra. (Cf. Papa Francesc 6 de gener de 2023).
Sant Bernat ho expressa amb aquestes paraules: «un nen se'ns ha donat, però en qui habita
tota la plenitud de la divinitat. Ja que, quan va arribar la plenitud del
temps, va fer també la seva aparició la plenitud de la divinitat. Vingué en
carn mortal perquè, al presentar-se així davant els qui eren carnals, en
l'aparició de la seva humanitat es reconegués la seva bondat. Perquè, quan es
posa de manifest la humanitat de Déu, ja no pot mantenir-se oculta la seva
bondat.» (Homilia per l’Epifania, 1).
Un nen que és home,
rei i Déu; fet per a nosaltres home perfecte, rei de bondat i Déu misericordiós,
és adorat per uns mags. Ja
ha arribat l'hora que els autèntics adoradors adoren el Pare en Esperit i en
veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare, perquè Déu és esperit. Per
això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat. Com els pastors,
com els mags, com se’ns convida a fer-ho a nosaltres. (Cf. Jn 4,23-24).