Diumenge
XXV durant l'any / Cicle A
Confirmacions
i Missa de Festa Major en honor a Sant Prim i Sant Felicià
Monestir
de Sant Pere a Besalú
Dissabte
19 de setembre de 2026
Is
55,6-9; Salm 144,2-3.8-9.17-18; Fl 1,20c-24.27a i Mt 20,1-16a
Cercar
al Senyor per a viure en Crist, aquest és el missatge que ens donen tant el
profeta Isaïes com l’apòstol sant Pau. Aquesta és la invitació a la que
respongueren els sants Prim i Felicià, aquests dos cristians, martiritzats
durant les persecucions de Dioclecià i Maximià i que són els vostres patrons.
En ells es complí la reflexió de sant Pau, per a ells morir, morir fidels a la
seva fe els va ser un guany. No és que rebutgessin la vida, al contrari
l’estimaven com a do del Senyor que és, però preferiren mantenir-se fidels a
conservar la vida.
Segurament que als seus ulls també es va presentar aquesta dicotomia que va es va plantejar sant Pau. Morir per estar ja amb Crist o continuar treballant i portant a terme un treball profitós. La vida dels sants, la vida dels màrtirs tampoc no és còmode i aquest fet ens consola també a nosaltres quan veiem sorgir dificultats al nostre voltant, quan ens toca escollir un camí o un altre, quan naveguem contra corrent.
Viure avui la fe és moltes vegades navegar contra corrent perquè són molts els factors que ens empenyen a seguir allò que la societat a cada moment ens presenta com el millor camí, no perquè ho sigui sinó perquè és el que se’ns impel·leix a seguir ves a saber moguts per quins interessos i amb quina finalitat.
El profeta Isaïes ens mostra que Déu és generós en el perdó i Jesús en l’Evangeli ens mostra que sempre hi som a temps per ser perdonats, sempre hi som a temps per convertir-nos, sempre hi som a temps per canviar el rumb i dirigir-lo cap a Crist. Jesús ens ho diu amb un text que amb una mirada purament humana ens resulta injust. Rebre el mateix per haver treballat tota una jornada sota el pes de la calor que havent treballat tant sols unes poques hores i ja al capvespre quan el sol afluixa, ens resulta discriminatori i injust.
Però ens ho ha dit Déu per boca del profeta Isaïes «els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus.» Aquestes paraules juntament amb la paràbola que ens explica Jesús en l’Evangeli topen amb la realitat que ens envolta. Ho vivim cada dia, al nostre voltant i en el nostre món. Posem barreres als qui d’antuvi parteixen amb menys oportunitats per tirar endavant i poder viure la vida amb dignitat.
Ens ho deia sant Joan Pau II ja l’any 1991: «Queda demostrat que és inacceptable l'afirmació que la derrota del socialisme deixa al capitalisme com a únic model d'organització econòmica. Cal trencar les barreres i els monopolis que col·loquen a tants pobles al marge del desenvolupament, i assegurar a tots, individus i nacions, les condicions bàsiques que permetin participar en aquest desenvolupament. Aquest objectiu exigeix esforços programats i responsables per part de tota la comunitat internacional. És necessari que les nacions més fortes sàpiguen oferir a les més febles oportunitats d'inserció en la vida internacional; que les més febles sàpiguen acceptar aquestes oportunitats.» (Centesimus Annus, 35). Ho escrivia en el centenari de l’Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, un papa que visqué un món en profunda transformació, com vivim nosaltres, i que ha estat reivindicat per l’actual papa Lleó XIV.
Però aquesta paràbola va molt més enllà del que en una primera lectura puguem llegir-hi. Ens parla del do de la fe i de l’acolliment del Senyor cap al qui creu. Aquests treballadors de darrera hora són o som tots aquells que havent pecat es converteixen, ni que sigui a darrera hora, i girant la mirada cap a Déu es fan tant mereixedors del Regne com els de primera hora.
La fe és un do que arribar quan arriba, ja que els temps de Déu no són els nostres, Per això confirmar la fe, com feu avui vosaltres davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de l’Església, és un acte generós i valent que el Senyor acull amb alegria i per això us atorga la força de l’Esperit Sant.
El Senyor us ha cridat a fer-ho, com aquell propietari que sortí de bon matí a cridar treballadors per a la seva vinya i que no es cansà de fer-ho fins al capvespre, conscient de que cada crida era una oportunitat per incorporar al treball de la vinya a nous treballadors.
La vinya és el Regne de Déu i en aquest regne hi ha treballadors de primera hora, de migjorn i de darrera hora quan el capvespre anuncia ja la fi de la jornada. Ho veiem en tants adults que s’incorporen a l’Església, en tants joves que desencisats per les respostes que dona el nostre món a les grans preguntes de la vida, cerquen Déu, a vegades fins i tot inconscients de cercar-lo, però Déu es val de tot per tal de que aportem un treball profitós i sols serà profitós si per a nosaltres viure és Crist.
Aquesta fou l’opció que prengueren els màrtirs, com sant Prim i sant Felicià, els vostres patrons; aquesta és l’opció que avui feu davant d’aquesta comunitat confirmant la vostra fe i aquesta és l’opció que el Senyor ens convida no tant sols a prendre sinó sobretot a mantenir al llarg de la nostra vida.
Ell crida a seguir-lo de bon matí, a mig matí, al migdia, a mitja tarda i una hora abans de pondre’s el sol. Ell sempre crida a seguir-lo perquè és generós a perdonar i el que vol sempre és que abandonem els camins injustos per convertir-nos a Ell.