Dijous
de la setmana XXII durant l'any / II
Basílica
de Sant Pere
Capella
de Sant Esteve d’Hongria
Pelegrinatge
diocesà de l'Esperança a Roma
Dijous
4 de setembre de 2025
Col
1,9-14; Salm 97,2-3ab.3cd-4.5-6 i Lc 5,1-11
Som avui aquí
reunits, a la capella dels hongaresos dedicada a sant Esteve d’Hongria, prop de
la tomba de Pere i de la de tants sants i pastors de l’Església, darrere
nostre, ho hem vist en venir cap aquí tenim la tomba de sant Pau VI i del beat
Joan Pau II i prop d’ells la tomba del papa Benet XVI. Aquí la comunió de l’Església
es fa present, amb la seva catolicitat, la seva universalitat. A la sagristia coincidíem
amb els bisbes que formen la conferencia episcopal escandinava i molts altres
grups de moles nacions diverses celebrem ara i aquí l’Eucaristia, és la comunió
de l’Església.
Avui podríem dir
que vivim el dia central del nostre pelegrinatge, celebrant aquí l’Eucaristia i
d’aquí uns minuts recorrent la Via de la Conciliació i traspassant la porta
santa per concloure amb la professió de fe davant la tomba de sant Pere. Per
això celebrem aquí la Missa del Jubileu mostrant aquesta centralitat de la
celebració d’avui.
Pere i Pau, els
màrtirs i Maria se’ns han anat fent presents en les diferents celebracions de l’Eucaristia
d’aquests dies a Sant Pau Extramurs, Sant Sebastià i Santa Maria la Major. Pere
i Pau ho hem vist a la plaça son les dues columnes de l’Església; dues persones
diferents, ben diferents, que no sempre va coincidir en tot. Pere deixeble de
primera hora que va estar amb Jesús fins al fina, un home amb els seus dubtes,
les seves pors i les seves infidelitats. Pau l’home de la conversió radical i
sobtada, el darrer dels apòstols; un i altre units per Crist.
De la seva
trobada a Jerusalem va sorgir la ferma decisió de evangelitzar als pobles
pagans i venir a Roma on, malgrat que Pere va patir una nova temptació de fugir
del martiri, ho recordàvem a la basílica de sant Sebastià, a la fi es va
mantenir ferm i així Pere i Pau donaren la seva vida per Crist, com a darrer
servei a la causa de l’Evangeli.
Eren homes amb
les seves febleses, les seves rauxes, les seves incerteses. Conscients de que
ren febles sabien donar i rebre, acceptaven de ser estimats i estimaven, com
ens deia ahir el papa Lleó durant l’audiència general. Ens cal saber-nos febles
per poder avançarà en el camí de la fe, com ells i com tants d’altres amb ells
abans que nosaltres; tant sola ixí estarem oberts a rebre la gràcia de Déu. Des
de l’autosuficiència res no es pot aconseguir, des de la febleses per a Déu tot
és possible.
Hem escolat avui
la paraula de Pau que ens convida a ser sempre pacients i constants amb
alegria. I donar gràcies al Pare, que ens ha fet dignes de tenir part en
l'heretat del poble sant, en el Regne de la llum. Hem escoltat com Pere,
reconeixent el fracàs de la seva pesca, tot i haver-se escarrassat tant,
accepta l’ajuda de Jesús i torna mar endins per calar les xarxes. Ha esta una
bona coincidència que aquestes dues lectures fossin les que l’Església ens
proposa avui, ens permeten així d’aprofundir en les figures de Pere i de Pau
que ens serveixen de models, imperfectes com eren, per deixar-nos estimar per
Déu i avançarà en el nostre amor cap a Ell, a rebre d’Ell la seva ajuda i ha
donar-li la nostra minsa pel que li pugui ser de menester a Ell i als nostres
germans.
En acabar aquesta celebració farem camí cap a la tomba de Pere, el pelegrinatge no és un viatge qualsevol, com ens deia el papa Francesc «que pugui ser per a tothom un moment d’encontre viu i personal amb el Senyor Jesús, «porta» de salvació (cf. Jn10,7.9); amb Ell, a qui l’Església té la missió d’anunciar sempre, a tot arreu i a tothom com la «nostra esperança» (1Tm1,1)» (Spes non confundit, 1). Caminar cap a Crist, la nostra vida de fe no és altra cosa que això, caminar vers Ell.