Dimecres
de la setmana XXII durant l'any / II
Basílica
de Santa Maria la Major
Pelegrinatge
diocesà de l'Esperança a Roma
Dimecres
3 de setembre de 2025
Col
3,1-11; Salm 144,2-3.10-11.12-13ab i Lc 6,20-26
L’apòstol sant
Pau ens convida a posar la nostra esperança en allò que Déu ens té reservat,
Aquesta l’esperança que la predicació de l’Evangeli ens fa conèixer. Tenir
l’esperança com a motor de la nostra fe fou també la invitació que ens feu el
papa Francesc en convocar aquest any jubilar 2025 que estem vivint amb
intensitat aquí a Roma.
Avui en aquesta
celebració ens acompanya de manera especial Maria, la Mare de Déu i mare nostre;
ella fou la primera deixeble de jesús, la mare aprengué en el Fill a confiar i a
viure la fe en el Pare amb esperança.
Aquesta seva
confiança és el millor exemple que ens pot donar; aquella dona de poble a qui
Déu feu la gràcia d’una maternitat privilegiada, ser mare del seu Fill i
rebre-la a la fi de la seva vida en cos i ànima al cel, juntament amb la seva
virginitat i la seva concepció immaculada.
Vida de Maria no
fou fàcil, quan va acceptar que es fes en ella la voluntat de Déu, va acceptar
també de participar del dolor de la creu i al llarg de la vida de Jesús de la
incertesa, de la por que com a mare sentia quan en seu Fill, que feia complia
també la voluntat del Pare, acceptava de ser perseguit, humiliat i finalment crucificat.
A l’advocació de
Maria que es venera en aquesta basílica el papa Francesc li tenia una gran
devoció, tanta que va voler ser sepultat prop de la imatge de Maria a qui
demanava protecció en emprendre els seus viatges i a qui donava gràcies un cop
retornat.
El papa Francesc
ens parlava de com Maria mirava al seu Fill pensant en el seu futur, quina mare
no ho fa, ens parlava de com tenia Maria clavades al seu cor aquelles paraules
de l’ancià Simeó, aquella profecia del dia en que el van presentar al temple i
va profetitzar que una espasa de dolor li traspassaria el cor.
Malgrat tot
Maria fou una dona esperançada, a Natzaret i a Jerusalem, amb el seu espòs i el
seu Fill i amb els apòstols un cop mort i ressuscitat Jesús. Maria estava
convençuda de que tot plegat era per major gloria de Déu.
Aquesta
confiança de Maria ens ha de servir de model. Aquella dona que com ens ha dit aquest matí el papa Lleó, sabia donar i rebre, estimar i ser estimada. Vosaltres ho sabeu prou bé, mars
i avies, que coneixeu el neguit de criar els fills, d’ajudar-los a formar-se
per tal de tenir una vida digne i sovint veieu com aquest tresor que és la fe
no es transmesa als vostres nets. És aquest un dolor que també traspassa els
vostres cors; però teniu mitjans per transmetre la vostre amb dolcesa, per
evangelitzar amb una paraula, ensenyant una pregària, amb discreció però amb
esperança, amb l’esperança de que aquesta petita llavor que podeu posar en els
cors dels vostres nets, un dia sigui una fe robusta i forta, no perdeu aquesta
esperança.
Maria no era una
dona de moltes paraules, tant sols de les justes i precises, era una dona de
silencis, de cor receptiu on meditar allò que vivia i escoltava. Ella no
cercava polèmiques ni enfrontaments, però no renunciava a ser la primera
deixeble i la primera evangelitzadora, donant testimoni de la seva fe.
També nosaltres experimentem avui aquí la proximitat de la Mare, una mare sempre afectuosa, que mai no abandona als seus fills i ens diu que no perdem mai l’esperança, que és signe de consol. Que així sigui amb l’ajuda de Maria, mare de Déu i mare nostre.