Divendres Sant
La Passió del Senyor
Catedral de Girona
3 d’abril de 2026
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo
18,1-19,42
«Qui busqueu?» (Jn 18,4)
Havien sortit amb
llanternes i torxes i armats a cercar a aquell que havien tingut a l’abast cada
dia, a aquell que havien vist guarir mallats, fer caminar invàlids, retornar la
vista als cecs o treure dimonis. No s’havien atrevit llavors a fer-li res, ni
tants sols estimbar-lo penya-segat avall quan l’ocasió s’havia presentat. No
era que no tinguessin voluntat de fer-ho, el que succeïa és que no havia
arribat la seva hora. És Déu i no l’home qui controla els temps, qui marca el
ritme de la història de la salvació. Ara un cop havent-se recollit en la pregària
i haver acceptat de complir la voluntat del Pare d’estimar fins a l’extrem,
Crist es lliura als qui li volen mal, és Ell qui es lliura i no pas els altres
els qui el detenen, tot i que així ho creguin. Com tantes altres vegades
s’hauria pogut fer fonedís, hauria pogut presentar resistència o bé cercat
refugi en mans amigues; però l’hora ha arribat i és per a aquesta hora pel que
Crist ha vingut al món. No es tracta de retardar-ho més, ni de defugir la tasca
feixuga per la que ha estat designat; es tracta de fer la voluntat del Pare i
de completar el pla de salvació.
A qui buscaven aquell que
van anar al seu encontre? Cercaven aquell home la mort del qual ha d’estalviar
la mort de molts. I és cert que així serà, però no pas en el sentit conjuntural
que ells creuen, sinó en un sentit molt més ampli, en un sentit total: la mort
de Crist és la porta de la vida eterna per a tota la humanitat. Creient haver
sortit a buscar un malfactor, un insurgent, s’han topat amb el redemptor tot i
que ho desconeguin i s’han convertit així aquells soldats romans i aquells
homes de la guàrdia del temple, en actors secundaris, però necessaris, del pla
de Déu.
«Per tant, tu ets rei?» (Jn 18,37)
Ho havia cridat la gent el
diumenge abans, Crist fou aclamat com a rei, com a Messies. Però pocs foren
aleshores els qui s’havien adonat de que el seu regne no és d’aquest món. No és
que tant sols no sigui d’aquest món sinó que fins i tot es regeix per uns
barems que són del tot diversos als dels reialmes humans. El seu regne no cerca
imposar-se, sinó que vol proposar-se; no utilitza la força de les armes sinó
l’acció en nosaltres de les seves paraules; busca sumar i no restar, cerca la
comunió i no pas el rebuig. I tant que Crist és rei, Ell mateix ho reconeix,
però el seu regne no suposa cap perill per als regnes d’aquest món. O potser
sí, perquè el seu missatge està fonamentat en l’amor a Déu i als altres, en fer
opció preferencial pels febles, pels pobres, pels mallats, pels qui tenen fam i
set de justícia; en definitiva per tots aquells que els regnes d’aquest món o
bé menyspreen o bé descarten.
El seu regne ha vingut per
implantar-se als nostres cors i convidar-nos així a la conversió. Per esdevenir
súbdits seus ens cal adquirir la ciutadania d’aquells qui havent esta fets
fills de Déu pel mateix Fill formen part dels seus. Tot aquest plantejament,
nou i trencador alhora no és comprés per aquells que ara volent-li la mort, de
fet estan ajudant a la implantació del nou regne, sense saber-ho estant
consolidant allò que volen arrancar de soca-rel. A desgrat actuen a favor del
Regne perquè aquest tant sols pot implantar-se si el gra de blat cau a terra i
mor, sols així pot donar el fruit que ens cal per alimentar-nos de Déu.
«D'on ets, tu?» (Jn 19,9)
Tothom esperava el Messies,
però quan aquest vindria ningú no havia de saber d’on ho venia. Jesús és el
natzarè, i de Natzaret no en pot sortir res de bo. És el fill de Josep
i alguns dels qui el tracten coneixem el seu pare i la seva mare. Desconeixen
que és Déu el seu Pare, que si ha vingut és justament per portar la bona
nova als pobres, a curar els cors desfets, a
proclamar als captius la llibertat i als presos el
retorn de la llum (Cf. Is 61,1) i que ho ha de fer en nom del Pare. Per això
s’asseia al temple cada dia, per ensenyar el Regne, però ja se sap a Ell que ha
vingut en nom del seu Pare, no el volen acollir; en canvi, si un
altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acullen. (Cf. Jn 5,43).
Són pocs als qui ha estat
revelat qui és i d’on ve Jesús i encara més pocs als qui ha estat concedit de sabent-ho
formar part dels seus. Però el seu Regne no es basa en nombres i xifres, els
cridats ho són basant-se més en la qualitat que en la quantitat i això no
responent a criteris humans, no convenç a molts dels qui l’escolten.
«Tinc set.» (Jn 19,28)
«Tinc set», diu Jesús, i
d'aquesta manera manifesta la seva humanitat i també la nostra. Cap de
nosaltres pot bastar-se a si mateix. Ningú pot salvar-se per si mateix. La vida
arriba al seu acompliment no pas quan som forts, sinó quan aprenem a rebre. I
precisament en aquest moment, després d'haver rebut de mans alienes una esponja
xopada en vinagre» (Lleó XIV 3 de setembre de 2025) és quan Crist veu que la
seva missió ha arribat al moment de la mort. Crist té set perquè nosaltres
aprenguem també a tenir set i a demanar d’aquella aigua que sols ens en pot
donar Crist i de la qual qui en beu ja mai més no tindrà set: l'aigua que es
convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna (Cf. Jn 4,14).
La de Crist és una set
d’amor quan al calvari tot és desamor. Sabia que passaria el que ha passat però
no per això li ha deixat de doldre veure la traïció i la desafecció dels seus i
la fúria del poble que fa pocs dies l’aclamava i ara li vol la mort i una mort
de creu.
Amb la seva set Crist ens
obre aquella font d’aigua viva, brollant del seu costat la sang i l’aigua,
donant-ho tot, fins a l’extrem cerca de saciar la nostre de set i amb aquest
gest seu de suplicar aigua, tant ferestament correspost amb una esponja xopa de
vinagre, ens diu que cal reconèixer-nos febles, que ens cal ser conscients de
les nostres debilitats per demanar-li ajuda, per obrir-nos a la seva gràcia.
Des de la suficiència i l’egoisme no hi ha res a fer; tancant-nos en nosaltres
mateixos, no deixant espai a Déu ens tanquem a l’acció salvadora. Ens cal
reconèixer que tenim set, set de Déu, que estem assedegats de Déu.
«Tot s'ha complert.» (Jn
19,29)
A la creu tot s’ha complert però no pas tot ha acabat. El pla de Déu era aquest, enviar al seu Fill per compartir la nostra mort. En aquesta història cadascú hi ha representat el seu paper i finalment tot encaixa. Als ulls dels qui des d’un inici volien la mort de Jesús tot ha sortit rodó, s’han desfet del mestre incòmode i el perill d’alterar les coses s’ha superat. Hi ha també dolor, el de ma mare, el de les dones, el dels deixebles que, tots menys un, no han estat a l’alçada i segurament també en certa manera hi ha neguit en el cor de Pilat que a desgrat ha condemnat qui creia innocent. Però encara queda el darrer capítol per escriure, Crist ha anat deixant-ho entendre però pocs l’han entès; ells no van entendre de què els parlava. (Cf. Jn 10,6). Tant sols quan haurà estat enlairat a la creu el Fill de l'home, coneixerem que Ell és, i que no fa res pel seu compte i que aviat el Fill de l'home, que ara reposa al sepulcre, serà glorificat, i Déu serà glorificat en ell per a la nostra salvació. Aleshores realment tot s’haurà complert. Això serà la nit santa de la Pasqua.