Diumenge
II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A
Administració
dels Sagraments d’Iniciació als Catecúmens
Catedral
de Girona
Diumenge
12 d’abril de 2026
Fets
2,42-47; Salm 117,1-2.3-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9 i Jo 20,19-31
Heu pres la millor opció, la de Crist, la del Fill de Déu en qui creiem, en qui tenim la vida. No tingueu por dels entrebancs, aquests no desapareixeran és cert, però la força de l’Esperit i la mirada posada en Crist us ajudaran a superar-los. Ell és sempre comprensiu amb les debilitats dels altres, perquè quan va ressuscitar no hi va haver en Ell espai per al retret a cap dels seus apòstols, ho podia haver fet ja que Pere el va negar, els altres el van abandonar o ara Tomàs diu que si no veu, no creu.
Però Crist és sempre pacient amb nosaltres, ens ofereix una i altra vegada la possibilitat d’acostar-nos a Ell i sempre ens espera amb els braços oberts. No heu de tenir doncs por, no n’hem de tenir, de creure en Crist. Ell és el camí, la veritat i la vida; Ell i sols Ell té paraules de vida eterna, paraules que omplen de sentit la vida d’aquí i ens obren les portes a la vida eterna; són les paraules que han estat escrites perquè creguem que Ell és el Messies, el Fill de Déu.
Crist ens crida a creure en Ell, ens hi crida a cadascun de nosaltres, ho fa pel nostre nom i ens crida també a viure la fe com a comunitat, com a Església. Avui que celebrem la resurrecció del Senyor, com hem fet al llarg de tota aquesta darrera setmana, ens cal obrir els nostres cors al Senyor, deixar-lo entrar, perquè s’hi trobi bé i si Ell és amb nosaltres, res no hem de témer, tot ho podem esperar.
Estimats germans i germanes, creure és un do que ens ve de Déu, un regal que no podem rebutjar i que no es pot quedar per a nosaltres sols, és un regal per compartir, un regal que ens omple d’una alegria gran i gloriosa, que omple a tota la comunitat. Un cop Crist va ressuscitar, un cop els deixebles van fer experiència del ressuscitat, la presència de Crist es va centrar en la comunitat. No hi ha una sense l’altre. Crist va anar formant, preparant als seus per aquest moment i no li va ser fàcil, no acabaven d’entendre, li van fallar en el moment de la passió; però Crist no va renunciar a ells. Els deixebles tenien que fer i un camí, un camí com el que ens cal fer als nostres, perquè quan rebem el baptisme no s’ha acabat la cursa de la fe, tot just ha començat. En aquesta cursa, com en la dels apòstols, hi ha moments de por, moments de dubte, hi ha de tot. Però val la pena recorre-l.
Els apòstols fent experiència del ressuscitat i vivint aquesta experiència en el marc d’una comunitat, veuen com la seva fe, que era feble, es va consolidant i amb la seva també la nostra perquè nosaltres som els seus hereus, els seus successors, hereus de Pere, de Jaume, de Joan i també de Tomás. Ells ens van al davant i podem ben bé dir que la nostra fe té arrels apostòliques, centrada en Crist certament, però les columnes en la que es basa són els apòstols, l’origen és aquesta comunitat de Jerusalem de la que ens parlen els fets dels apòstols.
I això, lluny de ser una rèmora, és un avantatge, perquè ells eren homes com nosaltres, ells que amb les dones, sempre fidels, van fer experiència del ressuscitat, eren també febles, no sempre l’encertaven i malgrat tot foren capaços de transmetre la seva fe i donar el seu testimoni fins a la mort, i aquesta experiència de fe que va viure ells, ha arribat fins a nosaltres. La fortalesa els venia de la perseverança, de no donar-se per vençuts i per perseverar els donava força la pregària, l’escolta de l’ensenyament i la reunió al voltant de la taula de l’Eucaristia.
De fet la vida de l’Església no ha canviat gaire amb el pas dels segles, continuem centrant la nostra fe en Crist, en la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció; en els seus ensenyaments tal com ho vivíem els apòstols i nosaltres tenim aquest valor afegit, la seva experiència, la tradició que des d’aquella primitiva Església de Jerusalem, s’ha transmès de generació en generació fins a nosaltres.
I amb la fe tenim l’esperança, aquella esperança viva de la que ens ha parlat sant Pere, aquella que ningú pot destruir, deteriorar o marcir; una esperança a la que Déu mateix ens convida a viure. És a aquesta Església a la que avui us uniu, amb la que refermeu el vostre compromís.
Una Església que ens serveix de marc i ens ajuda per viure la fe, una Església composada per elements imperfectes, que som nosaltres, que som fal·libles; però una Església que ve de Crist i es dirigeix cap a Crist, que neix de l’experiència del ressuscitat, una Església on viure la fe ho és tot i que ens permet creure sense haver vist i viure amb goig i esperança.
Tot
plegat no ens impedeix de caure en el dubte, no ens treu de viure proves que
ens poden entristir. Sols fixant la mirada en Crist, com va acabar fent Tomàs
l’incrèdul, tot això ho podrem superar i ens permetrà seguir camí endavant fins
arribar a Ell en plenitud.
Ens hi ajuda la força de l’Esperit Sant, aquell que Crist alenà sobre els apòstols,