Pentecosta

Pentecosta 

Any C

9 de juny de 2019

Fets 2,1-11; Salm 103; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

Escriu sant Joan Crisòstom: «Després d’haver celebrat la festa de la Passió, de la Resurrecció i de l’Ascensió al cel de nostre Senyor Jesucrist, avui, finalment, hem arribat al punt culminant dels dons, al fruit mateix de les promeses del Senyor.» (Homilia 2 de Pentecosta).

Davant de l’acompliment de l’obra de la Redempció Crist prometé als seus un paràclit. Jesús defineix a l’Esperit com el consolador, l’intercessor. No és pas l’únic, el mateix Crist és de fet el primer paràclit, el primer a portar-nos la bona nova. L’Esperit promès pel Fill ve darrera d’Ell i gràcies a Ell, ve per fer-se present en el món, per mitjà de l’Església de Crist, i mantenir així l’obra de la salvació en el món. El mateix Jesús, en l’Evangeli d’avui, defineix l’Esperit com aquell que ens farà recordar tot el que Crist ens ha dit i ens ho farà entendre. L’Esperit és qui obra el coneixement de Jesucrist com a Fill de Déu, qui ens el presenta com l’únic mitjancer. És aquell que s’uneix al nostre propi esperit per donar testimoni de que som fills de Déu i com a fills, hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. Com Jesús va ser promès en les Escriptures, anunciat pels profetes i després es va manifestar segons la carn a l’espera del seu retorn final; també l'Esperit, promès pel Pare i anunciat pel Fill, acompleix les promeses, però no per això posa fi a l'espera. És l’espera de la plenitud. Ara de l'amor de Déu en fem un tast després en la vida eterna, en el Regne, el posseirem en plenitud. 

L'Esperit ens mou a romandre vigilants i en atenta espera del retorn definitiu de Crist. «Ell us anunciarà el que ha de venir», diu Jesús del Paràclit (Jn 16, 13). L’Esperit ens mou a l’esperança, a l’espera de l’acompliment, de la instauració definitiva del nou ordre sorgit de la Pasqua, del Regne de Déu. L'Esperit Sant és, per tant, qui manté a l'Església en tensió, en atenta espera del retorn del Senyor. L'Esperit no és només una promesa en sentit estàtic, sinó que és la força de la promesa, que ens fa sentir la realitat de la salvació. 

L’Esperit surt del Pare i ve al món. El Pare envia l’Esperit en nom del seu Fill, Jesús de Natzaret, el Crist, i és el Fill qui prega al Pare que enviï l’Esperit al món. La missió de l’Esperit Sant està sempre unida al Fill que no revela plenament l’Esperit fins que no ha estat glorificat; sols aleshores, assegut a la dreta del Pare, pot enviar l’Esperit als qui creuen en Ell. 

Romandre junts va ser la condició que va posar Jesús per a acollir el do de l'Esperit Sant. Per això no podem acontentar-nos amb retenir l’esperança només per a nosaltres. L'Esperit Sant ha de fer de nosaltres sembradors d'esperança.

Ens deia ahir l’arquebisbe Joan «Cal indicar que la propietat de l'Esperit és la de ser principi de comunió en la vida eclesial. I és en la comunió amb tot el cos, quan es pot albirar la veritat total. (...) Siguem, doncs, servidors de l'Esperit. Es tracta de deixar espai a l'Esperit i no ofegar-lo en els altres. Per contra, és necessari captar les seves manifestacions més subtils. Per això, cal silenci, oració i, a més, la major part de les vegades, de la capacitat de perdonar, de la virtut heroica del perdó, virtut tan necessària en aquests moments tant a nivell eclesial, com social i polític.»

Demanem avui l’ajut de l’Esperit per la nostra Església de Tarragona. Tot agraint al Senyor el pontificat de l’arquebisbe Jaume, exemple de proximitat, de senzillesa i d’humanitat; demanem al Senyor que faci davallar el seu Esperit Sant sobre l’arquebisbe Joan perquè guiï els seus passos i vetlli pel seu ministeri.

Que l’Esperit sigui la nostra vida, l’Esperit de la veritat que ens fa proclamar les grandeses de Déu.

Ascensió del Senyor

Ascensió del Senyor 

Any C

2 de juny de 2019

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«Crist ha inaugurat l'entrada (al santuari), obrint-nos un camí nou». Tot és novetat en la vida i la missió de Crist. Ell s’ha ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat; perquè l’obra de la redempció és única i irrepetible, per ella Déu Pare enviant al seu Fill, fent-lo home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ens ha fet partícips de la seva divinitat, ens ha fet fills de Déu. L’obra de la redempció és una i indivisible; Crist ha compartit la nostra humanitat, els nostres sofriments i la nostra mort; ressuscitant ha vençut la mort i ens ha fet partícips de la vida vertadera i eterna i ara, avui ho recordem, pujant al cel ens obre de nou les portes del paradís. 

Ja bora el mateix sepulcre, amb la pedra tot just rodolada a un costat i el seu interior buit, Jesús digué a Maria Magdalena: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.» Hi puja enmig d'aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, ens diu avui el salmista, i hi puja per a preparar-nos-hi l’estada. Ens obre així les portes del cel com ens ha anunciat tot dient: «Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.»  (Jn 14,2-4). Ell és el camí, la veritat i la vida.

Als deixebles, a nosaltres, ens costa d’entendre-ho: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d'Israel?», li diuen ells i Crist respon deixant-los sols, pujant als cels. Ara que l’havien recuperat, que s’havien acostumat a la seva presència glorificada, ben real, ara els torna a deixar i de manera definitiva. No els fou fàcil, segurament, acostumar-se a llur absència. No podrien ja escoltar-lo, compartir pa i peix amb Ell, veure’l fer miracles. Però malgrat tot, plens d'una alegria immensa, se'n tornaren a Jerusalem i al temple donaven gràcies a Déu. L’evangelista Lluc inicia el seu relat al temple amb un incrèdul Zacaries davant l’anunci del naixement del seu fill, el precursor; i el finalitza al temple quan ja tot s’ha acomplert i la nostra redempció és un fet.

El Fill essent veritablement Déu, es va fer home, l’home perfecte, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang i ens deixà per a anar-se’n al cel, al Pare. Crist deixà al Pare per venir al món, ara deixa el món per tornar al Pare, la seva estada terrenal no ha estat endebades, ha sigut llavor de la nostra salvació i ara torna amb el Pare per preparar-nos-hi una estada a casa seva. 

De fet no ens deixa, està ben present en la seva Paraula, aquella que ja de temps antics anunciava la seva vinguda; està ben present en la missió confiada als seus apòstols, és a dir a l’Església, missió de testimoni destinada a tot el món. És present especialment en l’Esperit promès. Nosaltres estem cridats a continuar la tasca que el Senyor va confiar als Apòstols, nosaltres els qui formem part de l'Església i hem rebut el do de l'Esperit Sant.

L’ascensió del Senyor ens convida a madurar en la fe i amb la vinguda de l'Esperit, promès, se'ns obre el camí de la plenitud futura. «Ara me'n vaig al qui m'ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa perquè us he dit això. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré.» (Jn 16, 5.7). Jesús revela així la plenitud de la vida, de la vida en el Pare. Si en la creu, venç a la mort, i ressuscitant ens dona la vida; pujant al cel ens mostra el camí definitiu cap al Pare i amb la vinguda de l’Esperit promès ens dona la força necessària per recórrer-lo. 

Avui revivim el moment en què Crist, acomplerta la seva missió a la terra, tornà al Pare. És el coronament de la glorificació de Crist, acomplerta en la Pasqua i és l’anunci del do de l'Esperit Sant, que succeirà en la Pentecosta. 

L'Ascensió del Senyor no és un episodi aïllat, sinó part integrant de l'únic i irrepetible misteri, el de la redempció per la qual Crist ens ha fet fills del Pare. Com escriu sant Agustí «Va baixar del cel per misericòrdia, però no hi va pujar ja tot sol, perquè nosaltres pujàrem amb Ell per la gràcia» (Sermó sobre l’Ascensió 98).

Diumenge III de Pasqua / Cicle C

Diumenge III de Pasqua / Cicle C

5 de maig de 2019

Fets 5,27b-32.40b-41, Salm 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; Ap 5,11-14 i Jn 21,1-19

Pere, Tomàs, Natanael, Jaume, Joan i dos deixebles més intenten recuperar la normalitat de la seva vida, aquella anterior i perduda arrel de l’encontre amb Jesús. Surten a pescar, és de nit i la foscor ho omple tot, també les seves ànimes. Tan bon punt apunta la llum de l’albada algú, a qui no reconeixen, de la vora estant els interpel·la i el que havia estat una pesca fracassada esdevé tant de peix que ni les xarxes el poden treure. En el marc d'una simbologia profètica és el símbol de la fecunditat de la missió confiada per Crist a aquells pescadors, als deixebles. «És el Senyor», diu el deixeble estimat, realment és cosa del Senyor convertir en èxit el que era un fracàs; en fe el que era dubte; en joia el que era desencís; en coratge el que era por.

És la tercera aparició de Crist ressuscitat que narra el quart Evangeli. De nou és Jesús qui surt a l’encontre dels seus; ara al llac entremig dels neguits més mundans, més quotidians dels seus deixebles. Com la seva vida les xarxes són buides, però l’encontre amb el Senyor ressuscitat omple xarxes y vides. De nou la perspicàcia del deixeble estimat que mira sempre al Senyor amb ulls enamoradissos fa que altre cop, com vora el sepulcre aquell primer diumenge quan Maria Magdalena els havia esverat, vegi i cregui i creient manifesti públicament la seva fe dient: «és el Senyor». Aleshores Pere vestint-se, revestint-se de l’home nou, es llença a l’aigua, símbol del baptisme; posant-se de nou el vestit de la fe que havia perdut aquell divendres en un pati vora un foc, és capaç de llençar-se a l’aigua i no defallir i nedant arribar fins on és Jesús i quan estan tots reunits, símbol de la comunitat, sense ni gosar a preguntar-li per la seva identitat, comparteixen amb Ell pa i peixos, com en aquella multiplicació a la muntanya.

La fe demana accions radicals i com Pere es llança de la barca, Pau caurà del cavall, perquè aquesta és la força del Senyor. És Déu qui marca els temps, el Senyor sap quan li cal intervenir en la vida dels deixebles, en les nostres vides. Sap que quan defallim, quan ho donem tot per perdut no pas tot està perdut, si de nou calem les xarxes potser ara les omplirem; cal fe, cal fiar-se de la seva veu; sense la seva ajuda no ens en sortim, si l’escoltem tot és possible. Certament Ell és l'Anyell que ha estat degollat, Ell és qui és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança. La fe dels apòstols defallia, la temptació de tornar a la rutina, a la falsa comoditat, els guiava; sols l’aparició de Jesús ressuscitat canvià la seva feblesa en fortalesa, el seu dubte en certesa.

La fe no és una camí recte o planer, està ple de giravolts i de solcs, Pere ho sap molt bé, hi ha caigut més d’una vegada; ell que havia promès una fidelitat a tota prova davant una simple criada el va negar tres cops. Però Pere l’estima i Jesús sap que l’estima i com l’estima. Per això li diu: «Simó, fill de Joan, m'estimes?» Certament el seu amor no és, no pot ser pas un amor sense límits, sense reserves, total, incondicional perquè ja ha experimentat la seva pròpia debilitat. Pere l’estima com sap i com pot, sense arribar a l’extrem com Jesús arribà aquell darrer vespre amb els deixebles rentant-los els peus. Però Pere sap que tant sols estimant-lo serà capaç de pasturar les ovelles; sap que tant sols estimant-lo un dia acceptarà que el cenyeixi un altre i el porti allà on no voldrà anar; sap que tant sols estimant-lo serà capaç de seguir-lo.

Pere sap bé que ha de posar tota la seva confiança només en Crist, per això ens acosta a Jesús, ens el fa proper, accessible perquè el nostre amor tampoc arriba mai a ser incondicional, total, sinó que és fràgil i a voltes poruc, com el de Pere; però és Jesús qui s’adapta al nostre amor i això ens dona esperança. Les nostres mancances, les nostres infidelitats no són obstacle per a ser estimats pel Senyor si quan Ell ens mira, si quan Ell ens crida, si quan Ell ens parla sabem reconèixer-lo i dir «és el Senyor» i seguir-lo. Si en som testimonis i som capaços d’obeir-lo a Ell abans que als homes; de la resposta de Pere al sanedrí en deduirem que obeir-lo vol dir ser fidels a la causa de la veritat, seguir aquell qui és la veritat; vol dir en definitiva seguir a Crist. Aquesta veritat, és la veritat salvífica, la que ens mostra el Crist ressuscitat, anunciada en el seu ensenyament i que el mateix Pare amb l’Esperit han confirmat amb la resurrecció del Fill.

Al qui seu al tron i a l'Anyell sigui donada la lloança, l'honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. Anem amb Ell, seguim-lo.

75è aniversari de la reconstrucció de l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents

Santa Maria Verge, Reina dels Apòstols

Parròquia de la transfiguració

Vimbodí i Poblet

Dissabte 4 de maig de 2019

75è aniversari de la reconstrucció de l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents

Ac 1, 12-14; 2, 1-4 i Jn 19, 25-27.

Maria, la mare, la dona; estava al peus de la creu de Jesús, adolorida pel sofriment del seu fill. Maria s’havia refiat de Déu, des de que l’àngel li anuncià que concebria un fill sabia que aquest no tindria una vida fàcil, que la seva no seria una vida com la dels altres nois de Natzaret perquè ja des de la seva concepció estava assenyalat per Déu. Però als peus de la creu, veient al seu Fill abandonat per tots, vexat, escarnit, traït, negat  i sol; el seu cor adolorit deuria pensar si calia tot allò, si no s’hagués pogut fer d’una altra manera sense tant sofriment. Maria és la mare, la dona, que pateix en silenci, que ho va conservant tot en el seu cor, que sovint no entén el per què, però que sempre confia en Déu. Als peus de la creu Jesús lliurà Maria, com a mare, al deixeble estimat, la seva maternitat s’estén així a tots els deixebles, significada en aquest deixeble no tant per l’afecte especial que Jesús li tenia, sinó en tant que personifica el deixeble perfecte, aquell que no l’ha abandonat, aquell qui en arribar al sepulcre el matí del primer dia de la setmana, ha vist i ha cregut. Però als peus de la creu sorgeix també una maternitat eclesial, Maria es converteix en mare i icona de l’Església, la seva maternitat corporal respecte a Jesús esdevé maternitat espiritual respecte a tota l’Església.

Som al temps pasqual, el temps de l’esperança, de la joia; Crist ha ressuscitat d’entre els morts; primer alguns han vist la tomba buida, després d’altres, poc a poc quan els ulls se’ls han anat obrint, l’han vist, l’han reconegut, han menjat amb Ell, els ha explicat el sentit messiànic de les Escriptures. No ha els ha estat fàcil reconèixer-lo, perquè no ho podien fer amb els ulls del cos, els calien els ulls de la fe. Però Maria com ha viscut la resurrecció del seu Fill? Els Fets dels Apòstols ens la situen convivint, pregant amb els apòstols, formant part activa, amb les altres dones, de la primera comunitat cristiana; però malgrat això no ens parlen de que Jesús s’hagués aparegut a la seva mare; enlloc Jesús diu als seus: «Correu, aneu a dir-li a la meva mare que soc viu, que he ressuscitat, que no li cal patir.» No fa falta, Maria sempre ha sabut que la missió del seu Fill conclouria amb la nostra redempció, no ha sabut mai certament com seria tot això, però ja l’àngel li va comunicar que per a Déu coses que als homes semblen impossibles són possibles.

Maria es presentada en els relats pasquals com a arca de l’aliança i alhora com a model per a tota l’Església, model de fe. «Ja  a l’albada de l’Església, en començar el llarg camí per mitjà de la fe que començava a la Pentecosta a Jerusalem, Maria estava amb tots els qui constituïen la llavor del nou Israel. Estava present enmig d’ells com un testimoni excepcional del misteri de Crist. I l’Església perseverava constantment en la pregària amb ella i, alhora, la contemplava a la llum de la Paraula feta carn. (...) Maria pertany indissolublement al misteri de Crist i pertany a més al misteri de l’Església des del inici, des del seu començament. (...) Aquesta fe de Maria, que assenyala el inici de la nova i eterna Aliança de Déu amb la humanitat en Jesucrist, aquesta heroica fe seva, precedeix el testimoni apostòlic de l’Església, i roman en el cor de l’Església.», en paraules de sant Joan Pau II (RMa, 27)

Maria és la icona de l’esperança, de la confiança, de la fe, de l’Església. Ella la sempre callada, un xic temorosa, a vegades superada per les reaccions del seu Fill, però sempre ferma en la seva fe. A Natzaret, a Canà, al peu de la creu o al cenacle; Maria sempre confia i estima al seu Fill per damunt de qualsevol altre cosa perquè sap que estimant-lo a Ell, estima a Déu. És per tot això que la figura de Maria se’ns fa tant propera, la tenim tant propera, per això són tantes les advocacions sota les quals la venerem, perquè ella és la nostra mare. Ja que Jesús la confià com a tal al seu deixeble estimat, a tots nosaltres.

Tot donant gràcies pels 75 anys de la restauració de l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents donem-ne també pel pontificat del qui ha estat el nostre arquebisbe Jaume i demanem avui de manera especial a la Mare de Déu dels Torrents que beneeixi i il·lumini a l’arquebisbe electe Joan i no deixi mai de protegir a Vimbodí i a tota l’Església de Tarragona.