Dimarts
de la setmana II de Pasqua
XXXIII
Trobada diocesana de Vida Creixent
Basílica
de Sant Esteve a Olot
Dimarts
14 d’abril de 2026
Fets
4,32-37; Salm 92,1ab.1c-2.5 i Jo 3,7b-15
Estem escoltant aquests dies, en aquestes setmanes del temps pasqual, el relat dels primers passos de l’Església. Jesús havia mort a la creu, aquest final havia deixat als seus en un estat de desconcert, però allò no havia estat pas el final sinó l’inici de quelcom molt més important i desconcertant alhora. Crist havia deixat la tomba buida, es va anar apareixent als seus i els obria els ulls davant de la gloria de Déu. Segurament res no va succeir com ells havien pensat que succeiria, però les maneres d’actuar de Déu no són les nostres i massa sovint som nosaltres que tenim la temptació de dir-li que ha de fer, com i quan ho ha de fer. Si no creien a Jesús quan parlava de les coses de la terra, certament era difícil que l’entenguessin quan anunciava les coses del cel.
Jesús anuncià a Nicodem que calia néixer de nou i és això el que porta la resurrecció del Senyor, els qui fan experiència del ressuscitat neixen de nou, s’obren a una perspectiva totalment nova per entendre la vida, la vida en el seu conjunt, que és molt més del que aquí veiem i vivim. La vida ens passa per davant dels ulls d’una manera a vegades diferent al que esperàvem, en qualsevol cas passa amb rapidesa i aquell neguit del infant o del jove per arribar a la maduresa es veu sovint superat pel ràpid pas dels anys que ens acosten a la vellesa. Sols Déu sap a que ens porta tot plegat, nosaltres sentim tant sols aquella remor, però no sabem ni d’on ve ni on va. Somnis no acomplerts i perspectives aconseguides; una cosa i l’altre es barregen en el nostre dia a dia. És l’experiència de la vida.
Els
deixebles quan feren experiència del ressuscitat foren capaços de tenir un sol
cor i una sola ànima; la seva experiència es transformava en obres i la
coherència de la seva fe transformada en accions concretes feia que fossin ben
vistos de la gent, tant més quan entre ells no permetien que ningú visqués en
la necessitat. Quan anem acumulant el pas dels anys, anem acumulant també
experiències, cada cosa viscuda passa a formar part del nostre bagatge, com
formava part del dels apòstols. La seva experiència de Crist ressuscitat no
hauria estat la mateixa sinó haguessin viscut abans l’experiència de la passió,
sinó haguessin experimentat la seva feblesa en un moment clau per a Jesús.
L’experiència està formada d’això, d’encerts i de desencerts i tot i que no és fàcil transmetre’l, aquest bagatge pot ser molt útil al qui ens venen darrere.
De fet nosaltres mateixos també som hereus dels qui han anat davant nostre, dels mateixos apòstols, vivim la nostra fe en base a aquella experiència que ells feren i que nosaltres tot i no haver-la viscut ens serveix com si fos pròpia per avançar en la nostra fe. El bagatge de l’experiència ens permet que malgrat apareguin limitacions «tenim una llibertat que cap dificultat pot llevar-nos: la d'estimar i resar. Tots, sempre, podem estimar i resar.» (Lleó XIV Missatge per a la V Jornada dels avis i gent gran).
Estimar i pregar eren els dos fonaments d’aquella primitiva Església, això ho podem fer tots, està al nostre abast i vivint així fem experiència de Crist ressuscitat, seguim el seus manaments, que es basen en el de l’amor: a Déu i als altres. Vivint així podem transmetre la fe, ni que a vegades sembli que no ens escolten o que no reben bé el missatge els qui ens envolten; però si som capaços de ser ben vistos per la gent, de ser-ho com a homes i dones que viuen amb senzillesa, però amb coherència la seva fe, la nostra fe interpel·larà, farà que qui ens conegui es pregunti «D'on li ve, tot això?» (Mt 13,56) i hi hagi la possibilitat d’acostar-los a través nostre cap a Crist.
La vida de l'Església i del món, en efecte, només es comprèn en la successió de les generacions, la història no s'esgota en el present, ni es consuma entre trobades fugaces i relacions fragmentàries, sinó que s'obre pas cap al futur. Si, per tant, és veritat que la gent gran necessita del vigor dels joves, també és veritat que la inexperiència dels joves necessita del testimoniatge dels més grans. Són sovint els grans un exemple de fe i devoció, de virtuts cíviques i de compromís social, de memòria i perseverança en les proves. Un llegat que es tramet des de l’esperança, l’amor i la coherència. (Cf. Lleó XIV Missatge per a la V Jornada dels avis i gent gran).
Amb la vostra experiència podeu parlar de coses que sabeu i transmetre el vostre testimoni de fe esdevenint així evangelitzadors, apòstols del Crist des de la maduresa i l’experiència.