Dissabte de la V setmana de Pasqua

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de santa Maria de Poblet el dissabte 24 de maig de 2014

DISSABTE DE LA SETMANA V PASQUA

 

24 de maig de 2014

Ac 16,1-10. Sl 99,2.3.5. Jn 15,18-21

L’amor enfront de l’odi, l’amor en la comunitat cristiana i l’odi en el món, l’amor en els qui reconeixen en Crist al Pare i l’odi en els qui el rebutgen; són la gran contraposició que ens presenta avui aquest fragment del quart Evangeli. El rebuig que Jesús ha experimentat l’experimentaran també els qui segueixin el seu camí. Jesús adverteix als deixebles, potser per consolar-los però sobretot per preparar-los, els adverteix que el camí no serà fàcil, «us he dit tot això perquè no sucumbiu a la prova», diu Jesús uns versets més endavant. L’amor i l’odi dos elements ben presents al llarg de tota la història humana.

En aquestes setmanes del temps pasqual en la litúrgia de la Paraula estem fent  camí amb la primera comunitat cristiana, amb els deixebles i molt especialment amb Pere i Pau, i en aquest camí, l’anomenada via, veiem com no manquen les dificultats i els riscos, els rebuigs i les incomprensions, l’odi i l’amor. No són sols dificultats externes, també hi  apareixen ben sovint els problemes interns de la comunitat; sols escoltant i discutint les opinions diverses, cercant la veritat, cercant la unitat, es forma comunitat, com ha recordat el Papa Francesc als estudiants de teologia a Roma fa pocs dies. Malgrat tot però els deixebles envigorits per l’Esperit afronten qualsevol entrebanc perquè com ens diu avui la primera lectura estaven «convençuts que Déu ens hi cridava per evangelitzar-los».

La gran missió és i ha estat sempre difondre l’Evangeli. El rebuig a la Bona Nova però, no ens dispensa de la tasca d’oferir-la al món, un cop i un altre, de presentar-li el missatge esperançador de Crist, vencedor de la mort. Una tasca difícil que demana en cada moment nous mètodes i reclama sempre l’amor a la criatura humana, la gran obra gratuïta de Déu. Del desconeixement i la incomprensió de l’altre sorgeix l’odi, de la proximitat respectuosa sorgeix la comprensió i sols així hi pot sorgir l’amor. L’Església ha de fer el seu missatge clar i atractiu per poder desvetllar al món, per poder convèncer-lo que no pas imposar-li res; encisar-lo  amb l’amor de Déu. Una tasca de tots, de tots els cristians, tots han de ser capaços de portar-la a terme, desvetllar al món, i a aquesta ens hi empeny amb força el Concili Vaticà II; l’Església, diu la constitució Gaudium et Spes, «Només desitja una cosa: continuar, sota la guia de l'Esperit, l'obra mateixa de Crist, que va venir al món per donar testimoniatge de la veritat, per salvar i no per jutjar, per servir i no per ser servit.»

Missatge i servei, dos grans punts que omplen la vida de les primeres comunitats cristianes i centren també la vida de l’Església avui. La missió evangelitzadora ha d’anar estretament lligada a l’amor al proïsme, al servei a tots, i molt especialment als qui no comparteixen la nostra esperança.

Indubtablement alhora cal asserenar el nostre ànim i els de les nostres comunitats, cal conrear l’amor dins l’Església; com ens diu el Papa Francesc en l’Exhortació Apostòlica el Goig de l’Evangeli: «em dol tant comprovar com en algunes comunitats cristianes, i àdhuc entre persones consagrades, consentim diverses formes d'odi, divisions, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d'imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui anem a evangelitzar amb aquests comportaments?»

Compartint la joia de la bona nova, arribant als cors dels altres per l’amor podrem aconseguir, sols així podrem, que els qui rebutgen reconèixer en Jesús al Pare escoltin el nostre missatge, que la comunitat cristiana sigui part del món i treballi per al món i enfront de l’odi hi posarem amor, l’amor que hi ha en els nostres cors i en les nostres comunitats, l’amor extingirà l’odi; és la revolució de la tendresa a la que el Papa Francesc ens convida a militar.

Sant Jordi 2014

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de santa Maria de Poblet el dimarts 29 d'abril de 2014, solemnitat traslladada de sant Jordi, patró secundari de Catalunya

Solemnitat de sant Jordi, patró secundari de Catalunya

29 d’abril de 2014

Els màrtirs no van estimar tant la vida que els fes por la mort. La vida és el regal més preuat que Déu ens ha donat, el bé més preciós, la mostra de l’amor gratuït de Déu i per això els cristians defensem la vida i que l’home la pugui viure amb dignitat, perquè és un regal de Déu, personal i intransferible que cap altre home no té dret a malmetre.  Els màrtirs no menyspreen la seva vida, no estimen la mort per si mateixa ja que no hi ha cap home que no senti por de la mort, que no hagi de vèncer la por per poder lliurar la seva vida. Els màrtirs són els qui donen la seva vida per amor a Crist i al proïsme, en ells l’amor és més fort que la mort i amb l’amor vencen la por.

Ens deia el papa Francesc en el missatge per la beatificació dels màrtirs del segle XX a Tarragona que «Sempre cal morir una mica per sortir de nosaltres mateixos, del nostre egoisme, del nostre benestar, de la nostra mandra, de les nostres tristeses, i obrir-nos a Déu, als altres, especialment als qui més ho necessiten.»[1] Els màrtirs són els qui es varen obrir i donar als altres de tal manera que varen donar la vida i ho varen poder fer amb la força que dona l’amor, l’amor de Déu i l’amor a Déu, estimaven a Déu i eren estimats per Déu.

Tots pel sol fet de ser cristians som testimonis de la fe que professem, i ens cal ser més testimonis que mestres. La nostra societat, el nostre poble, també avui i aquí té necessitat de testimonis de fe, ens ho recordaven els nostres bisbes amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del document Arrels Cristianes de Catalunya dient-nos «La societat contemporània vol testimonis més que no pas mestres, i si accepta els mestres ho fa en la mesura que són autèntics testimonis. (...) Tots – afegien els bisbes catalans -  necessitem viure amb més radicalitat i coherència el que prediquem, a fi que molts dels nostres coetanis puguin sentir-se atrets novament per Jesucrist i es descobreixin convidats a formar part activa de la comunitat dels seus deixebles.»[2]. Cal donar doncs testimoni de la nostra fe amb la nostra vida.

Els màrtirs són aquelles sarments esporgades que donen fruit. Jesús sovint pren exemples de coses familiars per als seus deixebles, la vida al camp, els conreus, el cicle de la natura. Aquí ens mostra un vincle profund, el del cep i les sarments; la sarment és una ramificació del cep, comparteixen una mateixa vida però la sarment sense el cep és nores, mort sense fruit, sense sentit. En l’Evangeli Jesús ens presenta dos camins un de negatiu amb una sarment seca sense fruit que ha de ser tallada i cremada; de l’altra costat una sarment viva de la que el vinyater espera fruit i per això l’esporga perquè en doni encara més; la corregeix, perquè sinó la seva força es dispersaria i no donaria prou fruit, i per esperonar-la a donar tot allò que és capaç de donar, li esporga l’egoisme, la mandra, les tristeses i així doni fruit obrint-se a Déu i als altres.

Els màrtirs són els qui han donat fruit, els qui havent estat esporgats han esdevingut testimonis i arriben a estimar fins a l’extrem, els testimonis per amor, i com deia Pau VI «L'amor és el principi, la força, el mètode, l'amor és la causa per la qual val la pena actuar i lluitar.»[3], l’amor és la causa per la que val la pena donar-ho tot, fins i tot la vida.  

En aquest temps pasqual en el que celebrem encara amb més força la redempció que Déu ens ha donat per amor, en el seu Fill, el record dels màrtirs adquireix un marcat protagonisme. La nostra terra ha estat de sempre regada amb la sang dels màrtirs i a la protecció d’un altre màrtir, sant Jordi, es confia. Els màrtirs són els qui varen donar fruit perquè estaven amb Crist i en Crist; amb la força del seu amor, varen ser capaços de lliurar la seva vida, d’estimar fins a l’extrem perquè sense Ell res no podien. Ells varen obrir les portes del seu cor de bat a bat[4] a l’amor de Déu i no varen tenir por de ser testimonis de la presència de Déu en el món.

---

[1] Missatge del Papa Francesc en la beatificació dels màrtirs del segle XX a Tarragona el 13 d’octubre de 2013.

[2] Al servei del nostre Poble (2011) conclusió.

[3] Pau VI Homilia 23 d’agost de 1968 a Bogotà.

[4] Homilia Joan Pau II en la cerimònia d’inici del seu pontificat 22 d’octubre de 1978.