Diumenge
XXIII durant l'any / Cicle C
Parròquia
de Santa Cristina d’Aro
Diumenge
7 de setembre de 2025
Sa
9,13-18; Salm 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17; Flm 9b-10.12-17 i Lc 14,25-33
El
nivell d’exigència de Jesús per als qui el volen seguir és alt. Renunciar a
posar per davant de Déu al pare i a la mare, als germans i les germanes, a la
pròpia vida fins i tot i a més haver de prendre una creu pesada no sembla la
millor manera d’aconseguir adeptes. Però seguir a Crist no és cosa d’ofertes
humanament atraients, el que Crist ens ofereix no ho podrem obtenir en cap
altre lloc sinó és en la seva proximitat. En una societat on la bellesa, el
poder o la riquesa es posen per davant de moltes altres coses el missatge de
Crist topa amb allò establert socialment i conceptes com renúncia, perseverança
o paciència no entren dins dels paràmetres habituals. Una societat que cerca d’imposar
la voluntat individual per damunt de la col·lectiva i evidentment per sobre la
de Déu no sembla estar pels nivells d’exigència de Crist.
Parlem
molt de la crisi de vocacions i de com afrontar-ho, de com revertir la dinàmica
actual. Per a alguns la fórmula està en rebaixar els nivells d’exigència, per a
d’altres en tot el contrari, en retornar als nivells de fa anys o segles quan
la societat era una altra cosa. Interpretar els signes dels temps fou un dels
conceptes més desenvolupats en el decurs del Concili Vaticà II, paraules com aggiornamiento,
que vol dia més o menys posada al dia, feren fortuna i no sempre foren ben
interpretades.
Ens ho
ha dit el llibre de la saviesa, els raonaments dels mortals son insegurs i son
incertes les nostres previsions i amb prou feines ens poden afigurar les coses
de la terra. Però val a dir que com deia Pau a Filèmon, hem estat engendrats en
la fe i això ens porta a analitzar les situacions ara i aquí amb tota una altra
perspectiva. La crida de Jesús a seguir-lo no és una crida de mínims sinó de
màxims, el nivell és alt i parteix d’una doble dinàmica: El Senyor que crida i
l’home que respon de manera que no faci res sense el propi consentiment, ni per
obligació, sinó de bon grat. A la crida de Crist es respon de bon grat, no hi
ha altra manera de fer-ho.
Per
això és tant important en el nostre camí de fe l’exemple dels nostres majors,
especialment la d’aquells que un dia sentiren la crida de Crist i agafaren la
seva creu, deixaran en segon la tota altra cosa i se n0anaren ferms a seguir al
Crist allí on aquest els havia cridat. Aquest gest, aquesta decisió no ha estat
mai fàcil, no ho és avui, certament i
ens en dolem, però no ha estat mai fàcil en cap altre moment. Potser les
circumstancies socials podien ser diferents, més favorables diríem, però un
gest tant radical i podríem dir també tant irracional com deixar-ho tot, no
mirar enrere i seguir a Crist amb la nostra creu, la de les nostres febleses i
debilitats, no ha estat mai fàcil ni ho serà en el futur. Tampoc fou fàcil per
als nostres germans grans en el ministeri que a més al llarg de la seva vida
sacerdotal n’han vist de tots colors i ens cal donar gràcies per la seva
perseverança i el seu afany de seguir endavant per molt a contra corrent que es
presentés el camí. Que avui un prevere que ha sobreviscut amb constància a la
crida que rebé a servir al Senyor i a l’Església, després d’una llarga cursa,
es mantingui fidel a l’esperit de servei
a Crist i a l’Església no pot ser respost amb cap altra cosa que donant-ne
gràcies.
Donem avui gràcies pels noranta anys de Mossèn Josep Maria Colomer i els seus anys de servei a l’Església de Girona quan, tot i les seves limitacions, segueix volent servir a la seva comunitat amb la mateixa il·lusió que el primer dia. Gràcies Mossèn Josep pel vostre servei, com ens deia el papa Lleó el passat dimecres: «Quantes vegades defensem la nostra vida, els nostres projectes, les nostres seguretats, sense adonar-nos que, en fer-ho, ens quedem solos. La lògica de l'Evangeli és diferent: només el que es dona floreix, només l'amor que es torna gratuït pot retornar la confiança fins i tot allí on tot sembla perdut.» Un amor donat que floreix en la vocació cristiana, tal com la presbiteral, matrimonial o religiosa que son sempre un do de Déu que hem de revertir vers els altres.