Diumenge
II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A
Confirmacions a la Parròquia
de la Immaculada a Figueres
Diumenge
12 d’abril de 2026
Fets
2,42-47; Salm 117,1-2.3-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9 i Jo 20,19-31
Celebrem aquesta
setmana la resurrecció del Senyor. En els relats el Senyor és evidentment el
protagonista, en un primer moment per l’absència del seu cos del lloc on hauria
d’haver estat, la seva mort en la creu havia deixat desolats als seus i aquell
diumenge s’havia produït una situació nova que els seus no acabaven de
comprendre. De fet sempre els ha estat difícil entendre, ja quan l’escoltaven
creien que aquelles paraules eren massa difícils o entenien una cosa per
l’altre i creien en un regne terrenal quan Jesús els parlava del Regne de cel.
Per això ara reaccionen també de manera diversa davant
d’aquest fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia
estat dipositat feia poques hores la tomba és buida, amb el llençol i el
mocador sense el cos; aquest ha desaparegut del sepulcre on havia estat
dipositat i això planteja interrogants que poc a poc, cadascun a la seva
manera, es van responen.
Ho fa el mateix Jesús que es deixa veure primer a qui estima
més, a les dones, a Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida. Però fins i
tot ella ha d’aprendre a veure a Crist d’una manera diferent, no el reconeix
fins que la crida pel seu nom, Ell li parla, però Ell no es deixa tocar i li
comunica la seva pujada al Pare. Crist ha ressuscitat vertaderament, però no ha
tornat a la vida d’abans, ha iniciat una nova vida.
En aquest segon diumenge apareix un Jesús gloriós que
travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea, que parla amb els
deixebles. Crist ressuscitat es manifesta a la comunitat, i qui en aquell
moment no hi és, Tomàs, té dificultats per creure. Jesús davant la comunitat
els hi confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant.
Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada al Pare,
ara als deixebles els envia i els hi dona el poder de perdonar els pecats;
una missió molt important que sols pot
ser rebuda en rebre alhora l’Esperit. Apareixen tres elements: la missió, la
insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats.
La trobada del diumenge següent està dirigida als incrèduls,
directament a Tomàs a qui convida a tocar-lo però aquest amb la invitació ja en
té prou per creure. Però està dirigida també als qui sense haver vist, creuran,
és a dir a tots nosaltres.
Nosaltres, com els
deixebles
cadascun vivim la fe d’una manera personal com els apòstols la van viure i van
viure i experimentar la resurrecció d’una manera determinada. Pere apareix en
un lloc important, com si estes investit de certa autoritat ja que tot i
arribar el segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però i tot i veure
com està buit encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, tot i
que el relat no ho explica, encara més en sentir posteriorment el relat de
Maria Magdalena.
El deixeble estimat és un personatge molt important, no sols
perquè va amb Pere, arriba primer i veu des de fora per finalment entrar dins
del sepulcre, és important perquè - «ho veié i cregué» -; amb ell clou el cicle
narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement un dels deixebles cridats davant
Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús - «veniu i ho veureu» - ara -
«ho veié i cregué».
La resta dels deixebles estant reunits en un lloc tancat,
tenen por però s’han reunit i un cop reunits reben a Jesús que es posa enmig
d’ells i els confia la missió tot alenant-los l’Esperit. Una setmana després
tornen a estar reunits, encara amb les portes tancades, tot un símbol de la
reunió comunitària setmanal.
Tomàs és el protagonista de la segona part del relat,
l’absent, l’incrèdul i el qui representa aquells que no han vist i per això
dubten. Pere no ha entès, el deixeble estimat si, i Tomàs dubte i creu quan
veu. Un ha vist i ha cregut, l’altre ha de veure i tocar per creure.
La fe viscuda de manera personal i de manera comunitària és
la clau d’aquella primitiva Església. També nosaltres la vivim com una relació
personal amb el Senyor, que ens crida pel nostre nom, però per viure-la en
plenitud ens cal viure-la en comunitat, en comunió. Per això com a comunitat
ens alegrem, vivim plens d’una alegria
gran i gloriosa quan en Senyor afegeix nova gent a l’Església. Avui en donem,
gràcies i la vostra incorporació, la vostra confirmació en la fe us compromet
amb el Senyor però també ens compromet a nosaltres a ser viure la fe de manera
més intensa, viva i esperançada.
No hi ha millor evangelitzador que aquell que viu la fe amb
joia, perquè si la vivim ensopits, rutinàriament i amb grisor, no és
vertaderament fe. Estimats germans i germanes, donem gràcies al Senyor per
aquests germans nostres que avui han rebut els sagraments d’iniciació i alhora
siguem dignes de la confiança que ells han posat en Crist i en l’Església, que
formem cadascun de nosaltres. Vivint units i en comunió res no podrà
deteriorar, marcir o destruir la nostra fe en Crist ressuscitat.